REPTE POÈTIC VISUAL 292 - EL POBLE

Dispenseu, he posat que és un nanorepte, evidentment no ho és... per tant, no hi ha límit de paraules!

No se sap ben bé si l’herbassar de l’entrada
espera fora o ha fugit del caos interior.
La porta ja no tanca del tot i les escletxes
són fàcils de superar, per entrar o per sortir.

Si l’abandó és misèria, el silenci és desconsol.
Resignar-se és inútil davant l’aspra soledat.

Van migrar com els ocells que no tornen
i, rere seu, van deixar les claus desemparades
a la sort d’un atzar que viu d’abdicacions.
Orfes, els sorolls de la vida van agonitzar
per morir sense exèquies ni prendre comiat.
Per això, ara ningú no sap respondre ni donar raó
dels antics amos o de qui escombrava el carrer.
La casa s’omplí de fantasmes afolladors de nius,
d’ànimes en pena que minaven els envans.
Al seu torn, la teia de les bigues temia
el solstici abrusador, empesa pel seu destí.
I arribà l’ensulsiada funesta o, tal volta, el foc,
sense remei, com si tal cosa. I el buit pregon.

De porta endins –on habita la memòria–,
trepitgen el silenci sargantanes impacients,
moixons i muricecs, mentre dormiten
als seus llits de seda blanca les aranyes
de l’oblit. Hi fan cap insectes i escarabats,
criatures de l’inframón domèstic, enllepolides
per la flaire perpètua d’uns fogons atuïts.
Animalons, tots plegats, tafaners i pragmàtics
que han trobat una llar lluny de la gent.

Toc, toc! ...! Soroll de fons. El riu que mormola,
un braçal que tamborineja rutinari carrer avall,
o el cant luxuriós de la font, reclam obstinat
del bestiari transeünt que passa per allí.
Toc, toc! On són? Que hi ha algú? ...!

Agost de 2012

El poble dels meus estius

Malgrat l'abandonament,
alcen el cap amb orgull
amb gran desafiament...

Avui he pujat al poble.
M'he passejat pels carrers
No hi ha ningú, és ben orfe.
Tots fugiren fa molt temps

Però les cases conserven
l'orgull de restar dempeus
en honor dels qui hi posaren,
Il·lusions, amor i empeny

Guarden al seu interior
vivències de les nissagues.
Convivint generacions
feren les pedres sagrades

Camino i els records venen
Dels estius de ma infantesa
Quan tants cosins aplegàvem
A cals avis i... amb les tietes

Els jocs en els encontorns
fins ben entrada la nit
Quan tot era misteriós:
Descobertes amb neguit

Les nedades en el toll
que anomenaven el riu.
Xapotejant en el llot
gaudint a pleret l'estiu

Els sopars a la gran taula.
Mai he menjat res millor
amb la gana desfermada.
L'àvia cuinava molt bo

I ara, és tot tan desolat,
especialment a l'hivern,
però ara és primavera
cel ben blau i verd arreu

És molt dolça la nostàlgia
per tot el que ja no hi és
i amarat com d'una màgia
penso i somio…, què fer?

Vull omplir de nova vida
aquestes velles parets.
Els tornaré l'alegria
acollint, de nou, vailets

Ho sento dedins molt fort:
Malgrat la neu, fred i vents
No serà en va el seu esforç
De mantenir-se dempeus...

Els peus que no et trepitgen
els ulls que no et miren
les oïdes que no t'escolten.

Les veus que ja no et parlen.

El verd que ara t'inunda
l'aire que ara t'omple
el silenci que et corgela

I el misteri d'un passat

Tants moments que l'oblit s'endurà
tants camins que ja no et menen
tantes vides abandonades.

Silenci, el poble ja ha parlat.

SOLITUD

Sonen lluny plors i rialles encantades,
entre bigues corcades
i murs esgrunats.
Cases d’ànimes escapades
que es van rendint
en somort, sense fer fressa.

El degoteig de l’oblit,
el silenci entre les esquerdes,
i l’envelliment de les pedres.
Pedres polides
pels anys de penúries
i estridències del temps.

Només en queda el buit,
reclòs en la natura,
però ningú més...

On són ara?

Les herbes,
entapissen el carrer
mentre creixen en silenci,
guarden en les arrels
el soroll de les corredisses
i l'espetec de les rodes dels carros sobre la grava trinxada.
Les finestres,
incrèdules per tanta quietud,
encara recorden els crits
que les travessaven camí de la cuina
El carbonet,
empolsinat a la llar de foc,
enyora el cant del crepitar dels seus pares
mentre deixaven anar llengües de flames
que s'enlairaven amb la cadència
dels contes a la vora del foc.
Les bigues,
geperudes pel pes de tants anys,
amb prou feines recorden
l'orgull de ser pollancres erectes i desafiants
al costat d’una riera.
Les teules,
esquerdades,
han oblidat el seu passat
d'argila domada pel foc.
Els rocs,
sempre quiets i mesells,
pugnen per tornar a fer pilots
i sentir el frec de la companyia
de sargantanes, cargols i escarabats.
Els hominoides,
creadors d'aquest desordre de les coses
que s’esforcen per tornar a seu estat natural,
on són ara?

El poble (fora de concurs)

El poble batega a través de les pedres,
testimonis muts del néixer i morir de les hores
que, com fulles de la tardor,
s'amunteguen en muntanyes de temps,
antigues i impertorbables.

El poble respira per portes i finestres,
abans vestides de blanc,
ara forats negres que s'empassen records
de la vida que va ser i que no torna.

El poble recorda dies de festa i de treball,
cançons amb guitarró,
i veus infantils que, efímeres,
van abandonar els jocs de carrer
i van deixar sola la plaça.

El poble manté viva la flama,
foc candent que espera renéixer
amb una alenada de vent.
Immortal. Etern.

Agost 2020

Els camins s’han esborrat
envaïts per la ufanor de l’herbassar.
Ningú ja no dalla ni els conreus
ni l’eufòria de la natura. Qui ho farà?

El paisatge, ahir humanitzat,
ha esdevingut silvestre, lliure per fi.
El poble, aquell poble ple de veus,
ha retrobat la remor dels esperits boscans.

Els anteriors amos van construir el diorama,
ara l’escenari s’ha omplert de verdor,
d’esbarzers, falgueres i sotabosc rebel.
És l’hora de la saba i la sang.
Quan el sol fa mutis, sorgeixen de bell nou
les veus i els tornaveus ancestrals.