Detall intervenció

L'amiga, ella i les marques.

Intervenció de: cristinasanchez | 21-08-2009


Si fa no fa, com una pera de corbes suaus, els malucs eixamplats, la cintura un xic més estreta, els pits incipients, la pell color d'aram, tota uniforme, sense marques, sense cap taca blanca. I els cabells d'un castany clar; excessivament clar per la brunor de la pell. I els ulls blaus i profunds, que t'hi perdies, que t'hinoptitzaven. La pell de tot el cos, tibant i mat, li fimbrava quan corria de la gespa a l'aigua de la piscina, tota nua; completament nua i amb el somriure net i transparent a la faç. Setze anys i la innocència de no pretendre res més que la llibertat: fes i deixa fer, era tota la seva filosofia.
-Cutre, més que cutre! -li va xisclar la seva amiga íntima, la seva germana de l'ànima, quan la va veure despullada ran de la piscina.
-Cutre? Per què?
-Per estar en pilotes, pava! Més que pava! -i vinga a riure, tapant-se la boca amb la mà dreta i aclucant els ulls d'hilaritat.
-Però sí sóc a casa meva. -fa ella, amb un somriure divertit quallat al rostre, sense comprendre l'embogiment de la seva amiga -. I a més, no hi ha ningú -afegeix, obrint els braços i mirant a dreta i esquerra.
-Hi sóc jo, ruca! -insisteix l'amiga, obsessionada a fer-li veure que està fent el ridícul.
-Ai! És veritat! -fa ella, estrafent la veu irònicament, i abraçant-se el propi cos, com si s'avergonyís a cor que vols de la seva nuesa -. Tu sí que ets ruca -afegeix després, recuperant la compostura -. I jo no tinc marques. Ho veus? -i dóna una volta sobre si mateixa.
-Els Hippies avui dia ja sou rancis, tia...
-I qui t'ha dit que sóc Hippy. Per què m'enganxes una etiqueta?
-Ai tia... que plepa ets; no em fotis un rotllo dels teus.
-Un rotllo? Jo rarament foto rotllos! I a més, has començat tu. ¿T'he dit alguna cosa pel fet que estiguis entaforada dins d'un banyador negre? ¿M'he rigut, jo, de tu per la teva decisió de banyar-te amb roba?
-Un banyador no és roba!
-Doncs què és? Menjar?
-Com ets! Jo només et vull fer entendre que no cal ser tan radical! Apa! Vinga! En pilota picada!
-Radical? Per fer el que em rota, radical? Ja em penges una altra etiqueta. Quan no t'agrada alguna cosa dels altres, corres a buscar una etiqueta ben tòpica per penjar-los-la al front; i et quedes tan fresca, sentint-te superior! Au! Ja tenen l'etiqueta! Ja són Hippies, radicals, cutres... o qualsevol cosa que a tu t'asseguri que s'equivoquen i que qui fa bé les coses ets tu!
-La gent normal fa com jo. -i quan diu això, fa una expressió de burla trapella, que dissimula un mal rotllo perillosament creixent.
-La gent normal? I qui fa les normes, pava? I qui mana a la teva vida? ¿Les normes, la normalitat, o tu? ¿És normal tenir marques? Perquè tu deus tenir unes marques que vatua l'olla!
-Jo tinc marques a la pell, però tu les tens al cap, histèrica! -l'amiga perd el componiment que fins ara s'aguantava amb dificultats.
-A mi no em diguis histèrica, i menys a casa meva!
-Doncs me n'aniré! Així et podré dir histèrica des del carrer! -crida l'amiga, molt nerviosa i amb llàgrimes als ulls. Tot seguit, comença a caminar cap a la porta de sortida.

Ella es queda a casa, molt trista, pensant que hauria d'haver fet alguna cosa per evitar aquesta baralla que es veia a venir des del principi. Potser s'hauria hagut de vestir.

