Detall intervenció

Poema de Gerard Vergés

Intervenció de: buenosaires2001 | 21-09-2007


M'apetia donar-vos el bon dia amb aquest poema de G. Vergés que a mi m'arriba a l'anima.

PARLO D'UN RIU MÍTIC I REMORÓS

Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d'aigua.
Parlo de la verdor d'un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l'íntim rosa
d'un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l'aire
com la pedra llançada per la fona,
de l'anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l'aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
parlo -Virgili amic- de l'horta ufana,
dels tarongers florits i l'api tendre,
de l'aixada i la falç, del gos a l'era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d'un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d'ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d'un lent crepuscle que posava
or tremolós a l'aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l'aigua en el record.



Respostes

  • RE: Poema de Gerard Vergés
    T. Cargol | 21/09/2007 a les 14:36

    La temàtica és semblant a:

    Encara hi vaig ser a temps,

    era l'últim dia de la meva infància

    en l'últim instant dels anys 50.

    Vaig poder-ho veure:

    el darrer llagut al límit de la càrrega

    allà majestuós al mig del riu.

    La darrera mula saltant al moll,

    la darrera tibant la sirga,

    a la vora del molí salat

    a l'ombra del castell templer,

    lluny dels remolins temibles

    o del gruny d'aigua i pedra

    sota el cap de la vila...

    Vaig viure aquell moment de plenitud eterna

    puix encara passa i passa en el record.

    Potser voltava entre les canyars

    O m'ajupia rera de tamarius.

    He viscut tot allò, extraordinari,

    que trenca la buidor de la tarda,

    amagat darrera el garrofer

    en un mon silenciós que no es movia,

    el darrer moment dels anys 50.


    He vist, també, fer feina al calafat


    sobre un llit de còdols

    amb la brea i l'estopa,

    com la cosa més normal del mon,

    el seu darrer dia.

    He contemplat cobert tot l'Arenal

    I navegar el llagut per sota els arbres.



    De cop se'm van endur,

    aquell moment etern ja s'acabava....



    Hi ha consol quan hom deixa el que estima

    encara que un moment desprès s'ensorri?

    Allò que has conegut i et sembla insuperable.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.