Pedretes de la sort

(molt fresqueta i animada! :)


Endavant, camina-hi!

Vinga, treu-te aquestes sabates velles,

desprèn-te d'elles,
deixa-les defugir
a qualsevulla altra banda.

Anima't
i vesteix nou somriure.
Desa les penes
per a altres gales.

Avui és un nou dia,
et calen noves mirades.

No necessites excusa,
no tens motius per impedir-t'ho,
revesteix-te amb la comoditat
de sentir-te a gust amb un mateix.

Surt, menjant-te el món,
amb passes decidides
i res que et pari el vol.

Camina pel teu nou camí,
aquell que intueixes
però no goses decidir.
Aquell que et fa patir
però saps que és allí.

No necessites excusa.
Escull un nou camí,
aquell que serà ben teu
i hi caminaràs d'empeus.

No us diré pas què hi ha fora.
Si ve l'instant que vegeu que el camí
s'ha fet nou, recordeu el silenci
d'aquesta caixa blanca.
Prengueu, si de cas, la determinació
de recórrer la distància com qui fulleja
les pàgines dels horitzons distants.
Ara sou vida que fuig de la quietud,
branques de pell plenes de força.
A la primer passa no li caldrà
ni dubte ni refús per ser petjada.
A poc a poc n'esporgareu les distàncies,
d'altres com vosaltres sereu el manifest,
la prova que el temps pot mudar el ritme

Si t'apropes
removent
ombreres amples
i amb les galtes
abrusades
de vergonyes
despenjades
d'un vell i aspre
aparador
menjat pel sol,
on els aspectres
de l'arc iris
fugen dels colors d'afait
que en el rostre
dus crismats
per la nit nova,
no et caldrà
menar-me al nervi
ni al queixal
de cap calçat
que et vagi a mida
n'hi haurà prou
amb batre espurnes
escamades
a les ganes
de les rames
que desnuen
la coïssor.

Pren les pedretes de la sort
i surt a passejar amb mi,
destria-les una a una
i demana un desig.
Girarà al voltant el dia
alegre de trobar-se amb tu,
virarà el nostre destí
com una cinta de llum,
una esperança enardida,
brunyits d'un goig que ens escull.
Titil·laran verds els arbres,
amb les fulles de diumenge,
i correrà suau un aire
ple d'olor i de so alegre.
I despuntarà l'amor
com una festa solemne:
entre tu i jo naixerà
un horitzó, el nostre regne.

Si veniu amb mi, cada passa
creureu que perdeu
un tros de vida.

No sou lliures.

La llum de l'aurora
serà vostra quan torneu
amb mi pel camí
de la melangia.

No refuseu l'horitzó.
Deixeu-ho tot.

No sigueu companyia.
Mentre faig memòria
reprengueu, una a una,
les antigues petjades.

No lluiteu contra els anys
que us corben les espatlles.
La vostra pell s'afeblirà
fins a perdre's, com la meva.

Però a l'angle dels carrers
sempre us trobaré,
assegudes i esperant
noves vigílies de festa.

Ho sé, no tot s'acaba amb el vagareig
Sense sentit ni rumb ni estances on restar-hi,
Potser tampoc no ens cal la vida ni la mort o el gest
Per aconseguir tenir la llum d'una lluerna abastable.

I no ignoro que la sort cal buscar-la entre carrers foscos
I no restar quiet, immòbil envers els canvis, sense ambicions
Ni metes, ho sé, estimada, a foc ho tinc present a la pell.

Però crec que només em fa falta els teu bon dia ben d'hora,
La teva alegria en despertar, no saber què ens espera
En sortir al món, lluny de la bombolla de la llar.

I unes sabates noves que em permetin caminar al teu costat,
Ben arran teu, perquè, en somriure'm, el sol esdevé
Perpetu i exclusiu, centrat en les meves necessitats
Immediates: guanyar-me el teu cor de dona veritable.


d.