El teu lloc

De savis és rectificar, sí senyor. El tema del feixisme d'ara era força interessant, però tenia moltes arestes. Per exemple, no sé si tothom estaria d'acord a considerar feixista l'actual govern israelià o el partit nostrat Aliança Catalana.

És que la serie em va agradar. La recomano per entendre el segle XX. Vaig acabar de saber que en el segle XX i en general abans la vida era pitjor. No es pot comparar. Els poders d'ara de tots colors son millors, però hi ha un deix que deu ser inherent. Demanava una cosa massa eteria. Al final feixista ha quedat com un insult. L'enyorança és més vital, més literària i més o menys tots l'hem experimentada. Ànim doncs i a fer un o més bons relats.

"Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor."

—Aquesta és la tornada de la cançó L'Emigrant, amb lletra de Jacint Verdaguer, música d'Amadeu Vives, estrenada per L'Orfeó Català el 8 d'abril de 1894 i popularitzada pel tenor Emili Vendrell. Almenys això és el que he trobat a la Viquipèdia i a YouTube. La vols escoltar?

—No, ara no, Joan. El meu avi matern es posava a plorar com una magdalena, quan l'escoltava, i a mi se'm fa un nus a la gola. Potser és que ell havia migrat des d'Albinyana a Barcelona. Per cert, Albinyana és ben a prop del Vendrell, d'on devien procedir els avantpassats del tenor.

—La immensa majoria dels emigrants anaven a fer les Amèriques, a algun país hispanoamericà com Argentina, Veneçuela o Cuba, on no tenien el problema de l'idioma. Igual que els sud-americans que venen aquí, principalment colombians o equatorians, que, com que parlen la llengua comuna, l'espanyol, gairebé tots es pensen que ja n'hi ha prou. Serà difícil que aquests nouvinguts arribin a parlar català; a tot estirar, acabaran entenent-lo. Els fills, però, ja són figues d'un altre paner: l'escolarització en català és la gran integradora.

—De debò creus que s'integren? Aprenen català però no l'utilitzen.

—En bona mesura, la culpa és nostra: quan veiem persones amb faccions ameríndies o mestisses, automàticament ens hi adrecem en castellà. Passa el mateix que els moros o els negres...

—Bé, els moros i els negres ja són una altra història. D'una banda, com que la majoria no parla espanyol, tant els és aprendre aquesta llengua o el català. Depèn força d'on van a parar. No és el mateix els que viuen a Osona o la Garrotxa, que els qui ho fan al Barcelonès. De l'altra, són musulmans, que és un signe identitari que els cohesiona entre ells però els allunya de la gent de casa.

—Vols dir? Això que els musulmans són més fanàtics que els cristians és molt relatiu, perquè e l'Edat Mitjana no era pas així: els àrabs eren més cultes i tolerants que els croats o que els regnes cristians de la península. Sí que hi ha un factor històric determinant: a occident vam tenir una Il·lustració que, entre altres coses, va situar la pràctica religiosa a l'esfera d'allò privat, mentre que a l'orient aquest punt d'inflexió no ha existit, tot i que al segle XX Turquia va esdevenir un estat laic, com l'espanyol, gràcies al prooccidental Mustafà Kemal. Però una flor no fa estiu.

—I què me'n dius, del paper de la dona, a l'Islam?

—Tinc entès que l'Alcorà consagra la igualtat d'home i dona davant Déu, i que el menysteniment de la dona té més a veure amb la tradició dels països on s'assentà l'Islam que amb preceptes religiosos. Però, tornant on érem, si l'emigrant català de la cançó sent enyorança per la seva terra i no per això se'l considera un traïdor al país d'acollida, per què no la pot sentir un marroquí o un senegalès?

Els colors particulars de la natura, les olors, reconèixer aquell revolt perillós abans d'arribar-hi, esperar aquella recta que et deixa veure el paisatge sencer... Sovint, quan hi tornes, no pots avançar més perquè els records t'ho impedeixen, els canvis t’immobilitzen, un element nou en el lloc d'allò que hi havia hagut abans, edificis nous, runes que podries reunir peça per peça i reconstruir tal com era abans allò que ara han enderrocat. Els qui es queden no entenen que a tu també et fan mal els canvis no desitjats...

