RE: RPV 313 La sequera

Tots hem vist per les notícies o si vivim a prop d'un llac o un pantà una imatge com aquesta. Escriviu un poema que us inspiri la fotografia una mica trista i actual.

Lliure, amb mètrica , amb ritme...com us agradi

Dono de temps fins dimarts 21 al vespre

Ha plogut massa poc, amb timidesa,
molt a deshora. S’ensopeix la plana.
Sec desencís pels déus de la solana.
Cruix el reguer mig corsecat, a tesa.

Remuga l’horta contra el cel, sospesa
la mala sort i l’estretor que arrana
sense quarter. No vol patir més gana
ni tanta set. Plorar li fa peresa.

Sortirà el sol demà, a desgrat de tots.
Matí fulgent, eixut, ple de tristesa.
Pregueres pels sembrats, dels cims als sots;

incrèdula i fidel, la terra resa
per no morir. Qui sap, per quatre mots...
Si Déu no hi do remei, quina malesa!

Rául m’has motivat a escriure un sonet, agafant, també, paraules de Raimon.


La pluja no sap ploure (fora de concurs)
Al meu país la pluja no sap ploure
o plou massa o plou poc ...
D’una cançó de Raimon...

Al meu país la pluja no sap ploure
o plou massa o plou poc o a deshora
Per llàgrimes absents la terra plora
No hi ha remei. Haig de pensar i concloure

que aquell qui mana als núvols no els fa moure
o els fa jugar a pintar-se, els descolora
del negre fosc que feia d’emissora
de bots i de barrals. I haig d’excloure

els somnis que mirant al cel tenia.
Massa seré. No ens fa cap alegria
veure que des dalt no hi cau cap perla

Haurem d’anar a pregar en romeria
als deus del plor o a la Verge Maria
Que fa tristor la terra quan s’esberla.

Tornem-ho a provar.