RE: REPTE 129. Aspirines, sobretot!

Camino al capvespre per la platja, com tantes vegades he fet durant els anys que fa que tinc la segona residència en aquest poble ventat per la tramuntana, que canvia els colors del mar combinant verds intensos amb blaus coronats d'escuma blanca donant-li una aparença sabonosa, i de sobte, en amainar el vent, el transforma en una superfície llisa i transparent com un mirall...

Mai com avui he experimentat aquest sentiment de pau, tranquil·litat, i reconciliació amb la humanitat.

El mossec de la por, em tenallava la respiració encara no fa ni una setmana, quan les coses estaven pendents d' un fil invisible format de voluntats, realitats i atzar a parts iguals.
S' havia de produir una conjunció còsmica per que s'encarrilessin les coses, que fins ara havien anat bastant malament. Havia costat molt arribar fins a aquell punt.
El perill era real.

Jo havia deixat de veure les coses que
m' envoltaven. El paisatge, era el decorat silenciós dels meus darrers caps de setmana, dels que m' era impossible fruir,com si una calitja silenciosa i humida planés sobre la meva existència difuminant els contorns de les coses i provocant ombres fantasmagòriques que no em permetien veure-hi més enllà.

He estat esperant que això passés, he pregat a no sé quin déu, he passat nits
d' insomni, he desesperat i he confiat a l' hora

I avui una trucada al mòbil ha estat com la claror que ha espantat els fantasmes i
m' ha deixat veure la mar grisosa sota el cel estampat de núvols violetes, taronges, rosats i fúcsies d' aquesta posta de sol.

Descalça, amb els peus a l'aigua, he obert els braços i he respirat profundament fins que la sentor salubèrrima ha omplert el recipient turmentat del meu cap, i lentament ,
l' amarga sorra que omplia les butxaques de la meva ànima ha anat buidant-se dolçament dissolta amb les onades.

El tarambana del meu fill, ha aprovat la selectivitat...

El noi em guaitava amb una expressió dolça. El seu cos negre i el seu cabell rinxolat quedaven retallats per la blavor del mar, enllà del passeig Marítim.
Tots dos érem drets enmig del carrer, al costat de la platja incendiada pel sol. Ens resguardàvem d'aquella calitja a l'ombra d'una palmera, on el noi havia estès la seva mercaderia damunt un drap. Hi mostrava un ventall de bosses de mà d'imitació.
Jo tenia les mans a les butxaques, però m'havia aturat la seva simpatia.
-Toca, toca -em deia ell, suaument, mostrant-me una bossa daurada-.Només val vint-i-cinc euros.
Li vaig somriure. Al llarg del passeig altres africans oferien diversa mercaderia també sota l'ombra de les palmes.
-Vint-i cinc euros? -vaig dir allargant la mà.
-Mira, és bon material -seguia ell, seductor.
De l'alzinar venia un aire salubèrrim que s'enduia la saladina que embafava l'ambient. Vaig respirar fondo abans de disposar-me a baratar.
-És car -vaig dir, seguint-li el joc.
-Sí? Doncs quant en pagaries?
Però abans no vaig poder contestar, una agitació enèrgica va recórrer la filera sencera d'africans. D'una revolada van fer un farcell amb les mercaderies i van córrer enllà de la barana del passeig.
El meu venedor, però, no va tenir temps d'escapolir-se, i per enmig nostre, com una tromba, va passar una dona vestida de carrer que d'una estrebada va arrabassar-li el farcell.
Desconcertat, vaig veure com ell, amb les mans buides, es reunia amb els seus companys.
-Què ha passat? -vaig preguntar, acostant-m'hi.
-Res. Era la policia. Això és normal -contestà pacientment el meu venedor.
-Com, que és normal? -vaig demanar, mentre la meva indignació per aquell atropellament creixia per moments.
-No t'amoïnis -respongué un d'ells per tranquil·litzar-me.
-Però així no es pot tractar cap persona -vaig continuar, mentre els nois ja s'allunyaven, platja enllà, abatuts pel sol i el decebement.
Desconjuntat, vaig anar a la terrassa on sovint prenia un granissat abans de banyar-me. Però aquell dia vaig demanar dues asprirines. Me les vaig empassar d'un mossec amb un glop d'aigua mentre no deixava de repetir, en veu baixa però audible:
-Això és intolerable...

