ARA SÍ! COMENTARIS I RESOLUCIÓ REPTE CLÀSSIC - DCCLXXIX - UNA CARTA

 REPTE CLÀSSIC - DCCLXXIX - UNA CARTA

Diuen que hi ha tres grans temes literaris; La vida, la mort i l'amor, i vosaltres els heu tocat de meravella, els tres temes.

Demano disculpes per l'endarreriment, no tinc cap altra excusa que la plantejada fa uns dies… anem per feina, va!



01 - aleshores -

 On tot comença i acaba

 

A l’estació on tot comença i acaba. La meva figura es reflectia en el vidre del tren que entrava i que em duia de tornada cap a casa. M’hi he reconegut i no m’he desagradat del tot. A la vora asseguda hi havia una noia pendent del telèfon que semblava aturada en algun repte sentimental. L’Àvia no ha deixat d’acompanyar-la des de darrere del vidre, fins que arriba el comboi.

El dia ha estat llarg i treballat.  He anat directe als llocs que m’esperaven des de feia tant de temps. He reconegut les escales del primer dels centres, els seus passadissos, les cambres. El lloc on vaig descobrir que no sabia res i que era feble en aquell entorn. Ara no hi havia por, sinó l’emoció de reconèixer-me en aquell ambient poc recomanable.

Lloc de tots contra tots sense amics, i amb enemics involuntaris, com jo.

 Més tard me n'he anat al segon centre on vaig ser; la directora m’ha acompanyat en la visita molt amablament. Algú que acompanya un alumne, però que alhora aquest és molt més gran. Em sembla que tenia interès real, no en debades m’ha presentat a uns alumnes per exemplificar-me. Algú que va entrar al centre fa seixanta anys exactes. Els nois tot just majors d’edat no podien fer-se càrrec de l'enormitat del temps transcorregut. Gairebé tots els profes havien desaparegut. En quedava el director, de 93 anys. Hem resseguit les seves trajectòries. M’han regalat un llibre.

A fora, he retratat curiosament l’estació on els caps de setmana tremolava de pensar que me la trobaria i em quedaria un altre cop sense aire, sense saber què dir, ni on posar-me.

Quina incògnita aquesta Laura, que pràcticament no vaig conèixer.

La ciutat havia canviat, però tot s’ha omplert igualment de records. La farmàcia del professor Peña, ja no hi era. El claustre de la seu seguia igual per això, gran i majestuós.

He entrat en un museu nou, portar per gent experta i jove. Hi faltava el nom del gran poeta al costat de la seva foto. Ho he dit. I m’he enrotllat parlant del pintor que era Profe de dibuix meu (i que em va aprovar per caritat cristiana) M’ha aguantat la xarrameca per compromís.

 

He complert el desig i l'obligació de retornar d’allà on vaig sortir (o lliurar-me’n!) ara soc per fi, com et deia a l’estació on tot comença i acaba.

 

Un relat epistolar? Doncs, sense cap mena de dubte! I a qui va adreçada la carta? No m'importa. Quan llegeixo un relat així, ple de referències, de visions, de records i amb aquest to narratiu tens que ens fas seguir, no puc més que treure'm el barret, i soc de qui els porta, de barret. Molt bo el relat, molt íntim i ben desenvolupat. Et felicito!

T'he marcat un parell de coses banals. En aquests casos posar 93 en nombres no és correcte, i ben segur que si hagueres escrit la carta, sense pensar-i ho hauries posat en lletres.

I el seguia és una mania meva. No està malament, però diria que fins i tot, el continuava que podries haver posat, tampoc em semblaria bé. Jo hauria posat «estava», o hauria modificat la frase per no posar «seguia». Coses meves!

Bon escrit, aleshores!





02 - PERLA DE VELLUT - 

CARTA A LA MEUA ASSUMPCIÓ

 

Mentre més distant estava l'Assumpció, més gran era la necessitat que jo pensava. No hi havia abreujat el desig que tingué d'ella en casar-me, volia posseir-la completament.

Però, l'Assumpció, tan diàfana passava pel meu costat com una bufada i encara que la subjectares amb les dues mans i l’abrasessis amb brutalitat, no podia agafar-la.

Com l'Assumpció, em tingué por, se'ns va convertir en un calvari. Entre el dia, ella tenia altres quefers.

Ella anava fregant l'habitació i el lavabo i altres menesters, jo me n'anava a la faena de secretari d'un advocat.

