Repte Clàssic DCCLXVII-Sang i fetge

Per què he nascut?

Per què he nascut? Es va preguntar servant fort el que seria l’arma homicida que trastocaria la ciutat per un munt d’anys. El riu Fresser baixava ple. L’aigua saltava fort entre les roques i feia fred de veure-la, sota els verns, al passeig. L’altra opció era abocar-s’hi i que la gent es pogués menjar el raïm tranquil·la. Però no ho va fer. El seu cor covava un pla infernal. Només li havia faltat aquell somni incestuós amb la mare del qual s’avergonyia tot i que sabia que en qüestió de somnis no hi ha res escrit.

Res augurava un Cap d'Any com aquell, uns dies abans. Havia començat a trastocar-se en les llargues festes de desembre que odiava. Trastocar-se en el bon sentit de la paraula, perquè trastocats ho eren tots: les xifres de morts per la crisi climàtica havien començat a pujar, però tothom es feia l’orni. La pandèmia havia alleugerit les despeses de jubilació de la Seguretat social. Els soldats despullaven nens i grans a Terra Santa i els feien cantar mantres i menjar "tocino", que tot seguit perbocaven. El concert de Cap d'Any retransmès des de Berlín, per una presentadora pilota havia estat un punt d’inflexió i l’havien adreçat definitivament cap a una acció definitiva. Inspirant-se en el recent Amalek. 

Darrere seu va deixar un rastre de morts innocents amb cara d’àngel, i de vius, molt superior als fets del 17a a les Rambles. Els cronistes debatrien molts anys després no ja sobre el seu estat psíquic, sinó sobre aquell rastre viu de persones: vídues descabellades, fantasmes peripatètics inflats d’antidepressius que no els feien efecte del tot, gossos amb tres cames, persones amb cara de tristor després de comprovar que el canvi d’any no havia aportat cap canvi, disminuïts mentals amb cara de babaus… Tots ells vius! I el reguitzell de morts, ensangonats amb les seves robes de festa.

Diuen que l’home recorria els carrers dient i dient-se per què? Per què he nascut?

Igual que va aparèixer se’n va anar sense deixar cap senyal d’on podia ser. Abduït per alguna força malèfica?

Va tenir temps de fer malbé el rètol que deia “Life is too short for bad chocolate”  a cops de forquilla que  es va trobar a una taula i sobre tot aquell altre, “Let’s drink about that” que no entenia per no saber anglès, però que li feien mala espina.

L'àngel de la mort.


Titularia la novel·la "L'àngel de la mort". De segur que els seus lectors, d'un nivell cultural baixet, per què ens hem d'enganyar, no sabrien que aquest sobrenom ja se l'havia guanyat a pols el metge i SS-Hauptsturmführer Josef Mengele. Si molt convingués canviaria el títol per "La deessa de la mort", tot i que la natura angèlica s'esqueia millor amb l'aparença andrògina del personatge. Sí que tenia clar, tanmateix, que aquesta no seria la seva dissetena parida, amb la dosi habitual de sang i fetge i un punt més de sadisme, que al capdavall era el que l'editor reclamava perquè aquella col·lecció pulp tan lucrativa, "La dalla sangonosa", no parés de créixer.

De bon començament tingué la sensació que no era ell, qui imaginava situacions i les posava per escrit amb més o menys ofici, sinó que les transcrivia al dictat d'algú. Transcendint el terror gore, on tan bé es movia, amb descripcions explícites de mutilacions i eclosions viscerals de tots colors i textures, havia après a suggerir i provocar estats d'ansietat, més enllà dels calfreds obtinguts amb recursos fàcils del gènere. Sense proposar-s'ho, havia arribat al terror psicològic i, per què no acceptar-ho, al llindar de l'alta literatura.

Aquella presència, l'àngel de la mort, era part del relat, però també qui l'impel·lia tothora a obeir els seus dictats. Fins que no arribà a la penúltima frase, va ser un tecleig ininterromput en el portàtil, amb una sola mà quan convenia, com quan amb l'altra punxava amb la forquilla els bocins d'escalopa que s'havia trossejat per fer via. "En incorporar-se, es fità al mirall" era la frase; la penúltima, perquè sabia que n'hi havia d'haver una altra per posar fi a la narració, però aquest colofó se li resistia, hores i hores...