Et sents un visitant en un lloc desconegut i en canvi voldries sortir corrents, enfilar el carrer amunt, entrar a casa teva, pujar les escales, tancar-te a la teva habitació i ficar-te dintre el llit. Refugiar-te de l'oblit, de tu mateix. Però la casa ja no hi és, perquè si no és teva és com si no hi fos. Hi passes pel davant i evites la mirada, no vols trobar-hi res que no reconeguis teu: unes cortines, un molinet de vent, una flor dins d’un got d’aigua, un color diferent de com ho vas deixar...

I la gent... Les arrugues en els rostres dels altres et fan veure que el temps ha passat per a tothom, que tu també has envellit, que les cares de les persones que coneixies només de vista segueixen sent cares de persones que només coneixes de vista. Però la distància, el temps que ha passat, fan que et mirin d'una altra manera: abans podien mostrar-te total indiferència i ara has despertat certa curiositat, t'han dirigit la paraula per dir-te un simple “hola” o un “adéu”... però mirant-te a la cara i marcant un lleu somriure. I tu, quan acabes de passar, també somrius.

I quan tornes als teus llocs particulars, als teus llocs secrets, esperes trobar-hi aquell amagatall, aquell senyal que havies deixat, aquella marca...

La melanconia només l'entenen els qui han marxat. Perquè marxes a la força i en canvi tornes per la teva pròpia voluntat. I encara que ja no hi visquis, tu sents que el lloc on tornes és el teu lloc.

De n a n+1 i tiro perquè em toca.


Era una noia de caràcter inestable: si els períodes de temps en què s'alternaven eufòria i depressió haguessin estat més llargs, hauríem dit que patia un trastorn bipolar. Com sabeu, la vida és una successió d'actuacions regides per la voluntat. Doncs bé, al cap de pocs dies d'haver pres una decisió que poc o molt comportava canvi, teòricament un canvi a millor —novetat satisfactòria (eufòria)—, ella s'enyorava de la situació anterior —penediment i nostàlgia (depressió)— i mirava de retornar-hi.

Això acostumava a ser molest per a la gent que l'envoltava —família i amics—, però ho era particularment per als nois amb qui havia establert una relació amorosa: més que molest era dolorós. Aquesta dinàmica d'un pas enrere i dos endavant, si se'm permet utilitzar notació algebraica, que em consta no ser massa ben rebuda per alguns relataires que la titllen de "poc literària", es podria descriure així: quan ella feia un temps que festejava amb la seva parella n-èsima, és a dir la que feia n des del seu primer amor adolescent, sentint-s'hi atreta per una sèrie de qualitats, llavors recordava i trobava a faltar les de la parella n-1; si aquesta encara estava disponible i no ressentida, aleshores plantava a la n i tornava a la n-1, però si aquesta li guardava ressentiment o ja tenia nova parella, es dedicava a freqüentar ambients propicis als contactes i, quan trobava algun noi que li fes patxoca i li respongués positivament, l'elevava a la categoria de parella n+1 i despatxava a la n.

I així successivament, fins que un dia s'assabentà que l'últim xicot s'havia suïcidat, ignoraven si pel trencament de la relació amb ella o per qualsevol altre motiu. Això la colpí i decidí conformar-se amb el que tenia llavors, formalitzaren la relació, amb petició de mà i tot, i es casaren. Però no tot foren flors i violes: de tornada del viatge de noces, aclaparada per la sexualitat desbordada del marit, que cada nit li recordava el dèbit conjugal, enyorava la llibertat perduda de la fadrinesa. Així que li demanà que fotés el camp de casa, però ell li recordà que el pis estava a nom dels dos i que, a més, era ell qui havia posat la major part de l'entrada i estava pagant la hipoteca, o sigui que ni parlar-ne.

Ves per on —i amb això acabo—, aquesta nit fan a la tele (08/10/2026, 22:35, a TVE2) la pel·lícula "La escopeta nacional" (Luis García Berlanga, 1978) on, en un moment donat, el capellà fatxa interpretat per Agustín González, referint-se a la indissolubilitat del matrimoni eclesiàstic, diu allò de "Lo que yo he unido en la tierra no lo separa ni Dios en el cielo".