L'amiga, per la seva banda, un cop al carrer, s'avergonyeix del seu caràcter, i reconeix que hauria d'haver deixat que ella fes el que vulgués; al capdavall era a casa seva, i que per més inri, estaven soles.

Ella, després de banyar-se a la piscina, ben nua, tal com volia, se'n va a l'habitació i es posa el banyador de competició dels entrenaments. Es contempla al mirall, i reconeix que tampoc no li queda tan malament; que per un dia que la seva amiga ha vingut a casa, bé que se l'hauria pogut posar. Fins i tot, el fet de posseir una morenor integral, fa que el banyador li llueixi amb més força, faci el moviment que faci; per les vores no se li descobreix ni una marca, i això fa que la seva imatge esdevingui terriblement seductora. Ho té decidit, la trucarà, li demanarà disculpes i la tornarà a convidar.
L'amiga, un cop a casa seva, també es contempla al mirall. Les marques del cul i dels pits són tan blanques, que els pèls, per molt que se'ls depili, en ser tan negres, se li veuen de seguida. També se li transparenten les venes, de tonalitats blavenques, sota la blancor nívia de la pell. És cert que allà on no hi arriba el sol, la bellesa es marceix. Es compara el tros de pell de la cuixa, color de terra, lluminós i seductor... amb la natja pàl·lida i malaltisa. Fins l'espai d'entre les dues natges se li fa desagradable: fosc i pelut, pel fet de trobar-se entre dues pells tan i tan descolorides. Li aniria bé un canvi. Ho té decidit: la trucarà, li demanarà disculpes per la seva intolerància, i per a demostrar-li que ho diu de debò, es banyarà nua amb ella a la piscina.

Dos dies després, estan novament totes dues a la piscina d'ella. Ella, amb el banyador de competició posat, una mica incòmode i emfarfegada; i la seva amiga, nua, i un xic avergonyida, per la manca de costum. Ella no ha volgut de cap manera deixar de posar-se el banyador per a demostrar-li a la seva amiga que li sap greu la discussió de l'altre dia. I l'amiga ha volgut provar de totes totes la nuesa, i començar d'una vegada a acolorir els espais més pàl·lids del seu cos. Demà es tornaran a banyar, i vés a saber quina indumentària triaran!


Respostes

  • Sense Marca
    Joan G. Pons | 14/08/2009 a les 14:46

    La promoció de l'Escola MIRAMUNT va organitzar un concurs per als estudiants. El motiu era recollir fons per al viatge de fi de curs.

    La convocatòria pretenia ser original i fàcil. Els fulls repartits per l'Escola eren de color blavenc.

    I el dia de la Trobada i Avaluació dels participants, en Lluís i la seva germana Paula, es van presentar descalços.

    I esdevení un fet curiós. A la roba d'en Lluís i la Paula no hi havia cap marca comercial reconeguda.

    Rarament els dos germans portaven roba de marca. Sentien una total indiferència sobre el tema.

    Altrament, sí que els engrescava participar en el Concurs i ajudar la gent de la classe, companys i companyes.

    Començà el Concurs..... força gent amb samarretes, bermudes, pantalons, sabates.... amb marca. I en Lluís i la Paula, entremig, descalços.

    El jurat anava anotant la marca i l'estil de la roba i del calçat de cada participant.

    Arribà la Paula i en Lluís.

    Els membres del Jurat no trobaven cap marca. Alguns s'aixecaren i miraren els germans de dat a baix.

    Un d'ells, preguntà:

    -Escolteu.... on és la vostra marca ?
    -Als peus - Contestà la Paula
    -Aneu descalços. No hi ha cap marca.
    -Aquesta és la nostra marca.... SENSE MARCA, van dir junts la Paula i en Lluís.

    I diuen, els que diuen, i a vegades tarden, que encara estan debatent.

    I la Paula i en Lluís calçats, caminen sense marca, molt feliços.

