Detall intervenció

Relat interminable

Intervenció de: Miquel Bohigas Costabella | 26-04-2005


***
Si vols que aquest sigui el relat més llarg que mai s'ha escrit, participa-hi. Copia tot el què s'ha escrit fins ara, des de l'asterisc fins al final, sense esborrar ni una coma, enganxa-ho en un nou comentari i afegeix-hi la teva aportació. No escriguis més de quatre línies, i procura no fer-hi faltes.
***

El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no a la noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Havia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava, què li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.
Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar. Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.
Segueixen caminant sense pronunciar ni un sol mot, el cervell del noi pensant a tota velocitat. "No l'havia vist mai, però la noia està bé... que diguem..." Per altra banda, recorda la seva noia, com l'odia, i les ganes que té de trobar-la aquella fresca i humida nit.
Segueix caminant, amb pressa, i de cop s'entrebanca amb alguna cosa, mira al terra, i veu un mirall, l'agafa. I de cop s'adona que no sap exactament què sent. Per un dels trossets del vidre trencat pot veure aquella noia que havia intentat seduir-lo moments abans marxant enrabiada. El que veu després, la seva cara, desfigurada a causa dels diferents bocins, el fa pensar.
No pot ser. Deixa caure el mirall al terra. Es gira amb direcció a aquella noia exòtica que se'n va enrrabiada. Decideix corre cap a ella amb la desició clara abraçar-la. Mentre corr té por. Una por instantània, la por que el parteix en dos, quan no sap si realment vol descobrir el seu cor, o si vol seguir en l'anonimat, però en qüestió de sgons, per la seva ràpida cursa contra la raó, no te temps de pensar-hi. Es troba davant d'ella.
Davant els seus ulls...
Uns ulls que li recorden massa als ulls de la seva xicota o potser ex xicota, no ho sap i de cop i volta torna a quedar-se paralitzat. No ho enten, tan decidit com és ell i ara.. mira-te'l sembla una bleda, ara si, ara no, ara tinc por, ara no..
-Què vols, guapo? -li diu ella encara amb un xic d'esperança, carregada de sensualitat.
-Mmm... err... no, res, res... -diu ell, i marxa corrents, els punys blancs de ràbia, les dents serrades, fins que para en un banc entre la gespa d'un parc. El mòbil li vibra a la butxaca. Un missatge de quinze lletres, un missatge d'ella que ho diu tot:"ET TROBO A FALTAR!".
No se n'adona que una mitja rialla s'apodera de la seva cara, mira al cel i dona gràcies a algú, a Déu o al qui sigui, està content, però a la vegada no enten res, amb el mòbil a la mà i la vista a la pantalleta, li dona instruccions amb el seu dit gros...menu, missatges, contestar...i es posa a escriure el següent:
"ARA NO PUC ESTAR PER TU, PERÒ DEMÀ ENS PODEM VEURE ALLÀ ON SEMPRE". "De qui era?", li pregunta la rossa. "D'una pesada", li contesta.
--I si és d'una pesada... per què respons el missatge?
--Bé... és que... --ell dubta.
--És que en realitat no és una pesada. Ho he vist en els teus ulls.
I tant que és una pesada. És qui m'ha fet plorar tant i qui no m'ha deixat descansar tots aquests dies. Gairebé paro boig. No puc. Me n'he d'oblidar.
No han passat ni cinc minuts que el mòbil torna a vibrar, al costat del cor. Li fa la sensació que ara vibra amb més força que abans: "T'ENYORO TANT!", diu el missatge.