Sols ens trobaven a l'hora del menjar i aleshores era jo el que començava, ella semblava vagar entre els núvols. Parlava molt poc i havia perdut aqueix somriure fresc i sincer que feia això el que més m'agradava d'ella, ja no tirava el cap arrere, rient-se amb totes les dents. A penes em somreia. Vaig pensar que l'edat i el meu accident ens estaven separant, que estava avorrida de tot.

Però un dia vaig intentar apropar-me a l'Assumpció… com ho vaig intentar, Déu meu!

Vaig entrar en la seua habitació, quan estava atrafegada escrivint en el seu diari!

Vaig tractar, respirant fondo i amb un sospir, inclusivament de compartir aqueixos aspectes de la seua existència.

Em mirà i jo amb un bon somriure, al final es va adonar que volia que li fera un bes.

El meu cor es commogué com un núvol ple de gotes d'aigua en tot el centre del meu interior.

Aleshores li vas petonejar tota la cara! Quin gran dia fou aquell!

Realment la seua estima fins a mi, romania en el seu cor! I jo la volia fins al fons de la meua ànima!

Sí, els anys es passaren molt ràpidament, però romania en els nostres cors el dia que ens van conéixer. Va ser una vesprada d’aquell dia en què l’Assumpció hi havia anat a la recerca d'una amiga per a passejar aquell diumenge. La vaig conéixer, aleshores, quan s’anava a sa casa, ella a soles i és quan em va mirar i jo també. Van quedar, veure’ns l’endemà i així va ser. Després a poc a poc, ens van fer amics. Passaren dos anys, festejant, aquell dia que li vaig demanar que es casaren, no el va dubtar. Des d’aleshores vam ser molt feliços. No ho oblidaré mai i ella tampoc.

 

 No podria dir que aquest relat sigui estrictament una carta ni que parli d'una carta, que també ho hauria valorat positivament. Parla d'amor i vida, la mort no sembla que surti esmentada. No era necessària. M'ha costat entendre algunes parts del relat, cosa que m'ha complicat una mica seguir i el fil narratiu de la història. Al començament les frases són confuses i no ajuden, ja que la seva construcció narrativa no està clara. «Més gran era la necessitat que jo pensava». Aquesta frase em descol·loca. Potser li has volgut donar un aire poètic a l'escrit, i mira que m'agrada la poesia, però no m'ha enganxat. El gènere epistolar no és exactament el que has triat. El mètode narratiu no ha sigut l'adequat per aquest repte. Gràcies per participar!

 



03 - Atlantis - Una carta

Estimat jerma: Espero que quan rebis aquesta estiguis be de salut, no com nosaltres que te de donar una mala noticia. En Peret va caure del cavai quan anaba al tros, es veu que es va entrebanca pels vorals amb unes rocas que han caigut a les darreras plujas. Tots cames ajudeume el vam agafar amb cuidado perquè en Marcel que sap alguna cosa de medicina va dir que li podiem fer encara mes mal. Amb el tractor el vam dur cap a lospital, pro els metxes quan el van veure ja ens van dir que hi havia mala pesa al teler. Des del primer moment estaba com adormit pro vaig adonarme que murmuraba alguna cosa. Vaig acostari la oida i vaig sentir que deia digueli al Manel que li deixo la terra. Aixins que auras de tornar perque aquestes van ser les ultimes paraules seves. Despres ja no va dir res mes i a mitja tarda els metxes ens van donar la noticia de que se navia anat.

Vam tenir tots molta pena i tambe molta presa per buscar roba negra pel funeral. Va ser un funeral bonic. Hi era tot el poble. Tambe el sorrut del Quimet que sempre se les tenien i la Teresina de cal Fuste que ploraba com una madalena. Per mi que tenien algun embolic…

No et dic res mes perque espero que tornis de França abiat i ens veurem. Hem darreglar papes amb el notari.

Em despedeixo de tu, la teva jermana que u es

Marcela.

*Les faltes formen part de la carta.

 M'agrada que m'avisis que les faltes formen part de la carta. Un bon exercici d'engargussat lingüístic dins d'una carta prou evident, potser la més clara de totes les cartes rebudes, o l'única; que ningú s'enfadi. Parles de tots els temes, vida, amor i mort. Un bon còctel i ben sacsejat. Una història banal molt ben resolta, una carta de germana a germà, que entra clarament dins dels termes demanats en el repte. Et felicito, Atlantis, una bona història, i una manera prou original d'entomar-la. Per cert, li has posat títol?