  • La mostra (fora de concurs)
    Dolça Parvati | 16/08/2009 a les 00:41

    Me la mire amb una certa desconfiança i la guarde a la bossa de mà. No amida molt més que la PDA, una mica més gruixuda, com a molt. Me l'ha regalada la Mei: diu que tan sols és una mostra, que la prove, que amb ella els grans problemes no sols s'esvaneixen, sinó que per uns segons la realitat esdevé un paradís multicolor, una orgia dels sentits, una revelació que podríem classificar com el gran satori del segle vint-i-ú, que hi ha un abans i un després i bla, bla, bla… Clar que ella és politoxicòmana, el mateix em va dir quan s'entestava que provara un canut de haixix o una ratlla de cocaïna. Rarament faig cas de les seues enraonies, però al final l'he acceptada per no escoltar-la i perquè feia tard al funeral de la tieta Conxa, la germana gran de l'àvia, que en glòria estiguen totes dues.

    Arribe a l'església parroquial ben justeta de temps. La mare fa palés el seu descontent amb una d'aquestes miradetes fixes tan seues perquè no vaig de dol rigorós. Qualsevol dia em travessa de dalt a baix. El Senyor siga amb vosaltres... I comença tota la parafernàlia litúrgica. Just quan mossèn Pasqual diu allò que reflexionem sobre els nostres pecats, la PDA es posa a dringar enmig de la solemne i silenciosa contrició general. Havia oblidat que vaig introduir a l'agenda una nota d'avís com a recordatori de la celebració. Precipitadament, òbric la cremallera i em pose a bussejar, que no a buscar, per les profunditats abissals de la bossa. I quan per fi la trec per a desactivar-la, la mare, la filera dels familiars, mossèn Pasqual i diria que fins i tot el Crist sofrent de l'altar, contenen densament la respiració i alguna cosa enrareix l'atmosfera de l'església fins a fer-me envermellir. El que subjecte a la mà és una capsa de color blavenc que no amida molt més que la PDA, una mica més gruixuda, com a molt, i amb unes lletres blanques que diuen: Durex Play O. Merda de mostra!

  • PRIVATA
    Nubada | 19/08/2009 a les 11:43

    PRIVATA

    De jove, va tenir un jersei Privata. D'això en fa més de 20 anys. El va comprar de rebaixes, estava bé de preu i era xulo. Gruixudet però no massa, de colors soferts i amb unes senefes horitzontals que li donaven un aire kumba, ideal per a les excursions amb l'esplai. Però era de marca. A una de les mànigues hi duia cosida l'etiqueta: un triangle quadriculat de cap per avall que portava, sobre un fons blavenc, unes lletres blanques que deien "PRIVATA". Així, amb majúscules i amb la corresponent erra petitona de "marca registrada" al costat.

    Com a bona esplaiera que era, passava de marques i rarament es comprava roba cara. S'havia comprat aquell jersei perquè era bonic i barat, però després d'uns quants cops d'haver sentit comentaris del tipus: "alaaa, tiaaaa.... un privata... que pija, no?" va veure que aquella insígnia li donava mala premsa. Fins i tot els seus germans se'n reien, sorneguers. I un bon dia, arribant a casa va agafar les tisores i va arrencar l'etiqueta. Es van acabar els comentaris. Ara sí que passava de marques. Ara sí que duia un jersei que s'esqueia al seu estil.

    ***

    Fa pocs dies es va comprar una bossa de mà. La va comprar de rebaixes, estava bé de preu i era xula. Mitjaneta, de color marró fosc, amb uns quants compartiments i la cinta prou llarga com per poder-la portar en bandolera, ideal per a portar amunt i avall. Però era de marca. A la part del davant hi duia un triangle quadriculat amb unes lletres blanques sobre un fons blavenc. Va recordar aquell jersei, que encara conserva entre les samarretes pintades de colònies i campaments.

