Repte clàssic DCCCXX Les presses

Al relataire Joan el descol·loca no tenir cap més repte del Fòrum per ocupar el lleure i haver d'improvisar algun relat a la seva pàgina, sobretot quan cap de les novel·les dels dos clubs de lectura a què pertany és massa estimulant. Vista la inutilitat d'exhortar els convocants a evitar els temps morts, Joan decidí publicar un relat amb el compromís d'observar uns terminis quan li toqués a ell convocar algun repte. De moment, això només li ha servit per encabronar una relataire que mai participa en els reptes del Fòrum però que el va sancionar amb un 1, per augmentar la ben merescuda fama de torracollons i per tenir una molt baixa participació en els reptes convocats aplicant les regles.

No és que la Maria n'estigui segura del tot, però sospita que a la consulta d'aquell metge, si el pacient B té l'hora demanada després del pacient A, però es presenta abans, serà atès abans pel facultatiu. Així que, per assegurar-se que això no pugui passar, sempre compareix a la consulta mitja hora abans de la cita concertada.

Mireu que en Pere sempre s'afanya, la nit de Cap d'Any, a tenir el raïm a taula, rentat i, amb els grans distribuïts per dotzenes en sengles bols, davant de cada convidat. Amb la tele sintonitzada en el canal adient, sempre avisa de la imminència de les campanades fent dringar amb una cullereta la seva copa de cristall... Però mai ningú, quan han acabat de sonar, ha aconseguit despatxar la seva ració de raïm.

Com a conclusió, utilitzaré la dita castellana No por mucho madrugar amanece más temprano, més entenedora i concisa que les equivalents catalanes.

Què en treu Joan, d'optimitzar la durada dels reptes que convoca, si només hi participen quatre gats... o tres... o dos?

L'únic que en traurà Maria, d'arribar a la consulta abans d'hora, és que haurà d'esperar més a ser atesa. Només els metges se'n deslliuren, de perdre el temps, perquè sempre citen els pacients de manera que, si un falla, ells no s'hagin d'esperar.

Per més que s'hi encaparri Pere, preparant els dotze grans de raïm, la dotzena campanada el sorprendrà encara mastegant el quart gra o amb la boca plena i sense poder engolir. Potser aquest cas seria l'únic en què matinejar tindria conseqüències positives: si comencem a menjar el raïm una mica abans que arrenquin les campanes, potser l'acabarem amb la dotzena campanada.

En aquells temps

La coneixíem per “la Correcaminos" de tan ràpid com caminava.
Érem molt joves i treballàvem plegades. La nostra categoria de companyes de feina, en el nostre cas, va acabar en una gran amistat de fa més de seixanta anys. En els anys transcorreguts hi ha hagut espais "en blanc” gairebé sense contacte, però quan l’hem reprès ens ha semblat que el temps no havia passat per a la nostra relació. El secret és que ens estimem.
Tanmateix, ara allò de què vull parlar és del fet de les presses.
Les dones, en aquells temps, sempre corríem. Vull dir les dones casades amb canalla i amb una professió. No era fàcil compatibilitzar tot el que ens queia al damunt i l’única manera era fer cinquanta mil coses alhora, com solíem dir.
Val a dir que ens en sortíem prou bé, encara que amb un gran cansament instal·lat al cos, al cervell i al cor.
És clar que la joventut pot amb tot. La il·lusió i l’energia acabaven intactes i vivíem com un èxit ser les heroïnes de ca nostra.
Vam descobrir que fer les coses amb presses no era sinònim de fer-les malament. Calia prioritzar i planificar, exercicis que en poc temps ja sortien sols.
Ara bé, un petit entrebanc en el dia a dia ho podia engegar tot en orris i llavors la muntanya russa en què estàvem baixava i baixava al pou del desànim, però la mateixa inèrcia ens tornava a elevar per sobre les dificultats.
Van anar passant els anys i van canviar les circumstàncies. A poc a poc vam alentir el nostre quefer, però no totes per igual. En alguns casos, amb els fills grans i independents i ja jubilades de la vida laboral hem après a fer les coses l’una darrere l’altre, pausadament i gaudint de la lentitud essent molt conscients d’allò que fem en cada moment. Ha estat un exercici d’aprenentatge, de voluntat i no totes hi hem excel·lit.
Aquest és el cas de la meva amiga. De la "correcaminos". Mai ha deixat de córrer. Fins ara que ja som molt grans i els d'estrets de salut l’han aturat a la força. Li costa avenir-se a ser cuidada, a fer més sofà que no havia fet mai i a delegar. N’haurà d’aprendre, mai és massa tard. Sort que li agrada llegir i és bona oïdora de música, especialment d’òpera.
Se'n sortirà, segur!

De pressa.

Despertador a les set en punt. Dutxa, vestir-se amb la roba preparada del dia abans, despertar el nen, quatre moixaines. Preparar les farinetes i donar-li, mentre llegeixes l’últim informe. Agafar el cotxe, asseure’l a la cadireta i posar a la ràdio la cançó infantil de cada matí. Dir-li les mateixes paraules màgiques: avui t'ho passaràs molt bé al cole!!! Fer-li un petó de comiat.

Arribar a l’oficina. Aparcar. Anar al bany a fer-te un últim toc de maquillatge. Anar a veure el cap. Donar-li els informes. Subratllar les coses que cal canviar i començar a rectificar-ho a l’ordinador. Prendre’t un cafè. Continuar treballant.
.
A les dues en punt dinar a la cafeteria del costat mentre repasses la llista de la compra. Tornar a parlar amb el cap. A una companya dir-li “et queda bé aquesta faldilla... “

De tornada, agafar el cotxe, la llar d’infants, donar-li el iogurt de berenar, passar pel super, preparar el sopar. Abans el bany, explicar un conte i a dormir.
Escalfar la pizza al micro-ondes. El petó al marit. Com ha anat al dia? Ordenar la cuina.

Posar-se la camisola. Abaixar-se les calces. Quatre moixaines. T’estimo...si...ohhh. Tancar el llum. Dormir.

Les 12 en punt.