CONVOCATÒRIA REPTE CLÀSSIC DCCLIV - MANDRA

Jo soc d'aquells que se'n foten del mort i de qui el vetlla. Amb una excepció: si el mort soc jo. I és que quan et mors, una de les primeres coses que aflaca és el sentit de l'humor. Jo, fins que no m'hi vaig trobar, no ho sabia. I tot va ser per la punyetera mandra.

De petit vaig aprendre els pecats capitals. El capdavanter era la supèrbia i el darrer, la peresa. Llavors encara no sabia que era molt gandul. Per aquest motiu no em va costar gens passar de la supèrbia. És aquest un pecat que cansa, sempre has d'anar amb el cap enlaire i menysprear als altres i a mi em costa molt això de menysprear el proïsme, sobretot si és dona i es diu Mercè.

Tampoc podia complir amb l'avarícia, per ser avar abans s'han de guanyar diners i això també és una feinada. De la luxúria val més no parlar-ne. Els que sou mascles ja ho sabeu i a les fembres només els haig de dir que intentin desitjar tots els mascles que coneguin i sabran el pa que hi dona. Amb altres variants de gènere no m'hi fico perquè en sortiria escaldat. M'haureu de disculpar si passo per alt la ira, la gola i l'enveja. Em cansa el sol fet de pensar que n'hauria de parlar. I ja soc a la peresa, la mare de totes les mandres, nyonyes i negligències.

La sobredosi d'accídia em fa veure clar que soc un pecador en grau superlatiu i que, si de pecat només en comptabilitzo un és perquè la seva magnitud amaga els altres. I, a sobre, tinc la desgràcia de ser tan gamarús que no gaudeixo de la meva pecaminositat. I per si no n'hi hagués prou amb aquest cúmul de despropòsits, la meva droperia ajuntada amb la mandra de viure, ha fet que em morís. 

Però aquí no s'acaba la història. Ni l'acte de morir-me he fet bé i ara, de fet, no soc ni mort ni viu, incapaç de fer el pas cap a un sentit o l'altre. Si em trobeu, si us plau, remateu-me o feu-me president d'alguna cosa. Per als efectes, és el mateix.

Pot ser que sigui la cinquena força essèncial de l’univers. Tenim la gravetat, l’electromagnetisme, la nuclear feble, la nuclear forta, i la mandra insuperable. La mandra insuperable fa que aquests llençols de lli se m’arrapin a la pell sense jo pretendre-ho. M’aixecaria, ho juro. M’alçaria i engegaria un munt de projectes. Què més voldria jo que alçar-me, ni que només fos per establir l’equació matemàtica que describís fil per randa la cinquena força, però això és una quimera, perquè potser sí que d’un forat negre alguns tipus concret de radiacions o d’ones gravitacionals, o potser una fluctuació del no res, en poden fugir; però del poder de la mandra insuportable no me’n salva ni una corbatura de l’espai temps.
Passen els dies de festa, i els matins sencers amb el seu sol esclatant. M’imagino el mar, no pas gaire lluny, amb els borregos blancs de l’escuma i aquella olor de sal bruta i d’humitat a la cara. Però jo sóc aquí, amarat al llençol, enyorant la vida d’allà fora. Si pogués oblidar tot allò que sé que viu enllà del meu llit, el meu captiveri no seria tan angoixant.
Passa el temps del Sol i arriba la tarda. Menjo un rossegó de pa, humit per fora i dur com una pedra per dins. No hi poso pernil, perquè és a la cuïna i no hi puc arribar. Sona el telèfon fix que és a la sala i el deixo estar amb mala consciència, però què hi vols fer!
Torna la nit, i és més nit que mai; de lluny, albiro els estels per la finestra; no la puc obrir més, perquè el llit és a tres passes del pom i la mandra m’impedeix superar-les. Tampoc no puc dormir; per poder dormir cal haver-se mogut, haver trepitjat carrer, haver discutit amb l’un i amb l’altre, i jo tan sols he parlat amb un matalàs suat que m’atrau i m’immobilitza.
Sento que entra algú a casa. Arriben a l’habitació. Em miren, em prenen el pols i fan que no amb el cap amb expressió de tristor. “Haurem de trucar el jutjat de guàrdia; és gelat com un lluç”, sento que diuen. I entenc per fi la cinquena força de l’univers, i tots els altres misteris del més enllà i de la consciència.

Mandrós meu!

Passats gairebé vint anys, encara mantenia els reflexos de quan es despertava d’hora per anar a treballar: girà el cap sobre el coixí i entreobrí els ulls per mirar un despertador inexistent. De seguida, la dolça veu de l’Eva, xixiuejant prop d’ell, li recordà que encara podia dormir una horeta, dues si li venia de gust, i després afrontar el nou dia prenent-s’ho tot amb mooolta calma. Com sempre, el missatge d’Eva acabà amb un afectuós "mandrós meu".

Obsoletes les paraules "taylorisme", "estakhanovisme", "productivitat" i "meritocràcia", i perseguits com a delictes els seus significats, el nou paradigma era l’ociositat més absoluta: res de lleure creatiu, com practicar exercici físic o pintar, sinó la ganduleria portada a l’extrem d’avorrir-se. Res d’escacs: parxís. Res de Dostoievski: fotonovel·les o historietes de Mortadelo y Filemón. Res de sexe a dos: masturbació pura i dura. Tot havia començat quan la intel·ligència artificial (IA) ultrapassà la humana, i totes les activitats, no només físiques sinó intel·lectuals, i no sols les rutinàries sinó la creació artística i la recerca científica, eren a càrrec de robots. I, com que una de les últimes iniciatives humanes havia consistit precisament a programar les pautes d’autoaprenentatge de manera que les decisions preses per la IA mai no atemptessin contra els humans, una manera incruenta d’anul·lar-los, impedint que frenessin el progrés, fou garantir-los la subsistència —una subsistància gris— sense pegar brot, entregats completament al dolce far niente.

La jornada havia transcorregut plàcidament, com gairebé sempre. Era fosc, així que escalfà al microones el plat preparat que pertocava, obrí una cerveseta, ho posà tot a la safata i s’assegué davant de la tele. No calgué sintonitzar res, perquè Telecinco era l’únic canal operatiu. Al cap d’una hora, Eva s’adonà que estava donant cabotades a la butaca, tancà la tele i li demanà que dugués la safata a la cuina, que ella ja ho netejaria tot. I que era hora d’anar a fer nones. Apagat el llum, Eva es posà a cantar-li una cançó de bressol, que interrompè de seguida en veure’l adormit. Abans d’anar-se’n, però, l’obsequià amb el preceptiu "bona nit, mandrós meu".