    Després de 20 anys, com a bona mare de nens esplaiers que ha esdevingut, passa de marques. Ara sí. Ara sí que que no l'importen en absolut. Ara porta una bossa xula que va comprar bé de preu i aquesta vegada no ha retallat res. La bossa que ha escollit és bonica i barata i, porti l'etiqueta que porti, s'escau al seu estil.

  • LES EMPREMTES D'AMNIA
    puramaria3 | 19/08/2009 a les 20:13



    Al començament del temps, la foscor primigènia va expirar i deixà tres Llunes consecutives, abraçades a tres nits on l'obscuritat era un cúmul incomptable, que estengué el Buit.
    La primera Lluna es desvetllà i al seu esguard aparegué retingut només un abisme glaçat que omplí aquell espai que ho era tot. Amb la segona Lluna, l'aixella que la tenebra primigènia oblidà a l'empara de la nit va trencar el gel i mostrà la pell nua del gran forat. El foc era a dintre de la tercera Lluna des el seu inici, però arribà l'hora en la qual l'ultima de les tres llunes no va suportar el seu propi calor i necessità bellugar-se: un terratrèmol sacsejà l'àrea on només ell existia i aparegué l'oceà blavenc i les cicatrius d'aigua que tatuaven aquella superfície ardent.
    Amnia, la deessa de la nit, romangué adormida a l'interior del Buit per suportar el seu pes fins que la humitat dels rius la va despertar en percebre una carícia intensa que li llepà els ulls i aconseguí que els desclogués. El somnis premonitoris i màgics li havien envaït la seua consciència intemporal mentre ella havia estat soterrada al fons d'aquell trau de la matèria. Eren somnis que recreaven la primera visió que havia tingut sobre l'essència del món.
    La dea desitjà crear l'univers per donar-li forma a la seua visió, un cop alliberada. Obrí la boca gegantesca i el seu alè generà el firmament, un indret sense ombres per sostenir la forma nova que prengué el Buit .
    Després, quan els instants eren encara una successió incomptable, la deessa somrigué en sentir un lleu arrap al seu melic. Aleshores, aparegué una llavor que esdevingué un lotus amb la claror que traspassava el firmament allà on el vincle amb Ivel i el seu germà Munir, els déus que li havien obsequiat amb la vida, era un record. Una vegada oberta, la flor va deixar sortir partícules de terra que van conjugar la seva fertilitat amb la superfície d'allò que abans va ser un orifici grandiós perquè aparegués la vegetació.
    Les aigües corrien intranquil·les sense saber on s'acabaven els límits, deixaven petjades violentes que arrancaven allò amb què es trobaven. La diva colpejà amb les mans i els peus la pell del Buit i aparegueren les muntanyes. Les roques que dormien ajagudes sobre la immensitat calmaren el cabal dels oceans i els rius fondos.
    Amnia guaità l'extensió en que s'havia transformat l'esquerda gegant tot i sabent que molt aviat havia de retornar al l'infinit on els déus dormien eternament. La filla d'Ivel i Munir volgué deixar la seua empremta en el món que havia creat i senyalà el sòl fèrtil amb la presència dels troncs i les branques creixents dels arbres i les botjes. Al firmament dibuixà un camí d'astres on el Sol i la seua germana, la Lluna, jugaven a amagar-se i els astres naixents teixien llençols de claror.
    En acabar, comprovà que l'orifici havia esdevingut un món sense ombres i desitjà completar-lo amb algun senyal de imperfecció per tal que els déus del mal es conformaren i, amb l'esdevenir del temps, no alliberaren sobre la seua creació un aiguat de còlera. Amb aquest pensament agafà un grapat de sorra blanca que hi havia sota les plantes dels seus peus i va esculpir un home, un home amb dos braços, dos mans, dos peus, però nomes un cor.
    Des d'aleshores, quan el món deixà de ser immutable, hi ha imperfecció al món, hi ha homes amb només un cor i rarament la claror viu sense la confusió.