Trucaren des de baix però no s'immutà; seria el carter i ja l'obriria la veïna del segon, com sempre. Però un minut després picaren a la porta; probablement, una carta certificada. Efectivament, hagué de signar el justificant de recepció i, en recollir la carta i acomiadar-se del carter veié que no era l'habitual però que aquella cara li recordava algú. Un cop a casa s'adonà de qui era, el carter o cartera: l'àngel de la mort. Li faltà temps per obrir el sobre i llegir la concisa missiva: "En incorporar-se, es fità al mirall. Qui tenia davant, sostingut per l'àngel de la mort, era el seu propi cadàver."

Menú deliciós.

El Ricard i la Mercè eren una parella feliç. Tenien deu fills i anaven una mica justos de diners. A la Mercè li agradava cuinar però per a tanta colla havia de fer mans i mànigues per emplenar la panxa a tots. Feia, el que ara en diríem, cuina d’aprofitament.

Per dinar escudella: ossos de vedella i de porc, carcanada de pollastres, cigrons, molta verdura i un tall de pilota que es repartien un trosset cada u. També verdura: col i patata, bròquil, bledes...

Per sopar sopa del suc de la verdura que havien menjat el migdia. Després una truita de patates que barrejava amb una mica de llet i farina perquè allargués més. Altres vegades feia croquetes de la resta de l’escudella o els cigrons que havien sobrat del migdia amb una mica de cansalada.

Totes aquestes menges les trobaven exquisides però el que més els agradava era el dia que hi havia menuts.

La pollastraire ja li guardava els fetgets dels pollastres i sobretot la sang que venia coagulada com si fossin flams. Si hi havia sort hi posava el cor, el pedrer, i altres menudeses. Feia un sofregit deliciós que tots sucaven amb unes bones llesques de pa.

Era el sopar estrella: menjar sang i fetge.  

Ara sembla que s’ha posat de moda en alguns restaurants d’elit.

 

ANÀLISI

Estimada, t'haig de confessar una cosa, soc vampir. Avui he estrenat una nova neurona analítica i he pensat, qui millor que ella per provar-la? De matinada he vingut a la teva estança, he apartat la roba del llit perquè tenia la intenció de prendre la mostra del pubis, però anaves molt tapada, ho he vist complicat i m'he decidit per l'eteri i romàntic coll. Abans de clavar-te els ullals t'he contemplat, embadalit. He vist un àngel, amb la cabellera rossa escampada sobre el coixí i un rostre plàcid, viva imatge de la serenitat. Has notat la punxadeta? Potser la fibladeta ha sorprès el teu somni i l'ha canviat? T'has mirat el coll aquest matí? Quan ha sortit la sang l'he analitzada tot degustant-la. Què t'ha semblat l'analítica? Te l'he deixada sota el coixí.

Estimat, he vist l'analítica i el parell de forats al coll. No ets gaire fi, eh! Em dius que soc diferent, sense por a no encaixar, directa, amb idees clares, que sé escoltar sense compartir necessàriament les opinions, destrio el gra de la palla, busco i gaudeixo dels petits plaers de la vida, amb senzillesa, sense falses aparences, i em desconcerta el que no entenc. Mai seré de ningú que no sigui jo mateixa i, sovint, em sento feliç.

Doncs mira, els paràmetres són encertats, però no has detectat dues coses molt importants. La primera, que la meva curiositat i el meu esperit d'exploració són infinits. La segona, que soc caníbal i sibarita.

M'has provocat i ara em toca a mi analitzar-te. Hauries de saber que la meva metodologia és diferent, gastronòmica, de ganivet i forquilla. L’analítica serà més profunda i completa. T'extrauré el fetge i me'l menjaré, lentament, degustant cada un dels bocinets en què el trossejaré. Naturalment, no podràs llegir l'analítica de forma immediata ni tampoc aquesta nota. Et posaria en guàrdia i malbarataries el meu pla. Hauràs d'esperar a la pròxima reencarnació.