RE: REPTE POÈTIC VISUAL 379 Doble sentit

Troballa

Amb la claror del dia
dins duna capsa,
al mig del desert,
unes mans.

Després l’obscur,
i al fons del tot,
encerclat pel desig,
un rostre, una mirada.

Rellueix l’arena.

La lluna i les mans

El pintor ha decidit que tu fossis la lluna
mentre contemplava imatges del passat.

Dins la seva ment somriu la jove Lisa
i els pinzells, com qui no vol la cosa,
l’han plasmat, vestida, transfigurada
de lluna plena a l’erm dels seus somnis.

I en l’endemig del prodigi, Lisa reviu,
les mans a la falda, immortal madona.

Les mans i l'esguard

Les mans fan, sota l’esguard;
i no es pot sinó intentar una altra vegada,
fins l’infinit!: intentar unir allò separat d’inici,
les mans, sense objecte, l’esguard, irresolut,
que han d’anar junts.

Les mans de la mare
que ja no podran fer moixaines als cabells
llunyanes com són, com les muntanyes
del seu remot país.

Però hi ha un indici en la mirada
quelcom que diu: vam ser junts
i som junts en el pensament.

REREFONS

Lluny de la ment, la calma eterna
o la paciència.
Res és el que sembla
ni és absolut,
només és el que volem veure.

Ningú mostra certeses
només fa un reflex d’allò que vol permetre.
I tothom s’hi veu en cor
perquè és gratuït jutjar el que veu.

Tothom en fa el seu llenç,
el seu judici, la seva sentència
de l’origen, del somriure,
quan l’única certesa n'és el misteri.

Les teves mans dins una caixa
La teva mirada lunar. Frontal.

Mentre camino d'esquena a tu
per la carena d'un camí desdibuixat
M'observes.

Amb les retines somrients.
Fixades una a cada escàpula.

En un instant precís
quan giro pel camí rere les muntanyes
De les espatlles em creixen dues ales tortes.

Em fan mal. No emeto cap so
Només un xiscle
Un prec d'animal ferit.

Les hauré de fer anar
Abans no arribi la nit
Amunt, cel amunt
On els estels cauen
On tot cau.

On la llum il·lumina muntanyes i camins desdibuixats.