COMENTARIS I RESOLUCIÓ DEL REPTE CLÀSSIC DCCLXXXIX - 789 - BANY COMPARTIT

COMENTARIS I RESOLUCIÓ DEL REPTE CLÀSSIC DCCLXXXIX - 789 - BANY COMPARTIT

    
RELAT

Entre germans
- Atlantis

    Puntualment un cop a la setmana  la mare omplia un cubell ple d’aigua calenta i la posava al menjador que és on hi havia l’estufa d’esclofes i a on s’estava més calent. Nosaltres ens anàvem despullant i entràvem a dins del cubell de dos en dos.

    A mi em tocava amb el Marcel que és el germà que tenia més a prop. Xapotejàvem i ens tiràvem aigua i sabó als ulls que ens feia xisclar i també riure, o bé enfadar-nos i fer enfadar a la mare, que maldava per fregar-nos amb una esponja. Sobretot els genolls i els colzes i també les parts més íntimes. El cul, sobretot, perquè no fes pudor, deia la mare i la part de davant que no li havíem donat encara cap nom.

    Quan sortíem del cubell ja teníem una tovallola amb la qual ens rodejàvem el cos i ens assecàvem.   Rascava bastant i ens deixava la pell ben roja.

    No sé quin dia o quan vaig adonar-me que el Marcel tenia una cosa que li penjava al mig de les cames, en el pubis, que li penjava i que jo mirant-me ben mirada no tenia. Li vam dir “tita”.

    Envejava aquella pelleringa que li permetia poder orinar dret i jugar a fer regalims a sobre el mur que rodejava la casa d’estiueig.

    Més tard Freud va explicar-me que la frustració de les dones era l’absència de penis. Alguna cosa que ens mancava. Però també vaig descobrir que  el meu òrgan era intern i que tant l’un com l’altre servia per a alguna cosa més que per orinar.

    Aquestes i moltes més coses he descobert al llarg de la vida. Descobertes d’infant i enyorança per aquells banys a dins del cubell d’aigua calenta al menjador. 


   
COMENTARI


 Abans de Google i de la senyora IA, el coneixement es nodria de dos fons principals, la transmissió oral i l'experiència directa. El cubell de banys compartits era una base de dades que incloïa hidrodinàmica, transmissió de calor i anatomia. Les dades eren recollides sensorialment i processades in situ de forma que amb cada bany compartit es dipositava una capa de coneixement en el lòbul temporal. Aquest coneixement, amb el temps, l'experiència i l'observació funcional es transformava en saviesa, de la que, en l'anàlisi del present relat, ens importa la saviesa sexual. En el darrer paràgraf del relat apareix una referència a les explicacions del senyor Freud relatives a la possible frustració de les dones per la, per altra banda, natural, absència de penis. En el meu intercanvi d'informació amb les dones, l'única frustració que he detectat per absència de penis ha estat la manca de penis aliè, no em consten frustracions per l'absència de penis propi. Potser la base de dades del senyor Freud no s'assembla a la meva.

L'òrgan intern de la protagonista no està descrit i tampoc s'especifiquen les misterioses funcionalitats que anaven més enllà d'orinar. Potser és per enjogassar la imaginació en dotar el relat d'un halo misteriós.
Relat amable i nostàlgic que apunta a l'origen de la manca d'aigua i sentit fraternal de la nostra tribu.
 



 RELAT

Concursant
- Joan Colom

 

    Ho tenia malament, aquell relataire septuagenari, per abordar un RepteClàssic sobre el tema "bany compartit", perquè, atès el tarannà del convocant, procliu al gènere eròtic, l'hauria d'enfocar des d'aquest punt de vista. I ell, que encara no havia complert la seixantena quan començà a patir disfunció erèctil —cosa que li provocava estats d'ansietat, perquè la maquinària grinyolava però mantenia un fort desig—; ell, que havia recuperat l'equilibri emocional en perdre la libido arran de la mort de la dona, gairebé no recordava el sexe, almenys amb la proximitat que entenia imprescindible per bastir un microrelat eròtic prou convincent.

    A més, l'única vegada que intentà fer l'amor en una banyera, poc temps després de conèixer qui seria la seva primera dona, quan encara tenien ganes d'experimentar, fracassà: amb la banyera mig plena d'aigua tèbia i la parella damunt d'ell, així que començava a penetrar-la relliscava cap als peus, el cap quedava submergit i, en no poder respirar, l'acoblament s'interrompia. Quedaren de provar-ho en una banyera més curta, on ell pogués apuntalar-se amb els peus, però ja no ho intentaren més.

    Seria qüestió de deixar volar la imaginació, per tal de satisfer les expectatives del gènere. I si situava l'acció sota la dutxa? Drets, amb la parella d'esquena contra la paret? Asseguts, un enfront de l'altre, amb un suau balanceig? O al mar, de nit, que és quan més calenta està l'aigua, fent peu? I si ho complicava una mica, organitzant un trio, un trio amb dues senyores, s'entén? Tot i que aquesta ampliació a tres requeriria un jacuzzi, perquè la banyera quedaria petita.

    Llavors s'adonà que la necessitat de complicar-ho no era tant ampliar la parella a tres o més, com introduir una acció, més enllà de la còpula i la descripció de moviments i gemecs: la història podria consistir en l'ampliació progressiva del joc, començant amb la parella en el jacuzzi a la qual s'incorporava una tercera persona, que els havia sorprès; potser el cònjuge d'un dels dos amants, per donar-li més morbo.

    No ignorava que el convocant, qui, a més de versificador capaç de posar en dodecasíl·labs la guia telefònica, tenia una vena humorística incombustible i força marxiana, exigiria que el relat eròtic tingués un toc d'humor. Què tal un relat amb Groucho arrossegant la soferta Margaret Dumont a la banyera de la seva caravana? Però, què punyetes feia? Delirava? Allò era pura astracanada!

    I tornava a començar...



COMENTARI

Comença el relat amb una descripció en tercera persona d'un ancià amb impossible trempera no matinera que l'impossibilita aixecar el vol de la sicalipsi per bastir un relat que sigui del gust de l'hipotètic i lasciu presumpte convocant d'un concurs que, per les pistes de deixa anar, pressuposa que és un servidor. Després explica les penoses causes del seu estat i apunta, de forma sorprenent, que va recuperar l'equilibri emocional en perdre la libido, la qual cosa suggereix un possible passat d'addicció al sexe.

Narra a continuació una patètica i divertida escena on es fan patents els perills de l'acoblament en una banyera. Aquí haig de dir que conec aquests perills perquè carns amigues els han sofert i fins i tot, en alguna ocasió, he hagut de socórrer els afectats per restituir-los al seu estat vertical.

Considera després diversos escenaris per poder prendre un bany amb l'enutjós requisit de coitejar i ho va complicant com si la proposta no fora un bany compartit sinó una orgia aquàtica. Aquesta dèria augmenta la sospita de l'esmentada i no ben resolta addicció al sexe.

El final, per a la meva sensibilitat, és lamentable. El cas és que l'únic gat que he tingut, amb el que vaig sintonitzar plenament, el vaig batejar com a Julius, en homenatge a en Grouxo i m'ha fet esgarrifar la imatge del meu estimat Julius arrossegant amb les urpes a donya Margaret, que, per acabar-ho d'adobar, tenia unes dimensions semblants a una senyora que un amic meu va haver de treure de la banyera amb l'ajuda de totes les tovalloles del veïnat.

M'ha agradat per agosarat i perquè hi endevino un to sicalíptic compartit.


 
RELAT
 
El bany indecent
- Xavier Valeri Coromí

    Juliol de 1945. Posa cons de fil en caixes enmig d’un aire carregat de borrissols de borra i oli. El soroll dels motors que fan anar les contínues és ensordidor. La suor li cau del front i li ennegreix la bata. En el punt horari de les dues, sona la sirena, acaba d’omplir l’última caixa i es dirigeix a la sortida. Entra als vestidors de les dones, es treu la bata, s’acosta al lavabo i es treu la suor de les aixelles, de sota els pits i de baix amb l’aigua de l’aixeta. Agafa la pinta i es treu la borra dels cabells, entre les pues queda tanta borra que l’ha de traure perquè pentini.

    -Quedem a les quatre al canal. – Li xiuxiueja la Clemència a l’orella.

    -Bé -respon la Sabina.- Vindrà la Maria?

    -Sí.

    A les quatre de la tarda, les noies caminen amb un cistell per un sender cobert per les fulles de les alzines. Arriben a l’únic tram del canal que els arbres tapen. Es treuen la roba, la deixen ben plegada sobre l’herba. Dels cabassos en treuen sabó d’olor i tovalloles. Entren dins del canal, a poc a poc... Com que és aigua corrent, el plaer les relaxa. Elles s’ensabonen de cap a peus. Qualsevol es renti a casa amb una gresala. No riuen, ni juguen per por que ningú les descobreixi i les tracti de putes.

Surten del canal i s’eixuguen amb les tovalloles. La Clemència mira l’herba i veu que no hi ha la roba.

    -No hi ha la roba. Ens han vist o ens veuen...

    -Què fem...? -responen les amigues.

    Giren els ulls per mirar qui les observa. Estan a punt d’entrar en pànic. Com tornaran a casa? La Maria agafa el cistell de les tovalloles i es tapa els baixos. Dins hi ha alguna cosa. Son bates brutes de la feina. Amb la presa les ha deixades al cistell. Les noies aspiren aire i es posen aquella merda. Tornen a casa brutes, omplen gresales i es tornen a rentar. Uns dies després, a la premsa local, hi ha una queixa: Altre cop s’han vist indecents banys al canal.

    Fi



COMENTARI

Per a mi és gratament pertorbadora la descripció inicial. Un servidor era un jovenet de poc més de vint anys que es barallava amb els primers ordinadors d'empresa. En una grandiosa fàbrica tèxtil n'hi havia un, situat en una habitació enlairada que tenia l'accés més proper al carrer al final d'un passadís flanquejat per centenars de telers. Hi feia molta calor i jo, vestit endiumenjat, amb la meva polida maleta, havia de passar entre dues fileres de dones, suades, amb la bata descordada per airejar la pell arrebossada de floquets de cotó i que eixugaven amb manyocs de fil. En passar, es dirigien a la meva tímida persona, cridant, fent-me propostes d'un gruix que mai havia sentit baixar de les bastides plenes de paletes, dirigides a les noies que passaven pel carrer.

El relat, en conjunt, deliciós.
 


  RELAT

 Les deeses també es banyen
- aleshores

    Les dones olímpiques també ens fem palles, Diana, a banda de fer un altre munt de coses; tot i que som olímpiques, no et confonguis, li deia Venus en sortir del riu.

    Perquè igual que caçar contínuament seria una bogeria - continuava, professoral-, perdre l’oremus pel sexe, si bé és  comú - qui no té feina el gat pentina -, no seria del tot convenient ni per una deessa.

    Primer t’has de relaxar, deixar el buirac, enviar els gossos abeurar al riu, despullar-te al sol i provar de sorprendre’t, fins al punt que, en un moment donat, no seràs capaç ja de controlar l’exaltació interior que et produiràs, saps? Has d’anar a la caçera de l’instant aquest, però, compte, no quedar-t’hi emmirallada per sempre, que ès fàcil, eh! Coses de Júpiter.

    I com se sap si quedes pres de la teva capacitat de satisfacció?

    Si veus que et produeix més mal que bé. En aquest món has de menjar pastís, sí, però també verdura, m’entens? Si no, no dures, i t’en vas cap a l’Hades que diuen els grecs, encara que siguis deu o deessa.

    Em fa l’efecte que això ha de  ser complicat, puix de vegades et deus deixar portar per la seducció pastissera -reflexionava Diana.

    D’això se’n diu anar calent, sí. Ja està descrit, en tots els manuals de l’Olimp o Panteó. És impossible romandre impertorbable, de vegades. Això està clar, Diana. Tot deu ha de sortir de palau servit, amb el buirac carregat, i sense recances. I evites bogeries, però mai del tot; queda clar?

    I mira que et dic, el pitjor seria caure en la impotència, com aquell que engola la veu, i es fa el mil homes! Mal senyal, li aniria bé un bon orgasme prostàtic per calmar-li fal·leres per evitar violències i desastres diversos. Ho veiem cada dia des de l’Olimp o Panteó si et gires cap a terrasanta. Síndrome de mal follat/da. Un autèntic mal, punyeter.

    O sigui que au, va!, a generar baves, fregant i fregant la puça, i si s’ha de completar el tema més interiorment, a l’entrada a i cap amunt és com va millor. Una bona explicació a temps evita frustracions. Mira si no, Dafnis i Chloe, ara que ja li ha explicat a  ell la mestressa madura, com funciona tot això, i sap posicionar-se, l'estona que hi dediquen. Jo diria que massa i tot. Però a això ja entraríem en el terreny afectiu, la mare de totes les batalles. Motiu de futures digressions.

    Doncs au vinga!, cap a l’aigua a remullar-nos que t’ho diu la teva amiga deessa Venus. A veure si encara acabaré sent la teva mà dreta.


 

 COMENTARI

Mai he conegut cap dona olímpica. Per les imatges que mostren els mitjans de comunicació semblen més atlètiques i elàstiques que les dones que no són olímpiques. Pel que he llegit, tenen contraindicacions per les pràctiques onanistes en temps de competició, i el fet de sortir del riu les situa en un escenari que no sembla competitiu, la qual cosa prometia un relat concupiscent. M'he animat.

En endinsar-me en el relat, després d'una primera recomanació de prudència en la lascívia, amb la que hi estic d'acord, m'he topat amb una descripció en la qual els deus, les recomanacions gastronòmiques, pastisseres i de dieta mediterrània, es barregen amb la captura d'instants que emmirallen, caigudes, aixecades i referències prostàtiques que, segurament per la meva ignorància dels costums de l'Olimp m'han deixat confós.

M'he apuntat a la recomanació final i m'he llançat a l'aigua. L'he trobada freda i tampoc hi havia la presumpta mà dreta que podia ajudar-me a escalfar-la.

M'ha quedat la convicció que no és recomanable anar a banyar-se a l'Olimp

 


 RELAT

El bany dels divendres i un xic més
- Mena Guiga

    Podrien veure la pel.lícula, encara que acabés tard, que l'endemà no hi havia escola, puntualitzaven.

    Ja feia fred. L'aigua, la mare l'havia abocada fumejant al cubell que feien servir pel bany a la punta de la cuina.

    Primer, la Roser; després, les bessones, la Maria i l'Anna; i al final el petit, en Josep. L'ordre del bany setmanal dels divendres. La Roser estrenaria la sabonera. Es queixaria que es cremava. Les bessones trobarien l'aigua ideal, riurien esquitxant-se i la mare es mostraria força transigent. Ja fregaria el terra. Només que l'àvia no hi passés a prop, no rellisqués. I el torn del nen, ràpid en líquid tebi.

    Llavors vindria el pare. Per més que la mare el renyés, agafaria cada criatura i les posaria juntes al cubell on farien veure que trepitjaven raïm com el difunt avi. Adoraven aquells moments! I la Pupurupup, la gosseta, encomanada per la gatzara, bordaria esverada.

    Més tard, abrigats amb pijames i batins, havent sopat, s'instal.larien al tresillo familiar, la catalítica funcionant amb les tres marxes, il.lusionats: estrenaven televisió moderna, per fi, com els altres del barri.

    Aquell bany compartit i les imatges (en color!) ocasionà que s'adormissin (com l'àvia), com sempre a la mitjapart del film...aquell dia amb un gran somriure.

 


 COMENTARI

Un relat entranyable de família nombrosa amb cubell compartit.

Endreçat, amigable, natural com la intel·ligència, sense sorpreses pertorbadores, amb la felicitat que els cubells han procurat a les famílies senzilles des que es varen inventar.

Aquesta realitat, que la biografia de molts éssers vius pot testimoniar d'aquí a poc temps serà ciència-ficció.

A casa meva hi havia un safareig amb dutxa. L'aigua s'escalfava en un dipòsit integrat en la cuina econòmica. Coses d'un pare inventor i una mare que ensabonava els fills, abillada amb un impermeable.

 
 RELAT

Un mal client
- lisboa

    Mala puta!, va dir fluixet, la veu amagada entre el soroll de les ones que colpejaven el casc del veler.

    La noia no s'esperava el cop de puny. Va notar com d'alguna es trencava mentre gotetes de sang li esquitxaven els pits nus i les calcetes del biquini. Tentinejant emboirada va ensopegar amb unes cordes oblidades a coberta, caient per la borda de manera indigna.

    Fou una caiguda lletja, embarbussada.

    L'home va reaccionar de seguida. Una cosa era posar al seu lloc a la meuca amb una bona hòstia, altra molt diferent que morís ofegada, va pensar abans de saltar de cap amb un salt gràcil, de nadador expert, entrant a l'aigua com un ganivet esmolat, esquinçant-la amb elegància.

    A mitja capbussada ja es va adonar que l'havia cagat. Estàvem molt lluny de la costa i no hi havia ningú més al vaixell. Mai no podrien enfilar-s'hi de nou.

    Moriren a l'aigua.

    Va engrapar a la meuca, un garbuix d'histerisme i plors, ennuegat amb ràbia freda. Tot era culpa seva per haver-li fet perdre els estreps, per no ser obedient, per no voler fer res sense preservatiu, per fer-lo sentir brut. A ell, el client!

    Amb un forcejament agre i desesperat va mantenir-li el cap submergit fins que va deixar de moure's. Incrèdul, va veure que sagnava d'una mossegada. Una pelleringa sangonosa li penjava del braç. Esgotat, aclaparat per unes sobtades ganes de plorar, sabent que mai hi arribaria, va començar a nedar cap a la costa.

    Qui m'ho havia de dir, al final no moriré de la sida, va tenir esma de pensar.

    Entretant, el vent udolava trist i punyent, anunciant la imminent arribada de la foscor.

 
COMENTARI

El relat és de poc compartir. Fa l'efecte que l'energumen devia fer campana el dia que l'havien d'il·lustrar amb el significat del verb i només havia captat la compartició bèl·lica, la de la bala compartida, uns la tenen dins de la recambra i els altres dins del cos.

Un cas clínic cada vegada més habitual, glorificat pels mitjans audiovisuals i pels pinxos dignataris i no dignataris i perdonavides. Una pena.

La redacció, bona, sobre una capa de moral distreta.
 


    
RESOLUCIÓ

Després de pensar-ho poquet, perquè soc de poc pensar i també per la urgència de temps, declaro com a guanyador d'aquesta convocatòria el relat que té en el seu comentari la paraula manyocs. Felicito efusivament la persona guanyadora i transmeto gràcies infinites a tots els participants per la seva habilitat, bona voluntat i extrema paciència.

Les regles no escrites d'aquest concurs determinen que l'autor del relat guanyador organitzarà la següent convocatòria.