Vet aquí que una vegada, en un lloc salubèrrim de la costa ...

L'Arenis fa dies que s'espera sense cap resultat i sense perdre l'esperança.

Cada matí, ben d'hora, s'acosta a la seva cala. Quan ella arriba encara no hi ha ningú i pot jugar una bona estona sense perill que la vegin. Juga amb les onades que arriben a la platja, es capbussa per recollir petxines i estrelles de mar que deixa a la sorra - li agrada sentir els crits d'alegria que fan els infants quan les troben i les guarden a les butxaques -, trena les algues que el mar escup al llarg de tota la nit i assaja pentinats tot barrejant les cintes amb la seva cabellera rossa.
Després, quan comença a venir gent, es perd mar endins fins arribar a la roca que li serveix d'amagatall. Des d'allà vigila la cala, tot esperant que ell arribi.

Fa un mes que es van conèixer.
Ell és un nedador agosarat i aquell dia va nedar fins la seva roca. La calitja del migdia enterbolia l'aire i no li havia permès veure'l venir. Se'l va trobar al seu davant, com sorgit del no-res, era un somni.

- Hola, què fas aquí, tan lluny de la platja?
- M'amago, no m'agrada la gent.

Així va començar...

Van xerrar una bona estona i l'Arenis sentia que el coneixia de tota la vida. Va estar a punt de descobrir-li el seu secret, però finalment no ho va fer. Quan el noi va voler tornar a la platja, ella s'hi va quedar. Ell va prometre-li tornar.

L'Arenis s'ha esperat avui, sense cap resultat i amb un xic menys d'esperança.
La saladina li crema la pell i no pot estar-se més temps fora de l'aigua. Sent el mossec del neguit al cor i amb un cop de cua s'enfonsa en l'aigua salada, camí de casa, molt més trista i una mica més sàvia. Ja li deien les altres sirenes que el mal d'amors cap aspirina ho passa.

Al tombant del camí que avança fent ziga-zagues, entre pins i arbusts, al llarg d'aquell penya-segat abrupte colpejat per les ones, apareixen els vestigis d'una ciutat forjada pel mar i difuminada per la calitja.
Durant gairebé dues hores havíem estat pujant, des de la platja, sota un sol de justícia, per gaudir d'aquelles ruïnes vigilants d'un meravellós entorn natural. Era sorprenent l'abundància de vegetació. Les masses de pedra escampades entre tanta verdor com illots de color ocre amb el Mare Nostrum a l'horitzó. Les rels de les oliveres i dels arbusts envaien els murs mig caiguts i formaven un paisatge adient per a la passejada i el somieig. L'aire salubèrrim s'adheria a la pell, de la mateixa manera que ho havia fet durant segles en aquells paviments de mosaic que miraven al cel amb galanteria.
Feia temps que havíem decidit anar a cercar aquell trosset de món, primer imaginari, quan inventàvem històries asseguts davant una cervesa, i ara, amb l'antiguitat com a testimoni acomplíem un d'aquells somnis que, sense ésser potser importants, ens omplien de la màgia que hom necessita pera donar-se'n de que és viu.
Volíem buidar les butxaques de tot allò que ens preocupés i omplir-les de tot el que els nostres ulls filtressin, de tot el que les nostres mans toquessin i dels aromes marins que eren absorbits, poc a poc, pels pins goluts.
La Mirta era uns metres endavant, entre la vegetació luxuriant, just on es trobaven les restes d'un fòrum. Vaig accelerar el pas, doncs la perdia de vista i en arribar, ella ja era al centre d'aquell esglaonat escenari dels nostres impulsos. Em buscà i trobant-me dempeus mirant-la em cridà. Era com una escultura acolorida, somrient i bategant, i a mida que m'apropava a ella, desitjava abraçar-la i donar-li les gràcies per haver-me acompanyat, puix el que semblava una personal bogeria, va esdevenir un viatge ple de complicitat. Clavàrem un mossec a la covardia, ens convertírem en corsaris conqueridors i ara, després dels anys, la seva amistat continua essent com una aspirina i quan quedem, sempre a la platja, tornem a ser grecs somiadors.