Respostes

  • Relat interminable
    Miquel Bohigas Costabella | 26/04/2005 a les 21:00

    ***
    Si vols que aquest sigui el relat més llarg que mai s'ha escrit, participa-hi. Copia tot el què s'ha escrit fins ara, des de l'asterisc fins al final, sense esborrar ni una coma, enganxa-ho en un nou comentari i afegeix-hi la teva aportació. No escriguis més de quatre línies, i procura no fer-hi faltes.
    ***

    El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
    Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no a la noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
    L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
    Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Havia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava, què li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.
    Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar. Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.
    Segueixen caminant sense pronunciar ni un sol mot, el cervell del noi pensant a tota velocitat. "No l'havia vist mai, però la noia està bé... que diguem..." Per altra banda, recorda la seva noia, com l'odia, i les ganes que té de trobar-la aquella fresca i humida nit.
    Segueix caminant, amb pressa, i de cop s'entrebanca amb alguna cosa, mira al terra, i veu un mirall, l'agafa. I de cop s'adona que no sap exactament què sent. Per un dels trossets del vidre trencat pot veure aquella noia que havia intentat seduir-lo moments abans marxant enrabiada. El que veu després, la seva cara, desfigurada a causa dels diferents bocins, el fa pensar.
    No pot ser. Deixa caure el mirall al terra. Es gira amb direcció a aquella noia exòtica que se'n va enrrabiada. Decideix corre cap a ella amb la desició clara abraçar-la. Mentre corr té por. Una por instantània, la por que el parteix en dos, quan no sap si realment vol descobrir el seu cor, o si vol seguir en l'anonimat, però en qüestió de sgons, per la seva ràpida cursa contra la raó, no te temps de pensar-hi. Es troba davant d'ella.
    Davant els seus ulls...
    Uns ulls que li recorden massa als ulls de la seva xicota o potser ex xicota, no ho sap i de cop i volta torna a quedar-se paralitzat. No ho enten, tan decidit com és ell i ara.. mira-te'l sembla una bleda, ara si, ara no, ara tinc por, ara no..
    -Què vols, guapo? -li diu ella encara amb un xic d'esperança, carregada de sensualitat.
    -Mmm... err... no, res, res... -diu ell, i marxa corrents, els punys blancs de ràbia, les dents serrades, fins que para en un banc entre la gespa d'un parc. El mòbil li vibra a la butxaca. Un missatge de quinze lletres, un missatge d'ella que ho diu tot:"ET TROBO A FALTAR!".
    No se n'adona que una mitja rialla s'apodera de la seva cara, mira al cel i dona gràcies a algú, a Déu o al qui sigui, està content, però a la vegada no enten res, amb el mòbil a la mà i la vista a la pantalleta, li dona instruccions amb el seu dit gros...menu, missatges, contestar...i es posa a escriure el següent:
    "ARA NO PUC ESTAR PER TU, PERÒ DEMÀ ENS PODEM VEURE ALLÀ ON SEMPRE". "De qui era?", li pregunta la rossa. "D'una pesada", li contesta.
    --I si és d'una pesada... per què respons el missatge?
    --Bé... és que... --ell dubta.
    --És que en realitat no és una pesada. Ho he vist en els teus ulls.
    I tant que és una pesada. És qui m'ha fet plorar tant i qui no m'ha deixat descansar tots aquests dies. Gairebé paro boig. No puc. Me n'he d'oblidar.
    No han passat ni cinc minuts que el mòbil torna a vibrar, al costat del cor. Li fa la sensació que ara vibra amb més força que abans: "T'ENYORO TANT!", diu el missatge.

    • RE: Relat interminable
      Biel Martí | 27/04/2005 a les 14:20

      ***
      Si vols que aquest sigui el relat més llarg que mai s'ha escrit, participa-hi. Copia tot el què s'ha escrit fins ara, des de l'asterisc fins al final, sense esborrar ni una coma, enganxa-ho en un nou comentari i afegeix-hi la teva aportació. No escriguis més de quatre línies, i procura no fer-hi faltes.
      ***