El fals temps d'ahir
A «El món d’ahir», Zweig recorda la seva joventut anterior a la guerra mundial, un mon protegit, tranquil pels benestants de Viena i el cop que va suposar per aquest europeista aquest conflicte bèl·lic que va dividir Europa. Els seus contactes extensíssims anaven des de Herzl i per carta Mussolini a qui agradaven les seves novel·les, fins Gorki i postulen un enteniment que no va tenir lloc.
Aquesta mateixa nostàlgia la comencem a tenir avui a la vista de les posicions polítiques «Occidentals». On anirem? Què farem? És un exercici de nostàlgia futurista i pessimista. Aquell món que teníem s’ensorra. Com deia el famós general soviètic que va arribar fins a Berlín: Hem alliberat Europa del feixisme, però no ens ho perdonaran mai. Ha durat bastant l’autoengany dels valors occidentals: era pur colonialisme disfressat: llibertat metre manem nosaltres – o sigui, l’Epstein de torn - . Flors i violes, nostàlgia dels Sanssouci de Postdam, l’avinguda dels til·lers de Berlín: «Unter den linden»...

Ara sentim també una nostàlgia retrospectiva: que hauria passat si la situació revolucionaria posterior a la IGM s’hagués generalitzat a països capdavanters i que va estar a punt d’enderrocar el poder a Itàlia, a Alemanya, al Regne Unit, hagués triomfat. Rosa Luxemburg no s’hauria passat una temporada al llit del riu Spree de Berlín, Gramsci – el mateix que cita Juliana a La Vanguardia, vull dir - ho hagués entrat a la presó l’any 26, amb la forta repressió mussoliniana, per sortir-ne moribund el 37.

Els partits d’extrema dreta van sorgir com a reacció a l’etapa post IGM per combatre aquest «desordre»; la gent es preguntava: si hem pogut fer una guerra com és que no podem fer una pau amb igual nivell de despesa, però no en armes, sinó pel poble. Molt raonable. La part més acomodada va començar, però a girar l’esquena a la seva aliança amb el proletariat pur i es va deixar enlluernar per teories conservadores.

Avui, ni això: tenim un president Occidental que fa la guerra, comet delictes abominables i se’n vanta.
La polseguera no ens deixa veure el camí: un camí que no té sortida: o es donen facilitats als països del Tercer Món o els seus ciutadans es presentaran tant sí com no a la nostra casa. No cal ser molt intel·ligent per veure-ho, és cert, però amb la bena als ulls no es veu gran cosa. No defallim com Zweig que va morir l’any 42 sense poder veure la derrota de l’eix. Però és clar: potser hi deixarem la pell. No passa res si les generacions que ens succeeixen poden tenir tranquil·litat. Nosaltres ja hem tingut el fals temps d’ahir.

Retrobament (Text inspirat en la meva mare)

Molts poetes han escrit, sovint de manera punyent, sentiments on la nostàlgia hi és molt present. “Retrobament”, escrit per la mare l’any 1939 quan tenia dinou anys, és un serè clam a l’enyorança que devia sentir durant els anys què, a causa de la guerra, la casa pairal familiar els hi havia estat confiscada.

Retrobament:

Fontinyol obac
cristall i música,
recés encantat
on l’aire hi somia

Aigua que tremola
rajant transparent,
i l’antiga mola
que fa de seient.

I l’eura polida
i els verns i els pollancs,
i l’ombra exquisida,
tot és com abans.

En tu res hi manca
fontinyol obac,
orfe de mudança
jo t’he retrobat.

I com altres voltes
plena de content,
m’assec una estona
i bec llargament. Dolors Batlle (1939)

Aquests versos, que no deixen de colpir als qui els llegeixen, sempre m’han semblat un al•legat pacifista contra la guerra.

Quan de petits, anaven els estius a berenar a la font de tocar de casa, no era conscient com ho soc ara, de com la seva absència l’havia turmentat. Qui sap si, mentre ens ensenyava a fer receptacles amb fulles d’heura perquè poguéssim beure més còmodament de l’aigua que brollava d’una canya, recordava els temps en què ella, també amb pocs anys i assedegada com nosaltres, hi bevia amb delectança. Maleïts siguin els anys convulsos de la guerra. La pau sempre tan enyorada quan l’odi entre germans, entre nacions, esclata.

Una peculiaritat de la mare era que li agradava tenir en un vas una flor. No dues ni un ram, solament una. Un clavell, una rosa, una margarida… Has de saber escoltar-les ens deia… Elles es marceixen, però el que diuen no…

L’enyorança, em porta al barri vell de Girona on ella havia nascut, quan de petits, amb els germans anàvem a passar uns dies a casa la ‘baba’*. Recordo l’olor i el gust de la llet fresca de l’esmorzar que de bon matí les granges catalanes ens deixaven al portal amb ampolles de vidre. El sabor dels ‘palos de nata’ caramel•litzats que compràvem cada diumenge per postres. El pont de pedra i el riu a tocar de casa… Nascuts a la postguerra, les estades a casa l’àvia on no semblava que hi hagués escassetat de res, eren per a nosaltres un parèntesi on tot pareixia més bonic i més bo. Qui sap si ho era… Fins i tot els anys passats, m’agrada comprar la llet en ampolles de vidre i em pregunto per què a les pastisseries ja no trobem aquells dolços de nata amb sucre caramel•litzat per sobre. Olors i sabors que no s’obliden.