 



04 - SrGarcia - Carta al Déu

 

T’ho he d’explicar tot, estimat Dionís, la vergonya m’impedeix dir-t’ho cara a cara

Jo era petita, la princesa Ariadna, la joia de Creta; mirava el laberint; mirava els cadafals que construïen cada any, el teatre semicircular, el mirador. Els nois i les noies atenencs morien com sempre.

No parlava, no em calia ni pensar. Sentia els gemecs, el dolor; sentia la fúria d’Astèrion, mon germà. Sentia els crits dels cretencs: mata’ls, Minotaure. Astèrion no fallava. No quedava ni un atenenc viu.

Parlava amb mon germà: per la dreta, Astèrion; per l’esquerra. . No ens sentíem, en teníem prou a pensar. Els cretencs cridaven, els intentaven confondre. Astèrion no confiava més que en mi, sa germana.

Minotaure pujava a les torres, a les cisternes, als magatzems; corria els passadissos; feria nois i noies a cops de banya, amb coces. Jo li ho deia tot sense parlar: molt bé Astèrion; compte amb l’hoplita. Minotaure saltava, s’amagava, corria; sempre guanyava.

Qualsevol diria que amb els anys vaig anar canviant. Ja no volia sentir la fúria de mon germà. Ja entenia el desig de les noies que només volien sentir-se admirades. Entenia els nois que volien ser reis, campions olímpics, poetes. Ja no sabia si estava a favor de mon germà o dels atenencs. Ja no sentia els crits dels cretencs. No existien els cadafals i la turba vociferant. Existien els nois i les noies que anaven al sacrifici. Fins i tot mon germà començava a deixar d’existir.

Astèrion m’ho va dir ben clar: sembla que s’acabi això, estimada Ariadna. Si t’estimes més els atenencs, jo ja no soc res. Tu em somies a mi; jo somio Teseu. Jo soc el teu somni. El laberint és el teu cos; si no em somies, cauran les parets, les torres i els passadissos. Cauré jo i quedaràs sola.

Va arribar Teseu. Ni vaig pensar en mon germà. No vam parlar. Van caure les parets del laberint. Van desaparèixer els cadafals. No hi va haver més cretencs. Teseu va dir: m’ho poseu fàcil. Minotaure va caure.

El vaig abraçar.

—No em deixaràs mai, Teseu…

—No et deixaré mai, Ariadna.

I així va ser com vam arribar a Naxos.

 

Ariadna, princesa de Creta.

 Com saps que m'agraden les revisions mitològiques, bandidu! Tot i que podríem dubtar si és una carta, o un escrit en un diari personal, acceptaré que és una carta, ja que hi poses una signatura al final. Que tampoc vol dir res, però t'ho accepto. Un escrit correcte, polit i sense cap falta visible, cosa que és d'agrair, i més després de llegir el relat de l'Atlantis, encara que ella ho fa expressament, escriure tantes faltes. La lectura d'aquesta carta dona molta informació en poc espai, cosa que fa guanyar punts com a microrelat, i no em sorprèn, ja t'he llegit altres relats i narracions, i sé de què ets capaç, malgrat que tinguis aquest geni tan sorrut en el fòrum, i en els comentaris als relats. Felicitats per una bona carta/relat





05 - Mena Guiga - Com cada dia



Estimada Gertrud,

 

Hola, com cada dia. Somric. Somrius. Ens besem els somriures. Veus —veiem— agraïdes, aquest cel, un regal. A tothom ho dic així, jo també, com tu: un regal, sí. Mireu quins núvols, mireu com s'agrumollen, com s'estiregassen, com es desfan. Absorbiu la gamma inacabable de blaus que ofereix quan està alegre. I la de grisos quan mostra aflicció i deixa anar el plor o fa fred. Ets el (meu) cel.

 

Sento la teva abraçada de fresca i d'escalf en el nostre balcó, estret, preciós, més estret amb la nostra insistència de testos amb tastos de tantes suculentes que hi hem anat plantificant. La nostra magnífica dimensió, reducte sagrat. La barana s'ha pelat i s'ha rovellat encara més. No, no serà pas pintada. Sí, que el verd aquest, digues-li vintage, hi resti i que, com sempre, les fulles de les branques agosarades de la morera del pati de baix l'acaronin els mesos que toca.

 

Gertrud, sé que et faria, et fa gràcia, et commou(ria) la teranyineta lluenta a certes hores entre els dos testos de color safrà, els de les crasses més grasses que no, no rego gaire. Quantes fotos no en faries o, millor, dibuixos en el bloc, artista meva?

Oh, aquí tenim la Imogen, miolant ensucradament. Li faig carícies i, amb tot, cerca amb enyor la teva presència.

 Com cada dia, passaré aquesta carta per sota la teva persiana, tant a prop de la meva, que continua abaixada quasi enterament.

Com cada dia.

Tinc l'absoluta certesa que la llegiràs.

Com cada dia.

Sense respondre'm, em respondràs. Em respons.

Com cada dia.

 Fins que ens retrobem,

 

Estela

 Oh! Quin goig de lectura. Una carta d'amor, de vida, i potser, encara que camuflada, una certa mort que es destil·la entre paraules, que saps fer jugar en cacofonies encertades (les no encertades són horribles!) Una bella carta d'amor, certament. T'he marcat un parell de cosetes, un tant que crec que ha de ser un tan. I la paraula «abaixada», diria que no és correcte la utilització en aquesta frase, diria que ha de ser baixada. Però t'ho deixo a la teva discreció mirar-t'ho. M'ha agradat el teu joc de paraules, i el joc que proposes en aquesta relació epistolar. Un goig, com et deia, i també de tornar-te a trobar per aquest fòrum. No ens deixis tant de temps sense els teus mots! De tant a res, silenci, no és just!

 

 

06 - Joan Colom - Maleïts malparits!

  

Palma, 10 d'octubre de 1938.

 

Estimat meu,

 

Fins que aquesta bogeria no s'acabi, aquesta serà l'última carta que rebràs. M'afanyo a escriure-la per poder-la donar en mà al transportista que l'ha de dur d'amagat a Pollença, abans que Ximo, el pescador, salpi com altres vegades cap a Ciutadella, des d'on, via Maó, arribarà a Barcelona amb el servei marítim de correu… anava a dir “regular”. M'he equivocat, escrivint “com altres vegades”, i per aquest motiu he començat dient que la present serà l'última: quan en Ximo arribi a Ciutadella aquesta matinada serà per quedar-s'hi; la família ja hi és, ho ha parlat amb la confraria de pescadors i s'integrarà sense problemes. Així com ha passat dona i fills en diverses anades, algun cop ha embarcat passatgers que ho tenien pelut, en la Mallorca feixista. A mi hauria accedit a passar-me, però aquesta possibilitat mai l'he contemplada, ja ho saps, perquè ho hem discutit més d'una vegada: la mare ja no surt de casa i, en el seu estat, jo no la puc deixar.

 

Sé que l'exèrcit censura les cartes i us prohibeix dir on sou, però els censors deuen ser carallots, perquè a l'última deixaves caure, com qui no vol la cosa, que us donaven bon menjar i bon vi de Gandesa, i no t'ho havien guixat. D'altra banda, aquí «Radio Nacional de España» no para de parlar del setge de Gandesa per part dels «rojos», que no han aconseguit apoderar-se de la població i que hi estan deixant moltes baixes. Això m'angoixa, com comprendràs. Encara rai que he rebut una carta més recent dels teus pares, des de Barcelona, en què intenten tranquil·litzar-me dient que, si t'hagués passat alguna cosa, ja ho sabrien; i, si haguessis caigut presoner, millor, perquè per a tu s'hauria acabat la guerra.

 

Passejant per Palma, sovint ensopego aquests italianets fatxendes de «L'Aviazione Legionaria», amb els seus vistosos uniformes, i penso que probablement alguns d'ells pilotaven les «paves» que van bombardejar Barcelona tres dies seguits, a mitjans de març. Conservo la carta on m'explicaves que a ton pare li va venir de dos minuts no ser víctima de l'escabetxina produïda a Gran Via – Balmes quan una d'aquestes bombes va impactar un camió militar que transportava explosius.

 

Haig d'acabar la carta, si vull dur-la a temps al transportista. Siguis on siguis, estimat meu, cuida't. Aguanto el tipus amb l'esperança de veure't algun dia sa i estalvi.