      El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
      Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no a la noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
      L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
      Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Havia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l’omplis. S’encamina lentament cap al pub “Anemis”. Podria tenir sort i arribar just a l’hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava, què li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l’autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.
      Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar. Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.
      Segueixen caminant sense pronunciar ni un sol mot, el cervell del noi pensant a tota velocitat. "No l'havia vist mai, però la noia està bé... que diguem..." Per altra banda, recorda la seva noia, com l'odia, i les ganes que té de trobar-la aquella fresca i humida nit.
      Segueix caminant, amb pressa, i de cop s'entrebanca amb alguna cosa, mira al terra, i veu un mirall, l'agafa. I de cop s'adona que no sap exactament què sent. Per un dels trossets del vidre trencat pot veure aquella noia que havia intentat seduir-lo moments abans marxant enrabiada. El que veu després, la seva cara, desfigurada a causa dels diferents bocins, el fa pensar.
      No pot ser. Deixa caure el mirall al terra. Es gira amb direcció a aquella noia exòtica que se’n va enrrabiada. Decideix corre cap a ella amb la desició clara abraçar-la. Mentre corr té por. Una por instantània, la por que el parteix en dos, quan no sap si realment vol descobrir el seu cor, o si vol seguir en l'anonimat, però en qüestió de sgons, per la seva ràpida cursa contra la raó, no te temps de pensar-hi. Es troba davant d'ella.
      Davant els seus ulls...
      Uns ulls que li recorden massa als ulls de la seva xicota o potser ex xicota, no ho sap i de cop i volta torna a quedar-se paralitzat. No ho enten, tan decidit com és ell i ara.. mira-te'l sembla una bleda, ara si, ara no, ara tinc por, ara no..
      -Què vols, guapo? -li diu ella encara amb un xic d'esperança, carregada de sensualitat.
      -Mmm... err... no, res, res... -diu ell, i marxa corrents, els punys blancs de ràbia, les dents serrades, fins que para en un banc entre la gespa d'un parc. El mòbil li vibra a la butxaca. Un missatge de quinze lletres, un missatge d'ella que ho diu tot:"ET TROBO A FALTAR!".
      No se n'adona que una mitja rialla s'apodera de la seva cara, mira al cel i dona gràcies a algú, a Déu o al qui sigui, està content, però a la vegada no enten res, amb el mòbil a la mà i la vista a la pantalleta, li dona instruccions amb el seu dit gros...menu, missatges, contestar...i es posa a escriure el següent:
      "ARA NO PUC ESTAR PER TU, PERÒ DEMÀ ENS PODEM VEURE ALLÀ ON SEMPRE". "De qui era?", li pregunta la rossa. "D'una pesada", li contesta.
      --I si és d'una pesada... per què respons el missatge?
      --Bé... és que... --ell dubta.
      --És que en realitat no és una pesada. Ho he vist en els teus ulls.
      I tant que és una pesada. És qui m'ha fet plorar tant i qui no m'ha deixat descansar tots aquests dies. Gairebé paro boig. No puc. Me n'he d'oblidar.
      No han passat ni cinc minuts que el mòbil torna a vibrar, al costat del cor. Li fa la sensació que ara vibra amb més força que abans: "T'ENYORO TANT!", diu el missatge.
      Però aquest cop no reconeix el número, és desconegut. Cerca dins la seva memòria les tres primeres xifres, no les reconeix. La rossa se'l mira amb mitja rialla i mig desconcert i pensa: "Quin paio més divertit!". Ell s'atabala, comença a suar. Per què no podia ser un dissabte qualsevol?

      • RE: RE: Relat interminable
        Boréâs | 27/04/2005 a les 18:07

        ***
        Si vols que aquest sigui el relat més llarg que mai s'ha escrit, participa-hi. Copia tot el què s'ha escrit fins ara, des de l'asterisc fins al final, sense esborrar ni una coma, enganxa-ho en un nou comentari i afegeix-hi la teva aportació. No escriguis més de quatre línies, i procura no fer-hi faltes.
        ***