  • La baula
    Galzeran (homefosc) | 20/08/2009 a les 00:53


    La dona triava fruits silvestres d'arbres que s'estaven a la vora de la mar, i els triava amb rapidesa mirant el cel de reüll. Volia recordar aquells dies en que el color cendrós havia estat la norma, temps enrere. Però un bon dia, en fa molts, va esdevenir que una forta llum enllà de l'horitzó va fer adquirir un to blavenc a tota la volta que els cobria, i va ser tant intens el canvi que fins la germana que no hi veu ho va notar. No havia estat aquell el primer cop, altres camins s'havia trencat el cel, però era un fet que succeïa molt rarament, no devia ser per casualitat que ara ja estava trencat del tot i sovintejaven el gris i el blau en el firmament. El color és més brillant, i per uns moments es pot observar una bola càlida, un espectre que fereix la vista si el mires. No ho fem mai directament. I a les nits hem observat tot un picat de petites lluernes que van dansant, sempre que aquella que s'amaga les deixa viure, quan la seva claror és gran, cap altre lluerna es pot observar a prop d'ella.
    Aquells fets ens varen canviar també a nosaltres. No tenim clar si per alguna cosa bona o dolenta, però va ser com si els ancestres que descansen en el fons del nostre mar haurien decidit que les coses ja no podien anar pitjor. Primer va ser aquell ocàs tan peculiar de la llum intensa a l'horitzó. D'ençà aquella nit els nostres cadells varen anar finint un a un. Tots no, però, dels germans de la nostra família, sols va sobreviure el Blauet, aquell que passava tanta estona fora de l'aigua i era de qui, de més menut, n'havia de tenir una cura especial, era fràgil i pàl·lid de color. Tenia unes marques curioses al tòrax del seu cos, eren dues rodonetes, dues marques simètriques d'un color més fosc. Ningú de la tribu havia tingut mai res d'igual, i tots li deien l'estrany. Però és el nostre fill, vaig ser-ne testimoni de la seva eclosió, va ser igual com la de tots els altres. Però aquella estranya llum el va canviar. Fins que un bon dia vaig observar que li sorgia un borrissol a l'entrecuix de les potes inferiors que li amagava el pal del plaer.
    El bruixot de la tribu ens diu que tot al nostre voltant està canviant, i que allò que li passa al nostre fill, no és res més que un senyal, un senyal que li diu que comencem a apartar-nos de la nostra mare, la que ens ha vist néixer, i créixer, i que aviat viurem coses mai vistes.
    I els canvis arriben. Un dia, tot de sobte, el Blauet es va alçar sobre les dues potes posteriors, i amb les anteriors va agafar dues pedres i les picava entre elles. En un moment donat, una va quedar tan ben perfilada que va poder arrencar la pell a un dels bocs que havíem caçat amb la fona, i tot seguit ens va mostrar com l'esquarterava. No podem saber d'on treu aquests coneixements.
    Mes tard va començar a fer sons guturals diferents, ell en diu paraules, i ens fa enteniment que marxarà aviat. Ens ha dit que en alguns dels seus tombs solitaris de cacera ha conegut a d'altres com ell, que caminen amb dues potes, drets, i que cada dia en son més, i que hauran de marxar a cercar noves terres, que per aquestes fa molta calor, ara que aquell ull radiant surt més sovint que mai. El pel que li cobreix tot el cos, ara, li deu fer passar calor, no m'estranya! I com no entra gairebé mai al mar, sols quan diu que li cal. Si nosaltres féssim el mateix, seriem morts.
    Ens va dir que aquells que són com ell li havien parlat d'unes terres on el gris sols és un color que avisa de les llàgrimes del cel. Aquí, fins fa poc, era el color etern, i les llàgrimes eren càlides, allí diu ell que són més fresques. I també li havien dit que quan el gris marxa, domina l'estel -ell en diu estel, -del dia. El cel és més blau, i més brillant, i altres colors prenen importància, dominen la vida; el verd, el roig, el blau intens o els violeta dels capvespres. Nosaltres no els coneixem aquests altres colors. Però... hi ha altres colors?
    Finalment va arribar un dia en que va dir-nos que marxava cap el nord. Va venir amb una femella que tenia una gran panxa, i ens va dir que ella traginava l'ou dins del seu cos, i que quan era arribada l'hora, sortia un nou cadell, lligat a ella per un cordó, i que calia deslligar-los. Ja n'havien arribat d'altres, i era una festa el seu albirament. I va marxar, no sense deixar-me allò que ell en va anomenar petó, a tocar de la meva boca. Era humit, i tenia el gust i la olor de la terra.
    Vaig trobar-me un dia el bruixot en un tombant d'una platja arrecerada, estava picant dues pedres, dret, maldestre. Potser s'equivocava en la seva predicció, o potser havia fet tard i les coses ja havien començat a canviar.
    Vaig observar-me unes taques que feien relleu en el tòrax, i quedaven dins d'unes protuberàncies carnoses que m'estaven creixent, com les de la femella del Blauet. També fa dies que em noto inflat el ventre, i sento cops dins del meu cos...
    Mentre triava els fruits, va pensar que li havia de dir al cap de la tribu que durant un temps no podrien seguir jugant amb el seu pal del plaer quan creix.