S’enyora el que en el passat ens ha fet feliços i voldríem amb el record reviure-ho de nou? Molts escrivim els records per deixar-ne constància i fer-los més propers, com qui mira aquell àlbum antic i rebregat en què cada foto és un record i una enyorança.

*’Baba’ nom en què a Girona se solen anomenar a les àvies. De gran m’he assabentat que en rus, ‘baba’ vol dir àvia.

Recordo amb enyorança l'espai que he deixat de banda, per diverses raons, però sobretot per desídia. Aquella finestra de llibertat i d'expressió que em permetia ser creativa, original i inclús cínica. Sense massa limitacions, excepte les regles que cada jutge triava. De vegades, transcorrien escassos minuts quan, de forma malaltissa, obsessiva, compulsiva, llegia àvidament la convocatòria del nou Repte i la neurona conjuminava trames, desenllaços, títols per penjar el resultat un gavadal de dies abans del final de la data límit. I, tot seguit comprovava cada breu instant com davallaven les intervencions, com si a casa no hi hagués més feina que observar la pantalla de l'ordinador.

Recordo els nervis, l'angoixa, els calfreds d'aquella espera. I també la ràbia de llegir un veredicte favorable, o pensar que havia nascut amb la flor al cul quan l'agenda se m'havia emplenat i no em tocava convocar ni comentar ni decidir quin dels relats presentats era el responsable de d'escollir nou tema, noves regles, nou termini. Aquesta ambivalència de l'amarga victòria o de la feliç derrota em perseguia, rara com un goril·la blanc o habitual com una posta de sol de colors groguencs. Tot i així, no em penedeixo dels relats escrits ni del resultat de les meves eleccions. Polèmiques, políticament correctes, diplomàtiques... Sempre amb la bipolaritat del cul inquiet.

Avui, emperò, llegeixo, com d'altres cops, la DCCXXXIXa convocatòria del Repte Clàssic. El tema és factible, el termini ajustat —perquè no l'he vist fins avui divendres—, les paraules clau i l'extensió força normals. Faig càbales, rumio què puc dir d'original, quan m'hi posaré. He perdut el meu espai d'escriptura, la meva rutina de feina creativa, l'entusiasme que em movia anys enrere. La maternitat és el millor antídot contra la felicitat, encara que també te la brindi en safata d'argent. Potser, entre biberons i equilibris per allargar el dia, tindré un moment per redactar una idea que s'adigui a la convocatòria de Maculan. Si no, passarà com en anteriors ocasions i quedarà al tinter amb tocs de llet materna i baves de nadó.


d.

Presento aquest relat, fora de concurs, perquè, malgrat respondre al tema ENYORAR i tindre 500 paraules justes, una d'elles "casa", ja havia estat presentat per Joan Colom al RepteClàssic DCCCXI (tema: BALL DE RAMS) i li falta la paraula "flor".


Enyor


Tenia divuit anys i no era la primera vegada que anava a la festa major d'aquell poble de la comarca; a veure l'ambient, però bàsicament a ballar. A més, hi vivia un company de la feina, amb qui m'havia fet força amic, i estava convidat a sopar a casa seva, per poder anar de seguida a l'envelat. Es destapava xampany —llavors no en dèiem cava— i no hi podia faltar el pollastre rostit amb panses, prunes i pinyons. Abans que els pollastres a l'ast de les botigues de menjar preparat en democratitzessin l'abast, el pollastre era una menja exquisida, exclusiva de festes assenyalades.

A ella me la vaig trobar a l'envelat, asseguda amb altres noies, algunes potser més boniques però cap amb aquella serenor al rostre. Vaig anar-hi de dret, a treure-la. Diria que em va veure venir, que es va aixecar i va sortir al meu encontre. Tot ballant, no haguérem d'esprémer-nos el cervell per trencar el silenci: les paraules fluïen com si ens coneguéssim de tota la vida; potser "naturalitat" hauria estat la millor manera de descriure'n la interacció. La proximitat dels nostres cossos, quan tocaven música lenta, no era calculada sinó espontània.