        El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
        Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no a la noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
        L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
        Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Havia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava, què li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.
        Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar. Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.
        Segueixen caminant sense pronunciar ni un sol mot, el cervell del noi pensant a tota velocitat. "No l'havia vist mai, però la noia està bé... que diguem..." Per altra banda, recorda la seva noia, com l'odia, i les ganes que té de trobar-la aquella fresca i humida nit.
        Segueix caminant, amb pressa, i de cop s'entrebanca amb alguna cosa, mira al terra, i veu un mirall, l'agafa. I de cop s'adona que no sap exactament què sent. Per un dels trossets del vidre trencat pot veure aquella noia que havia intentat seduir-lo moments abans marxant enrabiada. El que veu després, la seva cara, desfigurada a causa dels diferents bocins, el fa pensar.
        No pot ser. Deixa caure el mirall al terra. Es gira amb direcció a aquella noia exòtica que se'n va enrrabiada. Decideix corre cap a ella amb la desició clara abraçar-la. Mentre corr té por. Una por instantània, la por que el parteix en dos, quan no sap si realment vol descobrir el seu cor, o si vol seguir en l'anonimat, però en qüestió de sgons, per la seva ràpida cursa contra la raó, no te temps de pensar-hi. Es troba davant d'ella.
        Davant els seus ulls...
        Uns ulls que li recorden massa als ulls de la seva xicota o potser ex xicota, no ho sap i de cop i volta torna a quedar-se paralitzat. No ho enten, tan decidit com és ell i ara.. mira-te'l sembla una bleda, ara si, ara no, ara tinc por, ara no..
        -Què vols, guapo? -li diu ella encara amb un xic d'esperança, carregada de sensualitat.
        -Mmm... err... no, res, res... -diu ell, i marxa corrents, els punys blancs de ràbia, les dents serrades, fins que para en un banc entre la gespa d'un parc. El mòbil li vibra a la butxaca. Un missatge de quinze lletres, un missatge d'ella que ho diu tot:"ET TROBO A FALTAR!".
        No se n'adona que una mitja rialla s'apodera de la seva cara, mira al cel i dona gràcies a algú, a Déu o al qui sigui, està content, però a la vegada no enten res, amb el mòbil a la mà i la vista a la pantalleta, li dona instruccions amb el seu dit gros...menu, missatges, contestar...i es posa a escriure el següent:
        "ARA NO PUC ESTAR PER TU, PERÒ DEMÀ ENS PODEM VEURE ALLÀ ON SEMPRE". "De qui era?", li pregunta la rossa. "D'una pesada", li contesta.
        --I si és d'una pesada... per què respons el missatge?
        --Bé... és que... --ell dubta.
        --És que en realitat no és una pesada. Ho he vist en els teus ulls.
        I tant que és una pesada. És qui m'ha fet plorar tant i qui no m'ha deixat descansar tots aquests dies. Gairebé paro boig. No puc. Me n'he d'oblidar.
        No han passat ni cinc minuts que el mòbil torna a vibrar, al costat del cor. Li fa la sensació que ara vibra amb més força que abans: "T'ENYORO TANT!", diu el missatge.
        Però aquest cop no reconeix el número, és desconegut. Cerca dins la seva memòria les tres primeres xifres, no les reconeix. La rossa se'l mira amb mitja rialla i mig desconcert i pensa: "Quin paio més divertit!". Ell s'atabala, comença a suar. Per què no podia ser un dissabte qualsevol?
        Els ulls se li queden vidriosos, no hi veu res. Percep com la noia rossa se li apropa i com allarga la seva blanca mà, tot intentat tocar-lo. El cor comença a bategar-li cada cop més fort. Pensa que li ha de sortir del pit en qualsevol moment i en intentar fixar el poc de vista que li queda, el mòbil se li esmuny del dits.
        • RE: RE: RE: Relat interminable
          AnNna | 27/04/2005 a les 18:47

          ***
          Si vols que aquest sigui el relat més llarg que mai s'ha escrit, participa-hi. Copia tot el què s'ha escrit fins ara, des de l'asterisc fins al final, sense esborrar ni una coma, enganxa-ho en un nou comentari i afegeix-hi la teva aportació. No escriguis més de quatre línies, i procura no fer-hi faltes.
          ***