  • Entre el groc i el verd
    mjesus | 21/08/2009 a les 02:26

    Estimada mare,

    Escric sabent que aquests mots no esdevindran mai a les teves mans, potser ni sortiran d'aquesta cambra on avui em tanco per ordenar els meus sentiments. No per dir-te que t'estimo, no, això ja ho saps, no, el que vull és agrair-te la meva existència completa… Sí, sí,completa, tal i com ho sents, sense reserves, Res ja no té importància. Quina ironia oi, marona!

    Vaig néixer entre el verd i el daurat; el meu caràcter s'afaiçonà sota el cel blavenc, la frescor de les vinyes i la resistència de la palla. Els meus avantpassats eren vinyaters. Tenien unes petites bodegues on produïen vi per a l'ús propi del mas i pel veïnatge.
    Els nous temps i les necessitats de mantenir les terres, van obligar al meu pare i al seu germà a canviar els conreus de blat, pels ceps. Poc a poc, es van fer un nom a la comarca. El vi resultant era el producte d'una espècie autòctona: el picapoll de cep blanca. Un vi fresc amb un aroma fruitat i de color groc amb reflexos platejats, rarament de color palla. El pare n'estava molt, hi havia lluitat de valent, i ara per fi tot començava a rutllar.

    En aquell moment àlgid de la vostra vida, mare, vaig aparèixer jo. Encara recordo, la de vegades que m'havies explicat aquella història! Això sí, sempre una versió adequada a la meva edat. La primera, fou curta, les ganes de menjar raïm i un petó del pare, eren l'origen de la meva marca. Mica en mica, la història s'estirà com un acordió que deixa anar notes acuradament.
    Per fi em vares regalar el relat complet:
    "Aida ja ets una doneta! T'explico: estava de tres mesos, s'acostava la verema i tenia un desig enorme de provar el raïm. Coses de prenyada filla! El pare, em deia a tothora que encara no era madur, i jo insistia i insistia fins a cansar-lo. A contracor, em va dur un brot de grans petits i pigats. Què bo! Mm mm! Recordo com em delectava el paladar, premia amb força cada gotim i un regalim eixia pels meus llavis molsosos… Bé, no cal que et doni més detalls. Vàrem assaborir el plaer fins l'embriaguesa. Mm mm! I Heus ací la raó de la marca que tens a sota l'orella, formada per petits ovals irregulars, que s'assemblen a un brot de raïm. Les àvies diuen que les taques a la pell són desitjos de les embarassades. Ja t'ho pots ben creure! "

    Aquesta marca, va ser el meu pitjor malson, tant fou així que fins i tot te'n feia responsable, i, aquesta versió endolcida dels fets, no m'ajudava gens. Ja no era fruit d'una nit d'amor, era quelcom que alterava el meu caràcter, fent-lo cada cop més esquerp i asocial. M'amagava, m'amagava perquè no veiessin el meu rostre. Em tornava feble i esmunyedissa, res a veure amb la nena alegre que havia viscut entre el groc i el verd. No ho podia evitar. Odiava tot allò que tingués a veure amb el vi. Per això vaig marxar mare! Amb el temps, i una mica d'ajuda, vaig aprendre a controlar-ho. Quin remei! Els meus aliats eren els mocadors i les arracades grosses. A mida que passava el temps, em vaig convèncer que em donava un aire diferent i extravagant. Amb els nois, ja saps, que rarament vaig tenir problemes per aquest motiu!
    Tot era al meu cap, mare!
    He entès que no en tens cap culpa, però ja no t'ho puc dir a cau d'orella, i això em dol molt. Ens vas deixar tan jove! He encarrilat la meva vida, mare, i allò que considerava un defecte, ara és un orgull. Vaig acabar d'estudiar enologia. Era el meu camí: tornar a casa (per alguna raó l'atzar m'havia obsequiat aquella marca que tenia la forma de raïm). Fem un equip fantàstic amb el pare, Està tan content! Mig en broma em diu que no necessitem ni agendes, ni calendaris, i la veritat és que és ben cert: cada any, en l'època de verema, la marca s'acoloreix amb força.

    Fins sempre mare, t'estimo molt.
    La teva filla.

  • L'amiga, ella i les marques.
    cristinasanchez | 21/08/2009 a les 09:23

    Si fa no fa, com una pera de corbes suaus, els malucs eixamplats, la cintura un xic més estreta, els pits incipients, la pell color d'aram, tota uniforme, sense marques, sense cap taca blanca. I els cabells d'un castany clar; excessivament clar per la brunor de la pell. I els ulls blaus i profunds, que t'hi perdies, que t'hinoptitzaven. La pell de tot el cos, tibant i mat, li fimbrava quan corria de la gespa a l'aigua de la piscina, tota nua; completament nua i amb el somriure net i transparent a la faç. Setze anys i la innocència de no pretendre res més que la llibertat: fes i deixa fer, era tota la seva filosofia.
    -Cutre, més que cutre! -li va xisclar la seva amiga íntima, la seva germana de l'ànima, quan la va veure despullada ran de la piscina.
    -Cutre? Per què?
    -Per estar en pilotes, pava! Més que pava! -i vinga a riure, tapant-se la boca amb la mà dreta i aclucant els ulls d'hilaritat.
    -Però sí sóc a casa meva. -fa ella, amb un somriure divertit quallat al rostre, sense comprendre l'embogiment de la seva amiga -. I a més, no hi ha ningú -afegeix, obrint els braços i mirant a dreta i esquerra.
    -Hi sóc jo, ruca! -insisteix l'amiga, obsessionada a fer-li veure que està fent el ridícul.
    -Ai! És veritat! -fa ella, estrafent la veu irònicament, i abraçant-se el propi cos, com si s'avergonyís a cor que vols de la seva nuesa -. Tu sí que ets ruca -afegeix després, recuperant la compostura -. I jo no tinc marques. Ho veus? -i dóna una volta sobre si mateixa.
    -Els Hippies avui dia ja sou rancis, tia...
    -I qui t'ha dit que sóc Hippy. Per què m'enganxes una etiqueta?
    -Ai tia... que plepa ets; no em fotis un rotllo dels teus.
    -Un rotllo? Jo rarament foto rotllos! I a més, has començat tu. ¿T'he dit alguna cosa pel fet que estiguis entaforada dins d'un banyador negre? ¿M'he rigut, jo, de tu per la teva decisió de banyar-te amb roba?
    -Un banyador no és roba!
    -Doncs què és? Menjar?
    -Com ets! Jo només et vull fer entendre que no cal ser tan radical! Apa! Vinga! En pilota picada!
    -Radical? Per fer el que em rota, radical? Ja em penges una altra etiqueta. Quan no t'agrada alguna cosa dels altres, corres a buscar una etiqueta ben tòpica per penjar-los-la al front; i et quedes tan fresca, sentint-te superior! Au! Ja tenen l'etiqueta! Ja són Hippies, radicals, cutres... o qualsevol cosa que a tu t'asseguri que s'equivoquen i que qui fa bé les coses ets tu!
    -La gent normal fa com jo. -i quan diu això, fa una expressió de burla trapella, que dissimula un mal rotllo perillosament creixent.
    -La gent normal? I qui fa les normes, pava? I qui mana a la teva vida? ¿Les normes, la normalitat, o tu? ¿És normal tenir marques? Perquè tu deus tenir unes marques que vatua l'olla!
    -Jo tinc marques a la pell, però tu les tens al cap, histèrica! -l'amiga perd el componiment que fins ara s'aguantava amb dificultats.
    -A mi no em diguis histèrica, i menys a casa meva!
    -Doncs me n'aniré! Així et podré dir histèrica des del carrer! -crida l'amiga, molt nerviosa i amb llàgrimes als ulls. Tot seguit, comença a caminar cap a la porta de sortida.

