RE: REPTE CLÀSSIC DCCCXXXVIII La parella

Plantejament:

Aquell replà tenia tres habitatges representatius de sengles tipus de parella: al 12è 1a hi vivia una parella homo masculina, Albert i Benet; al 12è 2a una parella hetero, Carles i Diana, i al 12è 3a una parella homo femenina, Elena i Fina. Si a algú li haguessin comentat que al replà hi vivien tres homes i tres dones, sense més aclariments, podeu estar segurs que se l'imaginaria habitat per tres parelles hetero; deixant-nos de romanços, tres parelles "normals".

Aquest era l'adjectiu que empraven Carles i Diana, profundament homòfobs: eren "normals" ells mateixos i totes les parelles amigues que tenien; els veïns de replà eren "donetes" i les veïnes "homenots".


Nus:

La rutina de vint anys de matrimoni, però, s'havia instal·lat entre ells dos. Tant Carles com Diana enyoraven aquella dolçor de fruit prohibit del festeig. I com que el desig està més a prop de la tírria visceral que de la indiferència, ves per on Diana va començar a sentir-se atreta per l'Albert, tot i que només intercanviaven algunes paraules quan coincidien a l'ascensor, i el mateix li va passar a Carles amb la Fina.

Aprofitaren que Benet i Elena treballaven a la mateixa empresa, amb idèntics horaris laborals, per endegar sengles estratègies d'aproximació, de manera gradual però progressiva. Calia dur amb intel·ligència i sigil aquest joc de seducció, mantenint el més estricte secret, no sols pel que fa a la pròpia parella sinó a la parella de qui volien seduir: primer es limitaren a demanar un pèl de sal o un parell d'ous; després, aquests pretexts donaren peu a estades cada cop més llargues a casa dels veïns, amb converses intranscendents que amb el temps s'anaren tornant més personals... Com que l'Albert i la Fina no trigaren a mostrar-se receptius a les insinuacions, Diana i Carles arribaren a la conclusió que aquests objectes del seu desig eren més bisexuals que altra cosa.


Desenllaç:

Tot se n'anà en orris, però, el dia que la companyia d'assegurances on treballaven Elena i Benet rebé una menció honorífica de la Conselleria d'Empresa i Treball. Exultant, el gerent avisà als treballadors, per megafonia, que a migdia podien donar per acabada la jornada laboral: se'ls convocava a la sala de juntes, on els seria servit un pica-pica amb xampany; en acabat, podien tornar a casa. Els dos, contents, decidiren no telefonar a les parelles respectives, per donar-los una sorpresa.

La "sorpresa" ja us la podeu imaginar...


M'he permès escriure els epígrafs "Plantejament:", "Nus:" i "Desenllaç:" per demostrar a RelatairesValidadors que, si m'ho proposo, sóc capaç de participar en el RepteClàssic amb un relat que se cenyeixi a l'estructura clàssica tripartida, tot i no estar d'acord que aquesta cotilla sigui imprescindible per obtenir un text narratiu interessant.

Com que els textos en cursiva no formen part del relat sinó que van adreçats a RelatairesValidadors, crec que no s'haurien de comptar. Fent-ho així, l'extensió del relat és de 400 paraules, que és el límit que havies proposat abans de la desconnexió de RC.

Comptant-ho tot, l'extensió seria de 453 paraules, 3 més que el límit actual.

L'amor de la Mar envers el seu espòs, en Timó, dona força a les mans que empenyen el mànec de l'escombra. Tal és l'amor, que el pal colpeja l'urna funerària de la Maria; la sogra. El recipient cau i, com que estava mal tancat, les cendres s'escampen pel parquet. La Mar recull les cendres. És quan veu un objecte brillant. L'agafa i veu que és un anell d'or amb brillants. L'anell du les inicials "RT". Es posa l'anell a la butxaca i buida l'urna amb cura per comprovar si hi ha més joies. No n'hi ha... Recull les cendres i torna l'urna al seu lloc. Surt de la casa i va a una joieria perquè li valorin l'anell. Val: 250.000 euros. Arriba en Timó i dinen. En Timó es queixa de les arts de seducció dels anuncis de cotxes.
—Ja em pots dur a un concessionari a comprar-me un cotxe —diu la Mar—. El Peugeot se m’ha fet vell—. La Mar riu i se’l mira irònicament.
—Què passa? —respon en Timó que nota el mal.
—He trobat l’anell de l’urna. Se m’ha buidat per accident! Ets tu que m’has d’explicar què passa?
—És l’anell de la mare... El guardava per a una urgència. Era el meu secret —respon en Timó amb el rostre envermellit.
—El teu secret...? —respon la Mar amb rostre de pedra.
En Timó no sap què respondre i fa que menja en silenci. Quan en Timó marxa, la Mar mira l’anell i comprova que les inicials no corresponen al nom de la sogra, la Maria, ni del sogre, en Cosme.
Va al garatge, cerca entre les andròmines. Molt al fons d’un armari, troba una capsa de sabates. L’obre. Està plena de fotografies i cartes! Mira una foto i veu en Timó, molt jove, al costat d’una noia morena. Darrere la foto, diu Rosa i Timó 2007. La Mar posa el cervell al límit de la intel·ligència, perquè recorda la Rosa d’alguna cosa. Per fi: és la nova companya de feina d’en Timó! Ho entén: la Rosa i en Timó s’havien estimat en el passat i s’han retrobat. Entra a la web del banc, on ella i en Timó guarden els estalvis. Està buida neta. L’anell conté els seus estalvis i els de la Rosa i en Timó. L’anell és el passaport cap a una nova vida sense ella. Escolta una clau que gira. Sap que són la Rosa i en Timó. S’amaga, però en Timó l’agafa pels cabells.
—L’anell!!!
Posa l’anell a la mà d’en Timó, sent un fot cop a la cara i perd el coneixement. El recupera just per veure com la parella s’allunya en el seu vell Peugeot.
—Us mataré!!! —crida.

