Detall intervenció

Madura la poma roja

Intervenció de: boeing | 23-02-2009


Madura la poma roja
entre les fulles solemnes,
carn cruixent i pell suau,
tornassol que en l'aire vibra,
saó de món estival.

Claror del cel que en pau gira
en tots els plens tons del blau,
plenitud de terra rica
que la pluja fertilitza
com si fos somni constant.

Arbre que arrela en la terra
i en sent el cor bategant:
per les tiges de pomera,
entre branques i rameres
el teu fruit creix odorant.

Premuda a dins, la llavor
respira dins la penombra
i imagina que serà
dins la terra protectora
un nou arbre del pomar.


Respostes

  • Pels Meloreptaires
    MELOREPTE | 22/02/2009 a les 00:14

    No us fa una mica de vergonya que només s'hagin penjat a la pàgina de l'autor Melorepte els següents meloreptes?

    * MeloRepte 9 - Lord of The Dance 05-05-2008

    * MeloRepte 8 - We Fly So Close, de Phil Collins 10-05-2008

    * MeloRepte 11 - Why Does My Heart Feel So Bad (Moby) 11-05-2008

    * MeloRepte 12 - Ordinary Day (Dolores O'Riordan) 22-05-2008

    * MeloRepte 13 - Far away (Nickelback) 07-06-2008

    * MeloRepte 15 - Corren (Gossos) 07-06-2008

    * MeloRepte nº20 - Beautiful that way (Noa) 05-07-2008

    * MeloRepte 23 - "O Fortuna" de Carmina Burana (Carl Orff) 31-07-2008

    * MeloRepte 30 - "Condemnats", de Gossos 21-09-2008

    * MeloRepte 31 - Iris 24-09-2008

    * MeloRepte 32 - Lili Marleen 02-10-2008

    * Melorepte 33 - "Take this waltz" de Leonard Cohen 07-10-2008


    Ei, gent!Que passem pel cinquanta i escaig, portem un lapsus de 20 meloreptes no penjats a la web... feu un pensament... si voleu que els autors de la web participin, s'animin i pengin més poemes al Melo...

    Estem fent que la gent aborreixi els Meloreptes, a currar s'ha dit!

    No us amoïneu per l'ordre en què estan penjats els melos, però jo de vosaltres intentaria seguir penjant-los. Quan es penja un melo, surt a la pàgina principal, això significa que la gent també els pot llegir.

    Ah, sóc el llampec manifestat, per si no us n'havieu donat compte.

    Salutacions a tots els meloreptaires i gent de l'òrbita de RC.


  • Madura la poma roja
    boeing | 23/02/2009 a les 01:02

    Madura la poma roja
    entre les fulles solemnes,
    carn cruixent i pell suau,
    tornassol que en l'aire vibra,
    saó de món estival.

    Claror del cel que en pau gira
    en tots els plens tons del blau,
    plenitud de terra rica
    que la pluja fertilitza
    com si fos somni constant.

    Arbre que arrela en la terra
    i en sent el cor bategant:
    per les tiges de pomera,
    entre branques i rameres
    el teu fruit creix odorant.

    Premuda a dins, la llavor
    respira dins la penombra
    i imagina que serà
    dins la terra protectora
    un nou arbre del pomar.

  • Salmòdia
    Onofre de Dip | 23/02/2009 a les 16:30

    Salmòdia

    Potser la culpa és del pedrís de mil estones
    o del parrús arnat de la tia Enriqueta,
    potser la culpa és d'una cotorra andalusa
    o d'un ànec que no es calça ni sabatilles,
    de la forma desengreixada d'una hòstia
    estampada a destemps a aquella galta
    o del gust que té una lletra mal llegida
    en la boca d'un demiürg de pacotilla,
    però el món no giravolta tal com creiem
    i és penja d'una branca rebregada
    com un préssec que és a punt de mossegada,
    un testicle que no rutlla ni copula,
    la paraula de la mosca collonera
    que no espanta ni al ase d'en Turmeda
    o la gota que omple el got que no te espera.
    I així 'nem,
    rodolant pendent avall de la galeta
    que ens clavaren quan menys ho esperàvem,
    recomptant la dimensió que sens amaga
    entre boires que són signes del calvari,
    oblidant que no hi ha res que no es mesuri,
    mesurant les cantonades sense veure
    si darrere un angle mort esmola l'eina,
    xerrotejant com pregadéu ja sense la testa
    mentre ens ho fem amb la veïna xafardera,
    i, emmerdissant-nos en el fang de la peresa,
    l'aigua mateixa fins al coll enfarcellant-nos,
    sense més ganes ja que l'ànsia del eructe,
    obrim els llavis de la vulva de la terra
    i hi entaforo el membre flàccid, que tinc pressa.