Quan acabava una peça, ni ella intentava anar-se'n ni jo havia de pregar-li que em concedís un altre ball. Ens quedàvem on érem i seguíem parlant distesament fins que l'orquestra tornava a sonar. I arribà el moment tan esperat per tothom: anunciaren el ball del fanalet i jo vaig anar a la llotja de la comissió de festes a comprar-ne un, mentre ella m'esperava a la pista. Amb els fanalets encesos, s'apagaren els llums i, al compàs 3/4, les parelles arrencàrem a ballar. Voleu creure que el fanalet que sostenia ella fou l'últim a extingir-se?

Mentre les altres parelles aplaudien, s'encengueren els llums i aparegué un dels organitzadors per entregar-nos el premi: dues entrades per a la sessió de l'endemà, diumenge, ball de rams inclòs. Així va ser, però, tot i esforçar-nos a mantenir la desimboltura del dissabte, un mal pressentiment planava damunt nostre. Quan l'orquestra plegà i la gent començà a desfilar, no ens acomiadàrem sinó que vam quedar a trobar-nos al casino, al cap d'una hora.

No va comparèixer. Com pot ser que no li hagués preguntat d'on era ni com es deia? Com pot ser que ella tampoc m'ho hagués demanat?

He estat espòs, pare i avi. Aquella noia no l'he vista mai més, però no he aconseguit oblidar-la.

Cada vegada que ho rememoro tinc la sensació que ha passat una eternitat, i aquesta sensació acaba en una buidor que m'encongeix l'ànima. Quan em passa això, disposo d'un estratagema que em retorna a la realitat, a la nostra petitesa d'humans: la galàxia d'Andròmeda —la més propera a la nostra Via Làctia i l'única visible a ull nu— és a 2,5 milions d'anys llum. Això significa que la visió d'aquesta galàxia és anterior als records de juventut; a la història, al neolític i al paleolític; a l'Homo sapiens, al neandertal i a l'antecessor...

La impudícia del vestit

Amb prou feines havia esbandit les teranyines de la meva migdiada quan van trucar a la porta. Toc, toc, toc. Tres, seguides i enèrgiques. "Pot passar, està obert" Era més aviat esquifit, estret de pit , escabellat i amb la mirada tèrbola. "Disculpi pel meu aspecte, fa tres dies que Morfeu ignora la meva existència". Comencem malament, vaig pensar. Els intel·lectuals vanitosos no em feien peça. El vaig convidar a seure i a explicar-se. "El món està fotut", va dir, mentre mirava la reproducció d'un quadre amb flors que hi ha a la paret de l'esquerra "És bonic i comunica serenitat" Em vaig rascar el nas per fer-li entendre que havia d'anar al gra. "Miri", em va dir fitant-me els ulls, "El món està fotut i no hi ha demà" Després d'una estona en silenci, va continuar. "El cas és que no tinc futur i el meu passat és indigne de ser recordat, però necessito un lloc on refugiar-me, necessito enyorar, he vingut a buscar enyor"

El diagnòstic era clar, el que en psicologia etiquetem com a Solitud marciana. El pacient ha perdut la seva casa emocional, ha estat buidat de contingut perquè li han canviat el llenguatge. Quan es vesteix amb les paraules de la seva infància per connectar amb aquell deliciós estadi, l'acusen d'impúdic per exhibir les vergonyes d'un temps abominable d'egoisme explotador i insolidari. El fan viure en un planeta desconegut on, amb la ruptura del llenguatge, li han trencat tota connexió amb el seu món real.

Me'l vaig mirar amb pena. Després d'explicar-li la situació, li vaig proposar l'única teràpia possible. La va trobar inassumible. "Tallar-me una mà per poder enyorar una part important de mi mateix sense necessitat del llenguatge!" Em va etzibar amb una energia insospitada en aquell cos tan fràgil. "I dir que és impúdic el meu vestit verbal!"

Estava realment indignat. El primer objectiu de la teràpia era l'estranyament del marasme. Ho havia aconseguit. Ara havíem de seguir pel camí de l'acceptació emocional i la involucració física.

Ha passat un any i el pacient està content. La teràpia per recuperar l'enyor, ha funcionat. La seva nova mà esquerra és una virgueria i funciona tan bé i amb unes prestacions tan espectaculars que, m'ha dit, està pensant seriosament tallar-se la mà dreta.