          El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
          Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no a la noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
          L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
          Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Havia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava, què li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.
          Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar. Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.
          Segueixen caminant sense pronunciar ni un sol mot, el cervell del noi pensant a tota velocitat. "No l'havia vist mai, però la noia està bé... que diguem..." Per altra banda, recorda la seva noia, com l'odia, i les ganes que té de trobar-la aquella fresca i humida nit.
          Segueix caminant, amb pressa, i de cop s'entrebanca amb alguna cosa, mira al terra, i veu un mirall, l'agafa. I de cop s'adona que no sap exactament què sent. Per un dels trossets del vidre trencat pot veure aquella noia que havia intentat seduir-lo moments abans marxant enrabiada. El que veu després, la seva cara, desfigurada a causa dels diferents bocins, el fa pensar.
          No pot ser. Deixa caure el mirall al terra. Es gira amb direcció a aquella noia exòtica que se'n va enrrabiada. Decideix corre cap a ella amb la desició clara abraçar-la. Mentre corr té por. Una por instantània, la por que el parteix en dos, quan no sap si realment vol descobrir el seu cor, o si vol seguir en l'anonimat, però en qüestió de sgons, per la seva ràpida cursa contra la raó, no te temps de pensar-hi. Es troba davant d'ella.
          Davant els seus ulls...
          Uns ulls que li recorden massa als ulls de la seva xicota o potser ex xicota, no ho sap i de cop i volta torna a quedar-se paralitzat. No ho enten, tan decidit com és ell i ara.. mira-te'l sembla una bleda, ara si, ara no, ara tinc por, ara no..
          -Què vols, guapo? -li diu ella encara amb un xic d'esperança, carregada de sensualitat.
          -Mmm... err... no, res, res... -diu ell, i marxa corrents, els punys blancs de ràbia, les dents serrades, fins que para en un banc entre la gespa d'un parc. El mòbil li vibra a la butxaca. Un missatge de quinze lletres, un missatge d'ella que ho diu tot:"ET TROBO A FALTAR!".
          No se n'adona que una mitja rialla s'apodera de la seva cara, mira al cel i dona gràcies a algú, a Déu o al qui sigui, està content, però a la vegada no enten res, amb el mòbil a la mà i la vista a la pantalleta, li dona instruccions amb el seu dit gros...menu, missatges, contestar...i es posa a escriure el següent:
          "ARA NO PUC ESTAR PER TU, PERÒ DEMÀ ENS PODEM VEURE ALLÀ ON SEMPRE". "De qui era?", li pregunta la rossa. "D'una pesada", li contesta.
          --I si és d'una pesada... per què respons el missatge?
          --Bé... és que... --ell dubta.
          --És que en realitat no és una pesada. Ho he vist en els teus ulls.
          I tant que és una pesada. És qui m'ha fet plorar tant i qui no m'ha deixat descansar tots aquests dies. Gairebé paro boig. No puc. Me n'he d'oblidar.
          No han passat ni cinc minuts que el mòbil torna a vibrar, al costat del cor. Li fa la sensació que ara vibra amb més força que abans: "T'ENYORO TANT!", diu el missatge.
          Però aquest cop no reconeix el número, és desconegut. Cerca dins la seva memòria les tres primeres xifres, no les reconeix. La rossa se'l mira amb mitja rialla i mig desconcert i pensa: "Quin paio més divertit!". Ell s'atabala, comença a suar. Per què no podia ser un dissabte qualsevol?
          Els ulls se li queden vidriosos, no hi veu res. Percep com la noia rossa se li apropa i com allarga la seva blanca mà, tot intentat tocar-lo. El cor comença a bategar-li cada cop més fort. Pensa que li ha de sortir del pit en qualsevol moment i en intentar fixar el poc de vista que li queda, el mòbil se li esmuny del dits.
          De cop, la noia canvia la direcció i agafa l mòbil. Es disposa a buscar l'apartat de jocs i inicia una serp. Reacció estranya. L'home no sap què fer. Pensa en marxar. De fet, el mòbil ja era vell. Però, i la targeta?

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: