La casa

Poques paraules per transmetre perfectament el pas de la vida, l'envelliment, però el foc encara crema...

Josep, no has de marxar encara. Has d’escriure i escriure i escriure! Escriure poemes com aquest, ple de sensibilitat i realisme. Darrerament llegeixo molts poemes que parlen de la casa. Ara mateix, els meus germans i jo estem buidant la casa del meu pare, que va morir el passat gener i que ens l’hem venut. no acabes mai amb els mobles, els llibres, les cadires, algun quadre, els records… Una abraçada i m’alegra molt tornar-te a llegir!

Aleix

Jo sóc un enamorat de les masies, tots els meus ancestres hi han tingut la seva pròpia fins la generació dels meus avis. Les parets velles de pedres me'n meravellen, sobretot les del celler on les aranyes tenyeixen llurs teranyines. El teu breu i profund poema m'ha arribat molt endins....i el riu aigua avall que simbolitza el transcurs del temps li dóna a les teves sàvies paraules una significació que no passa desapercebuda....Enhorabona.

tan senzill d'entendre. A la fi, el que compta és el missatge i crec que et deixa un molt bon regust de boca perquè aconsegueix que el lector no quedi indiferent malgrat la brevetat del relat. Però no em feu buscar adjectius, només vull donar-te l'enhorabona.

Quin poema més entranyable. Sentir-se viu malgrat la vellesa. Una metàfora molt ben teixida.

Enhorabona, Josep.

Rosa.