 

Una carta amb tots els ets i els uts. Bona referència cinematogràfica en el títol. Una lectura correcta i plaent, que ens mostra tot el patiment de qui estima i dol per recuperar aquell milicià que està en el front de l'Ebre. Venen mal dades! Pobre noi. El teu estil clar i sense fissures queda ben palès en el teu relat directe i sense artificis, que algunes vegades és d'agrair, quan llegeixes diversos relats seguits. T'he marcat la frase aquella, ja que la meva correctora, ara que he estat revisant galerades ho he recordat, me la va corregir també. Jo vaig utilitzar aquesta frase idèntica a la teva i ella m'ho va escriure en singular i sense el de: «a mitjan març». Jo, de fet, vaig canviar la frase, ja que no em va agradar com quedava amb la resta del paràgraf. Bona feina Joan Colom. Gràcies per participar!

 



07 - kefas - Benvolguda

Benvolguda consellera d'educació,

 

en primer lloc, permeti'm que la planyi per la situació adversa que li han deixat els seus predecessors. Abans, el seu departament era d'ensenyament, una activitat que, comparada amb l'actual, compromet a poc. Havien de proporcionar dades i procurar que en el cap dels seus alumnes es transformessin en coneixement. Ara, és d'educació, una activitat transformadora que es compromet a inculcar capacitats morals i intel·lectuals perquè els comportaments dels discents s'adapti als de la tribu. L'objectiu és desmesurat si tenim en compte que en pocs anys les tribus que convivim en l'espai del nord-est ibèric s'han multiplicat exponencialment. El resultat és, aparentment, catastròfic. L'educació sembla haver foragitat una bona porció de l'ensenyança sense haver aconseguit, ni de lluny, els seus objectius educadors. La prova la tinc a casa, els meus nets deixen de banda la llengua materna per comunicar-se entre ells. L'educació inclusiva (quina paraula més horrorosa) d'escola, xarxes i companys els ha educat perquè siguin de la gran tribu del costat.

 

Miri, el meu plany és afectuós. A l'esquena li han penjat una motxilla que no pot suportar. L'educació és cosa de la tribu i no d'un departament del govern que no controla els canals educatius més poderosos, les xarxes socials i els pares.

 

Senyora consellera, li fan fer el paperot d'inculcar l'estimació a valors i costums d'una vella tribu a persones que no necessiten aquesta estimació per anar tirant, amb l'objectiu que aquests valors i costums no desapareguin i, amb ells, la identitat de la tribu. Ho té malament. A casa meva, lloc amb tots els pronunciaments favorables per a la seva subsistència, han iniciat el camí de l'extinció.

 

Que el déu de la sagrada família, ja que no podrà conservar-li la feina, li conservi la salut.



Aquesta carta tampoc té títol?, o me l'he menjat en fer copia i enganxa? Ai!, no ho sé!

Ja l'has enviada, aquesta carta? No cal que canviïs cap coma ni punt, si no l'has enviat, ja fas tard, que qualsevol dia canvien la conselleria i el nou que s'hi posi no s'assabentarà de res. O potser ja és normal que no s'assabentin de res. També podria ser que no entengués el teu format narratiu, crec que cada cop són més soques els consellers, o sols m'ho sembla a mi?

Una altra carta ben estructurada i fàcil de llegir, amb una prosa directa i sense manies, que en el teu cas és com ja ens tens acostumats a mostrar-nos. Amb aquell toc d'ironia que no ho és, i que cadascú s'ho agafi com bonament vulgui, o pugui.

Bon relat, bona carta, ben escrit i a continuar xerrant en aquella llengua tribal que si no hi posa remei el de la sagrada família, aviat serà extinta… la llengua.

Bona feina!





I ara toca escollir qui durà el pròxim repte clàssic.

Tots teniu punts a favor per entomar el repte amb dignitat, però com solem dir per aquest fòrum, cada vegada que hem de triar un relat entre tants, és que tots m'han agradat, per una cosa o altra, tot i que n'hi ha tres, no quatre, que podria entendre com empatats.



M'agrada la gosadia de l'Atlantis.

L'erudició del SrGarcia.

L'estil narratiu de la Mena Guiga.

I la forma del kefas de fer-nos riure tot pensant que de fet no és cap broma.

La singularitat d'Aleshores en les seves observacions socials, amb les que gaudeixo molt de llegir-les.

I em sap greu pel company PERLA DE VELLUT, que tot sovint em passa el mateix que amb aquest relat que ens ha presentat a aquest repte.





Per tot això, i perquè vull tocar-li el voraviu…





Proposo que la Mena Guiga dugui el següent repte.

Apa, ja ho he descrit.



Fins al mes vinent, que quan tanqui el nanorepte, jo marxo de vacances de relats uns dies.