CONVOCATORIA REPTE CLÀSSIC DCCLXXII

Felicitacions pel tema LA CONSCIÈNCIA, que crec que pot dónar molt de si i, sobretot, per la diligència en convocar el nou RepteClàssic.

Parlant de diligència, temps i terminis, I SENSE ÀNIM DE INTERFERIR EN LA TEVA TASCA DE CONVOCADORA I JUTGE, no serà que t'has equivocat posant 24 de març, que és gairebé dintre d'un mes, i volies dir 14 de març?

Se me n'ha anat el dit. Volia escriure 14 de març.
Perdoneu, companys!!
Gràcies, Joan.

La jutgessa implacable :-D

DEP, germana.

Com que és la filla, la gatamaulafilladeputa de ma neboda ha tingut l'última paraula a l'hora de decidir que el ritual de les exèquies seria religiós i que havia d'anar al nínxol familiar perquè sa mare mai no s'havia pronunciat sobre la incineració. Així que, amb la Marta de cos present, ens hem hagut d'empassar aquelles bajanades d'"hauríem d'estar contents perquè la nostra germana... Marta —ha hagut de consultar un paperet entre els fulls del missal— ja ha abandonat aquesta vall de llàgrimes i ara gaudeix contemplant Nostre Senyor". No sols això sinó que, acabada la missa i abans d'anar-se'n, el capellà s'ha acostat a la primera bancada amb el protocol·lari "els acompanyo en el sentiment".

Recordo que la pobra Marta, vídua, mai no fou la mateixa; havia demanat l'excedència quan va néixer la Marteta, però hagué de tornar a l'institut perquè amb la minsa pensió de viduïtat no li arribava. Curiosament, la nena seguí anant a les monges, on ja tenia les amiguetes; en arribar a edat escolar havia prevalgut el criteri de mon cunyat, que, tot i no ser mala persona, era una rata de sagristia.

Passats deu anys, a l'institut hi va apreciar canvis: no coneixia ningú de l'equip directiu i els nois de tercer de secundària no eren com recordava; d'acceptablement disciplinats i amb pocs casos conflictius havien passat a ser, amb comptades excepcions, una canilla de brètols; o potser era ella qui havia canviat. En aquella època em trucava sovint, al vespre, per fer-me partícip del seu descens als inferns, plorant desconsoladament. Cada cop notava que arrossegava més les paraules, explicant-m'ho, i s'embarbussava.

La Marteta, que ja treballava i tenia xicot formal, mirava cap a una altra banda. Sovint havia quedat amb ella per veure com podíem coordinar-nos ajudant Marta, però sistemàticament negava la major: potser sí que es passava bevent, de vegades, però al cap i a la fi som en un país on prendre alguna copeta forma part dels hàbits socials; d'això a ser una alcohòlica sa mare, ni parlar-ne.

Fins que passà el que havia de passar: tornant de l'institut un capvespre, per la Ronda de Dalt, els testimonis digueren que devia haver frenat sobtadament perquè derrapà, quedà travessada al carril i fou envestida pel camió que circulava darrere. L'autòpsia revelà un nivell altíssim d'etanol a la sang. Marteta em comentà que potser sí, que bevia massa. La gatamaulafilladeputa no tenia consciència.

Ben desada

L’Elisa estava tipa de patir per tot: la malaltia de la germana, el nen del tercer, prim i desnerit, el sentiment de marbre fred del nínxol de la Dolors, el captaire brut i desabrigat, la sequera, la noia que dormia el carrer, l’augment de la dreta més rància, la guerra veïna, els infants assassinats a Gaza...
En canvi, ella gaudia de salut, tenia un sou raonable i vivia en una casa acollidora, els seus fills tenien una bona feina i en un país on tot i amb molts problemes, no s’havia de patir per les inclemències de cap guerra...
Això la portava a un gran desassossec i la neguitejava. Se sentia impostora de la felicitat.
Fins que un dia va decidir treure-se-la de sobre. La va buscar primer en el cervell on pensava que la tenia instal·lada, però si bé allà en tenia un bon feix era com una teranyina que es ramificava arreu. Li constrenyia el cor i el pit i li rodejava al ventre. S’escampava per les cames i els peus. La va arrencar a poc a poc, tenint cura de no fer-se mal ni esqueixar-se la carn on estava incrustada... L’ embolicà curosament amb paper de cel·lofana i la desà a dalt del sostremort dels mals endreços, al costat del cistell de records de la seva vida. Així, lliure de culpa, va poder caminar amb lleugeresa i estabilitat.
De tant en tant, però, sentia un xiscle que li venia del fons de l’armari. Aleshores posava la música ben alta i ballava com una boja al ritme de resistiré...

Un sentiment compartit. L'habitual de qualsevol cerimònia a la sortida del lloc on celebraven l'obituari :"T'acompanye en el sentiment". Quant de sentiment als familiars, després, al ceminteri, quan al posaren al nínxol! "Així, ben tapadet", pensà la Conxa, veïna, casa per casa, del difunt."Tant de bo se l'haguera endut abans la parca"!, pensava el Carles, veí pròxim del barri.
I és que que la Conxa recordava el dia en que Manolo s'havia berenat dos bistecs que s'havia reservat per sopar amb el nuvi i Carles tenia consciència de quantes vegades Manolo havia prenyat Princesa, la seua estimada gata, passant per les teulades.