    Ella es queda a casa, molt trista, pensant que hauria d'haver fet alguna cosa per evitar aquesta baralla que es veia a venir des del principi. Potser s'hauria hagut de vestir.

    L'amiga, per la seva banda, un cop al carrer, s'avergonyeix del seu caràcter, i reconeix que hauria d'haver deixat que ella fes el que vulgués; al capdavall era a casa seva, i que per més inri, estaven soles.

    Ella, després de banyar-se a la piscina, ben nua, tal com volia, se'n va a l'habitació i es posa el banyador de competició dels entrenaments. Es contempla al mirall, i reconeix que tampoc no li queda tan malament; que per un dia que la seva amiga ha vingut a casa, bé que se l'hauria pogut posar. Fins i tot, el fet de posseir una morenor integral, fa que el banyador li llueixi amb més força, faci el moviment que faci; per les vores no se li descobreix ni una marca, i això fa que la seva imatge esdevingui terriblement seductora. Ho té decidit, la trucarà, li demanarà disculpes i la tornarà a convidar.
    L'amiga, un cop a casa seva, també es contempla al mirall. Les marques del cul i dels pits són tan blanques, que els pèls, per molt que se'ls depili, en ser tan negres, se li veuen de seguida. També se li transparenten les venes, de tonalitats blavenques, sota la blancor nívia de la pell. És cert que allà on no hi arriba el sol, la bellesa es marceix. Es compara el tros de pell de la cuixa, color de terra, lluminós i seductor... amb la natja pàl·lida i malaltisa. Fins l'espai d'entre les dues natges se li fa desagradable: fosc i pelut, pel fet de trobar-se entre dues pells tan i tan descolorides. Li aniria bé un canvi. Ho té decidit: la trucarà, li demanarà disculpes per la seva intolerància, i per a demostrar-li que ho diu de debò, es banyarà nua amb ella a la piscina.

    Dos dies després, estan novament totes dues a la piscina d'ella. Ella, amb el banyador de competició posat, una mica incòmode i emfarfegada; i la seva amiga, nua, i un xic avergonyida, per la manca de costum. Ella no ha volgut de cap manera deixar de posar-se el banyador per a demostrar-li a la seva amiga que li sap greu la discussió de l'altre dia. I l'amiga ha volgut provar de totes totes la nuesa, i començar d'una vegada a acolorir els espais més pàl·lids del seu cos. Demà es tornaran a banyar, i vés a saber quina indumentària triaran!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.