  • Per sempre més
    llamp! | 24/02/2009 a les 01:40

    Enmig de l'acer i l'asfalt
    hi ha un oasi arbrat i vegetatiu
    que es reprodueix fotosintèticament,
    basses i ponts s'hi troben en ell.

    I jo escric versos d'òxid i ocre...

    Per sempre més vindrà a tu la rosada,
    gebre d'una vida endormiscada
    fent d'indòmites fulles reviscolades
    el goig d'un matí tardorenc.

    La font de ferro impassible a la fredor.
    L'oasi sempitern és un oracle tardorenc
    d'arbres emmudits vora la casa dels desperfectes
    on hi arriben els individus temperats.


    Justament ara i per sempre més
    afegiré aquest passeig a l'agenda dels propòsits
    i mantindré romanços amb el flaire matiner
    d'aquest jardí que no amaga la seva bellesa natural.



  • Pèrdua
    deòmises | 24/02/2009 a les 20:31

    En els teus llavis naixia un jardí d'escuma marina,
    De capvespres presos en els meus braços solitaris,
    De parcel·les fèrtils on sembrar-hi cereals
    I plantar-ho flors frondoses i odorants.

    El meu cor retenia el jardí dels teus batecs
    Tenyit amb la sang de rosella somnolent,
    Amb les arrels de l'abraçada sincera,
    I ara m'he convertit en hortalà del no-res.

    M'he transformat en guardià de l'eixorc camp
    De la solitud mentre s'eixampla el terreny
    On s'ha instal·lat la sal de la teva absència,
    Mentre lamento el jardí que he perdut.

    Hi havia un jardí construït amb esperança infinita
    On ara hi ha el pou àvid del silenci i de la foscor.

    d.
  • I em pregunto...
    Naiade | 24/02/2009 a les 23:46

    Contemplo, amb el cap cot,
    grans edificis impersonals
    que s'alcen com monstres inerts
    sota un cel gris i boirós.

    Una atmosfera enrarida
    m'embolcalla possessiva
    no deixant-me respirar.

    I em pregunto amb tristesa:
    Què se n'ha fet d'aquell paradís?
    On havíem estat tan feliços,
    on jugàvem entre rialles
    lliscant sobre verdes catifes
    que a la primavera s'omplien de flors,
    pinzellades de tots els colors.

    Encara puc evocar
    la flaire embriagadora
    que ens despertava els sentits.

    On a l'estiu xipollejàvem al rierol
    i els rajos de sol ens il·luminaven
    reflectint-se a l'aigua clara
    l'aire era net i pur
    els arbres es gronxaven al vent
    que ens acaronava sota l'ombra
    i el so de la fressa ens feia sentir pau.

    Què se n'ha fet...

    D'aquella natura verge
    que gaudia amb nosaltres
    compartint instants de felicitat.



  • La Provença
    Xantalam | 25/02/2009 a les 21:32

    Engrapo un mos de terra, roja i tèbia,
    arrels de marduix, sentor d'alfàbrega.
    Hi ha rajos de sol entre les pedres,
    una branca de romaní i sàlvia.

    Recordo el jardí de la infantesa,
    línies de lila morien al mar.
    Els camps arrenglerats de lavanda
    dolces flors violetes besant la sal.

    Fileres de verd, les vinyes abocades
    al blau cel per la timba del rocall.
    Els vinyataires tresquen doblegats;
    mengen ara blanc raïm i arengades.

    Evoco el meu jardí de la infantesa;
    oliveres i flors de cirerer.
    Arrels solejades de la Provença,
    sajolida, brots, flaires de llorer.

    Una casalot ensotat entre boires;
    em gronxo en el perfum del record,
    pedalejo per senders d'albercocs,
    camino pel jardí de la memòria.



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: