ODÍO ELS MACARRONS AMB FORMATGE!

no ho podies haver posat més xungo, no!

on cony poso extorsió?

Si una cosa odio és que em faltin al respecte.

Ells ho haurien d'haver recordat i ara no serien morts. Mireu-los. Quatre cadàvers al voltant d'una taula. Quatre gots de chianti a mig buidar. Quatre caps enfonsats dins dels seus plats de pasta i vuit mans enjoiades, teses damunt d'un mantell de quadrets blancs i vermells. En vida, aquets ninots patètics eren mafiosos dels més temuts: Reggie Sanpedro Sula, expert en extorsió de la família Bonano; Joe "El Parasol" (li deien així per les seves enormes orelles, capaces de protegir-li la closca del Sol) Piscopo, dels Gambino; Vinnie "Antologia" (es va guanyar el sobrenom pel seu increïble repertori a l'hora de donar el passaport a qui fes falta) Salieri, dels Masseria; i Sonny "L'Intransferible" (mai delegava res) Corleone.

L'objectiu d'aquell dinar era evitar que les nostres famílies anessin a la guerra després d'una incòmoda sèrie de malentesos. Tot anava sobre rodes, fins que en Joe ens va plantar un plat al davant de cadascú i amb un somriure d'una a l'altra d'aquelles enormes orelles seves, em va preguntar "Què, què me'n dius?". Me'ls vaig mirar lentament. A ell i després al plat. Vaig treure el 45 i pim-pam-pum. Els vaig fregir a trets a tots. Si vol seguir viu, un home com jo no es pot permetre aquestes faltes de respecte.

Fins l'últim pringat de Nova York sap que odio el macarrons amb formatge!

Hi ha moments d'antologia, de naturalesa intransferible: a les 8:05 del matí quan em creuo amb l'administrativa de la caixa de sota a casa; ella puja i jo començo a baixar cap al metro. Això passa la temporada de primavera estiu de cada any i com dic és objectivament antològic.

És una noia típicament mediterrània: cabells negres abundants i llargs que lic auen per l'espatlla, un cos petit però molt ben fet, rodó. però renoi el posat falla una mica: massa pensativa i no entens perquè: ho té tot: feina, joventut, bellesa.

Bé es podria al·legar que no és una bellesa estàndar tipus Nicole Kidman - heu vist com li canvia la cara amb el color del pentinmat? -però deu ni do!.

La veig des de lluny i ja l'observo amb le'sperança que la roba que hagi adquirit per f li caigui be, que no se sobmeti a l¡'extorsió d'una roba cara i que no li escau.

L'altre dia per fi vaig pensar ho ha aconseguit - fins i tot vaig deduir que potser es debia a una nova vida sentimental: el parasol que impedeix que la il·luminació per trobar-se roba i amant ha desaparegut!

Venia amb un sueter cenyidet - ella des de dalt es deu veure uns pits descomunals: falç, són grans però normals.
I aquella cintureta i aquells pantalons d'anar a cercar crancs;-) ajustats als turmells -si, només per això, la vida és bonica de veure- aquesta noia ha trobat algú: algú que la'conselli.

LLavors em venen al cap els macarrons amb formatge de ma mare: res a veure amb uns trivials macarons amb formatge mal enjaponat: uns macarrons antologics com la roba que porta avui.

Aquell dia, els macarrons a la carbonara van començar una vaga de fam que encara avui resta dins les planes del llibre "Guinness dels récords". La raó de la protesta, era indignant en el patètic món dels plats culinaris. Ningú havia denunciat mai, al tribunal "Caviar" dels aliments (format majoritàriament pels anomentas "light") una extorsió com la que varen provocar els terribles macarrons amb formatge.

Tots els mitjans de comunicació, com "Tele-Amanida", una cadena que mai s'havia preucupat de res que no fos verd. havien col·locat rera el parasol, format per una colla de "tortellinis" que es manifestaven a favor de l'intransferible antología de queixes dels macarrons a la carbonara, les seves càmeres i els seus reporters més florits.

-Benvinguts al telenotícies sopar.-Deia en Caqui Franzino, un dels periodistes més "greens" de "Tele-Amanida".

Quan, aquell informatiu arribà als crèdits, la càmara tornà a enfocar en Caqui que seriós, va dir:
-Notícia d'última hora, el tribunal "Caviar" dels aliments concedeix l'immunitat als macarrons en formatge.

L'endemà "L'Entrecot", un dels diaris més sensacionalistes d'aquella ciutat, restava coronat per una frase, dita el dia abans per un macarró a la carbonara, que s'explicava per ella mateixa…

ODÍO ELS MACARRONS AMB FORMATGE!!

