Perdó, ja l'he posat on toca (no+)

La consciència del pas del temps i dels quilòmetres que el separaven del seu poble natal, l'engrescà a escriure un llibre relatant la seva infantesa. De fet, ell pertanyia a la generació pre-tecnològica, en que encara jugaven amb els col·legues al flèndit i santificaven les festes de guardar... I per això creia que el seu llibre tindria també, un valor gairebé antropològic
A mesura que anava omplint galerades, li venien a la memòria totes aquelles experiències que marquen per sempre; la mort de l'àvia, les foguers de Sant Joan, els mastegots del Mestre... Especialment emotiu fou el capítol que dedicà al seu primer amor; la "Sacos" (al poble tothom era conegut pel renom de les cases) Glossà, amb una exquisida prosa poètica, la seva figura esvelta, els cabells rossos rinxolats, els seus ulls castanys... Explicà com se li encenia la sang quan es creuaven les mirades, que ell interpretava com una suplica de la Sacos a que fes el pas. Però el temps anà passant sense que s'atrevís a dirigir-li la paraula.
Finalment enllestí la feina i, com a deferència a l'escenari de les seves vivència, organitzà una presentació del llibre a la sala d'actes de l'Ajuntament del seu poble natal.
Mentre recitava el seu parlament va veure, asseguda a la última fila, a la Sacos. El pas dels anys havien fet el seu efecte, però aquells cabells rinxolats i aquella mirada de súplica li feren reviure la imatge viscuda en el passat. Observà que tenia a la falda el llibre obert pel capítol dedicat al seu amor platònic.
Quan acabà el parlament, la Sacos s'hi acostà i, amb els ulls humits, lentament acostà la mà i li acaronà la cara. De sobte li donà una sonora plantofada, i se n'anà.
Fou la bufetada més dolça que mai hagués rebut.

No es pot ser bona persona, o potser sí? Ja no ho sé. Us preguntareu a què ve aquest
dubte.
És molt senzill i si teniu la paciència de seguir llegint, us ho intentaré explicar.
Resulta que l'altre dia em va telefonar un col.lega escriptor, amb qui ens uneix una forta amistat des de la infancia, per si podia i volia fer-li un immens favor: corregir una
galerada del llibre que li estan publicant i que la impremta li requereix amb urgencia.
Ell tenia un viatge imposible de retardar i calia fer l'entrega de les proves repasades.
El meu "no" inicial, clar, rotund,concís i fort va resonar a més d'un quilòmetre de
distància. Jo sabia el pa que s'hi dona amb aquest tipus de feina que resulta esgotadora,
rutinaria i d'un ritme monòton enfollidor. Ell, refet de l'ensurt, insistí en nom de la nostra perdurable amistat, de l'urgència del lliurament, i mil raons més.
La meva resistencia en la negativa començava a trontollar i, amb el seu darrer argument,
es va enderrocar del tot. Mig en broma, mig seriosament, i amb un sommriure maliciós,
segur de sentir-se guanyador, va deixar anar que ell sempre estava disposat a escoltar-me recitar els poemas que jo escric.

En mirar amb ulls encuriosits la munió de papers i començar-ne la lectura, em va venir
el dubte tant trascendental que us deia al començament.
Evidentment cal ser bona persona sempre, però es corre el risc que et prenguin el pèl
i al contrari pots perdre uns instants inconmensurables, sublims, encisadors fent un favor.
La feixuga feina aviat es convertí en plaer, en un autèntic gaudi a mida que llegia les
paraules fetes obra d'art.
El relat pausat, precís, acurat i detallista, amb un argument incisiu i colpidor, va captivar-me en escreix.

Estava disposat a transcriuren un tros perque fruïsiu amb mi d'aquella maravella
però ho deixare per a un altre relat.