"La felicitat de les parelles"

Quan vaig estudiar Biologia, s’entenia bàsicament com a 'parella', dos éssers vius sexuats predeterminats per a la procreació i donar continuïtat a la vida. Ja llavors, la complexitat dels éssers vius, els seus comportaments i en especial el tema que ens ocupa, el dels aparellaments, no deixava de meravellar-me.

El tractat de Darwin que explica l'evolució de les espècies, ha estat denigrat per pseudocientífics i ignorat, fins i tot blasmat, per algunes religions. Cada vegada que he visitat el Museu d'Història Natural de Londres, m'he quedat una estona reverenciant d'alguna manera, la imponent estàtua d'aquest naturalista que presideix el hall d'entrada.

Si ens centrem en el món de la parella home-dona i el seu comportament sexual, se sap que l’atracció d’un sexe vers l’altre, és determinada per hormones secretades per glàndules sexuals. No tot, però, és tan senzill.

L’homosexualitat i la recerca que s’ha fet per esbrinar les seves causes, ha evidenciat que les hormones sexuals dels gais i lesbianes no es corresponen amb els seus genotipus d’homes i dones. En la naturalesa, aquests tipus de discordança, són freqüents.

Els jocs de seducció de les parelles, venen marcats, no tant per l'intel•lecte, sinó bàsicament per les hormones sexuals. Fer-ne de tot plegat un secret, només comporta aïllament i sofriment.

No només som homes o dones pels òrgans sexuals amb què hem nascut. Les hormones invisibles als ulls, canalitzen molta part dels nostres comportaments i no hem de deixar en el cas de les sexuals, que aquestes ens impedeixin viure una vida de parella normalitzada i feliç.

Conversa amb la mare

Parlar sobre la parella dona molt de si, diu la mare. Abans la “parella” era d’un home i una dona... i, com a molt, en to burlesc, la parella de la Guàrdia Civil.
Sí, però avui n’hi ha de moltes classes: homosexuals, gais o lesbianes. Parelles trans..., parelles tancades, parelles obertes. També, per adobar-ho, hi ha les triades, parelles de tres... Bufa!!! Avui és ben difícil ser un noi jove, intel•ligent i amb ganes de seduir. Estic fet un embolic.

La mare, una dona jubilada amb empenta, però sense aparença de ser promíscua, avui m’ha revelat alguns secrets de la seva vida amorosa. Va casar-se de blanc i per l’església amb la idea romàntica de l’amor per tota la vida. Aquest somni se li va enfonsar quan va adonar-se que no rutllava. Després de separar-se del meu pare va tenir diverses relacions —era el temps de l’amor lliure—, diferents maneres d’estimar: només relacions d’amants o només d’amics platònics.
Va trobar la manera d’unir les dues vessants, la del cos i la de la ment, amb l’Andreu, quan era ja madura. Desitjar-se fins a l’últim moment i gaudir de les experiències al llit va ser, diu ella, molt important, així com tenir una visió semblant de la vida. La principal contradicció va sorgir en la convivència.

L’Andreu era un maniàtic de la neteja i l’ordre, i en canvi la mare sempre ha estat caòtica. Al seu estudi podies trobar barrejats papers de tota mena, des de factures per pagar i llistes de la compra fins a poemes començats. O mitjons bruts al terra del bany i els plats sense rentar... durant unes hores, fins que l’Andreu passava a recollir-ho i a netejar-ho, no sense haver posat abans el crit al cel. Va ser una de les qüestions per les quals els vaig sentir discutir de manera airada. És clar que l’Andreu era tan perfeccionista!!! Passava la baieta cada matí pel pis i algun cop s’aixecava del sofà, mentre miràvem una pel•lícula, per treure una mota de pols. Aleshores era la mare qui es posava histèrica... «Tanta pulcritud em fa fàstic», deia... i així, ni l’un ni l’altre, ni jo, podíem seguir el curs del film.

Ja trobaràs el teu camí, no pateixis, la vida dona moltes voltes, em diu amb un somriure enigmàtic. No sé si, vídua, als seus vuitanta anys encara té algun affaire...

Crec que ja està arreglat.