Va ser només un somni... més aviat un malson d'aquells que recordes per casualitat, quan actues d'una manera estranya davant una circumstància quotidiana, quan se't passa per davant un flash o quan una determinada situació és calcada a la del somni.
Quan vaig veure aquells macarrons atapeïts de tomàquet de pot i formatge rallat davant meu, vaig recordar-me de cop del que havia somniat; aquells macarrons per mi ara eren una maledicció: no podia fer un lleig al primer sopar amb els sogres -allò de la primera impressió-... Va ser una extorsió haver-me de menjar aquella antologia de formatges fosos en capes sobre uns macarrons a vessar de tomàquet... quin martiri! però la situació era intransferible, i el malson se m'apareixia davant més cruel que mai, sense poder amenitzar-ho tot amb uns còctels i uns parasols en una illa tropical com havia passat dins al meu cap aquella nit...
Maleïts macarrons!! (pensa el jove solter quan es desperta del llarg malson de sogres i macarrons...)

Solem atrubuir tots els mals del món a temes banals com l'ambició pels diners, la corrupció en el poder, la maldat inherent a l'ésser humà.

La injustícia, la desigualtat nord-sud, opressió, etc., es deu als macarrons amb formatge dels meus veïns de parasol. Sí, cada diumenge, al mateix lloc, apareix la família Fernández, amb la nevereta de la Casera, i la cadireta blava que regalaven amb el diari. Apareixen a les 11 i es col·loquen al lloc habitual. No sé perquè no canvie el meu lloc, ja que sé que me'ls trobaré al costat en un moment o altre.

Però arriba la tragèdia. La una del migdia i surt el paquet de papes i la cervesseta com per art de màgia. Després, l'hecatòmbe: la carmanyola gegant ataca de nuevo. Farcida de pastosos macarrons, amb tomaca Solís, i el formatge. Aquell formatge que no recorda els seus orígens, que fa olor a tot menys a formatge. El gran desconegut dins l'antologia de formatges. L'extorsió, més que no el producte, de la llet. El mutant dels làctis!

Depositat l'especímen i els macarrons en els plats de cartró, l'olor es reparteix. Quin espectacle! En un primer moment crec que sobreviuré al núvol tòxic. Em costa, però resistisc. Aplega un moment en que és perceptible l'onda expansiva del pseudo-formatge: els parasols es tanquen, la gent marxa gradualment i concèntrica, amb els Fernández com a nucli. Em fixe en l'aigua: es poden veure els peixos fent un suicidi col·lectiu... un drama. Jo aguante estoicament fins que aplega un instant en que no soporte més i me'n vaig.

El proper diumenge, a la muntanya.

Perdoneu, he oblidat de ficar una paraula. Ací va la versió correcta.

Solem atrubuir tots els mals del món a temes banals com l'ambició pels diners, la corrupció en el poder, la maldat intransfreible de l'ésser humà.

La injustícia, la desigualtat nord-sud, opressió, etc., es deu als macarrons amb formatge dels meus veïns de parasol. Sí, cada diumenge, al mateix lloc, apareix la família Fernández, amb la nevereta de la Casera, i la cadireta blava que regalaven amb el diari. Apareixen a les 11 i es col·loquen al lloc habitual. No sé perquè no canvie el meu lloc, ja que sé que me'ls trobaré al costat en un moment o altre.

Però arriba la tragèdia. La una del migdia i surt el paquet de papes i la cervesseta com per art de màgia. Després, l'hecatòmbe: la carmanyola gegant ataca de nuevo. Farcida de pastosos macarrons, amb tomaca Solís, i el formatge. Aquell formatge que no recorda els seus orígens, que fa olor a tot menys a formatge. El gran desconegut dins l'antologia de formatges. L'extorsió, més que no el producte, de la llet. El mutant dels làctis!

Depositat l'especímen i els macarrons en els plats de cartró, l'olor es reparteix. Quin espectacle! En un primer moment crec que sobreviuré al núvol tòxic. Em costa, però resistisc. Aplega un moment en que és perceptible l'onda expansiva del pseudo-formatge: els parasols es tanquen, la gent marxa gradualment i concèntrica, amb els Fernández com a nucli. Em fixe en l'aigua: es poden veure els peixos fent un suicidi col·lectiu... un drama. Jo aguante estoicament fins que aplega un instant en que no soporte més i me'n vaig.

El proper diumenge, a la muntanya.

amb la merda de paraules clau que he posat, pensava que tots els missatges serien amables recordatoris cap mi i la meva parentela directa.
Però no. Sòn relats. Sou la hòstia!

queden més de dues hores i la cosa està calenteta, calenteta...algú més?