REPTE POÈTIC VISUAL 342. Daltabaix al camp de gira-sols

Penyora

Sí que és profunda L’empremta del tractor,

El solc que deixa i sobre el llit de flors.

Una individual flor de gira-sol batuda i marcida

fineix en escaire que l’atzar dibuixa.

Poc que ho preveiem tots els presents.



El tractor no s’atura davant de la flor,

Segueix la traçada que dur fins al marge

debades la bellesa: la bellesa és el demà

que du de penyora L’avui. 

Potser encara són bells
tirats per terra
Potser encara tenen el dret de ser bells

Que els dibuixem
que parlem d'ells

Potser aquesta fotografia
arriba a nosaltres per la mirada
de qui recull allò que ha passat

Mirant enllà
el futur és mort

Ens fa retornar al maset del nostre germà
l'estiu passat
amb el sol del capvespre

A la fotografia d'aquells gira-sols gegants
rere ells
el cel roig
en el seu maset tan preciós

I ens preguntem... Quin sol?
Quina lluna?
Quin mar?
Quin tro?

HORITZONS

Rau astorat, perplex,
de l’agressió sobtada que ha rebut.
Sense miraments ni contemplacions,
atropellat de manera dèspota,
resta encara arraulit
voltat de la terra humida
que ha contemplat, impotent,
l’atac forà.

Però un dia més lluirà el sol,
malgrat qualsevol mal presagi.
I un dia més s’aixecarà,
espolsant rancúnies,
encarant de nou la llum
d’un horitzó, que si més no,
promet canviar, tard o d’hora...

EL SOL NO HO SAP

Res ens atura
malvats com som
de rodes a pilars
no hi ha natura
que s'oposi
al nostre pas.

Esclafar de pressa
sense preguntar
al nostre cap de fera
el que ens convé
per poder menjar.

I la petja que som
es revela indigne
quan cobreix els solcs
amb els cadàvers
d'uns pobres gira-sols.

Silenci al camp de gira-sols [fora de concurs]

Remor al camp de gira-sols,
remor de bellesa.
Els dits del sol desperten el dia.
Sota el llençol d’un camp radiant
les flors es lleven la pell grisa
amb què la nit les ha vestides.
Resplendeix el blau, esclata el groc,
somriuen arreu els gira-sols.

Grinyols al camp dels gira-sols,
grinyols d’acer.
Fregadís que embruta el silenci.
Retruny la contrada, es plany l’alosa,
ferum de pólvora, de salnitre i sofre,
la parca brandeix la dalla funesta.
Cauen les tiges ferides de mort,
s’ajeuen les flors, esclaten sota el pes
de les rodes inclements, agonitzen.

Silenci al camp de gira-sols.
Ertes, les flors, soles i abandonades
tot i la seua bellesa.