Alè (Fora de concurs)

ALÈ

L'Ainhoa canta “Alè”.
De rerefons, la remor de les onades i els grills. La volta negre del cel nocturn llueix humil amb la celístia i la Via làctia. La sorra, com pols de seda, s'ofereix com un llit, tota feta de diamants microscòpics i petxines trencades. El millor matalàs, ja ho diuen, és la forma que el propi cos deixa a la platja.
El vent d'agost branda els caps dels pins, i el bosc deslliga una roncor que ara creix i després s'apaga, i que ara torna a crèixer i que després torna a apagar-se. Els cabells rinxolats de la nena tremolen com branques de salze. El poema es perd per l'estesa de la cala.

El Pau, que no està per romanços, juga a llançar pedres a un tronc mig corcat. La Rosa escolta embadalida la seva filla i taral·lareja la lletra. També ho fan el Jan i l'Heribert; l'amic que avui els acompanya. Han passat el dia a la Waikiki i han decidit quedar-s'hi a dormir per a celebrar la revetlla de Sant Joan.

L'Ainhoa acaba i deixa la guitarra a la sorra. Tots aplaudeixen. Li'n demanen una altra. Diu que no, que es vol banyar. Es treu la roba i entra molt a poc a poc dins la negror.

L'Heribert i el Jan xerren de naturisme, com fan gairebé sempre que es troben a la platja.

-Que no, Jan, que no va per aquí. Deixa't de diversitats i mandangues. Hem de ser llibertaris. Hem de fer aliança amb els anarquistes i amb els maçons; amb la gent que sempre han fet costat totes les revoltes. Els naturistes som massa minoritaris; necessitem la força d'altres moviments.

-Els naturistes! Els naturistes! Ves a qualsevol platja de les anomenades nudistes o naturistes i pregunta a la gent que va nua si es consideren naturistes o nudistes. La majoria et diran que no són res, que no segueixen cap filosofia, que es banyen en pilotes perquè els ve de gust i perquè s'hi troben còmodes. De cada trenta despullats, en trobaràs un d'ideòleg; i de cada deu que et diguin que són ideòlegs, vuit seran voyeurs camuflats; tan camuflats que ni ells mateixos no saben que ho són. Refia't de qui fa les coses perquè li ve de gust; amb els idealistes, molt de compte!

-No em diguis això, Jan, que em fas mal. ¿Com pots parlar així del moviment naturista?

-No t'he parlat en contra el naturisme, Heribert. Jo m'estimo els ideals naturistes, però la defensa del dret a anar nu a la platja no es pot plantejar com l'objectiu d'un grup concret que segueix una determinada filosofia; tot ciutadà ha de poder gaudir d'aquest dret, tingui o no tingui idees naturistes, filosòfiques o socials; el dret de retrobar-se amb les percepcions originàries de l'espècie l'han de poder gaudir tots els individus de l'espècie, sense que sigui necessari militar en res ni creure o deixar de creure en res concret. El dret de gaudir del mar, de la sal, del vent, de l'escalfor del sol, de la morenor integral... amb la totalitat de la pell, ha de ser per a tothom, i l'hem de reivindicar per a tothom qui vulgui en algun moment exercir-lo. La bellesa humana, la que no veiem mai, no ha d'estar per més temps amagada, esporuguida, criminalitzada... No és sa per a ningú que només la puguem veure quan ens la disfressen de promiscuïtat o de sexualitat despersonalitzada. Oi que m'entens?

-És clar que t'entenc, Jan. En tot això estem d'acord; però allò que m'has dit fa una estona no ho puc digerir, ja em perdonaràs!

-El que?

-Allò, home! Allò que m'has dit aquest migdia, que de vegades anàveu a missa.

-Ah! -exclama el Jan, i trenca a riure -. I doncs? Hi ha uns quants milions de cristians a tot el món. Pretens tancar-los la porta de la nuesa?

-Però és que són ells els qui no volen creuar la porta; hem d'entendre, Jan, que els religiosos són en general i obsessivament enemics nostres.

-No saps què dius, Heribert. Que els coneixes tots, tu, els religiosos? A mi m'han educat els capellans, Heribert, i sí, és cert, n'he trobat uns quants de força durs. Però també et puc dir que m'he trobat molta gent lliure, Heribert. Molta gent lliure!

*

El Jan és jovenet, té dinou anys, i és a Santiago de Compostela. S'acosta a un confessionari que fa pudor de suor i de cera. Té por, perquè voldria no haver de penedir-se de tota la mar que ha vist i que té tant a dins, ni dels cossos d'aram amb cabells llargs fins a les natges, ni dels ulls innocents de noia lliure, ni de l'olor dels pins, ni de la remor d'ones trencant-se, ni del besllum maragda de Costa Brava salvatge que veu quan tanca els ulls. Però l'infern mental dels inquisidors no és per a ell en absolut mental sinó físic i evident com una fàbrica de formigó armat, com el color negre del tern d'un sectari, com l'eternitat infinita que li han repetit a cada jorn i a cada alè. L'Ainhoa encara no ha nascut per a cantar-li l'altre “Alè”, el d'en Llach, i el Jan s'agenolla i li diu Ave Maria Purissima a un rostre marmori que apareix rere una reixa renegrida, sentint que no és ell qui parla sinó un protocol que algú ja fa segles va establir, convençut, o no, que els dogmes són i ja està.

-He ido a playas nudistas... -diu. Preguntant-se si realment cal; si no és, tot, un joc de bojos o d'esclaus.

-Ay... esas playas! -exclama el capellà, que és vell com una mòmia i que té un accent gallec que fa caure d'esquena. Si no fos pel patetisme de la situació, el Jan trencaria a riure, perquè el capellà allarga la segona “a” de “playas” en una mena d'udol agut que no s'acaba. Per un instant el noi es pregunta si en comptes d'un capellà no se li ha ficat al confessionari algun pallasso disfressat d'aquells que fan paròdies -. Ay... esas playas! -repeteix l'ancià -. Que nos las han arrebatado! -i ara allarga la “o” de “arrebatado” mentre alça el dit índex de la mà dreta i el va agitant cíclicament com si dictés una sentència inapel·lable -. Nos las han arrebatado a la gente decente, hijo mío!

Després de la confessió el Jan es proposa no tornar-hi mai més, però en el fons sap que no podrà acomplir el seu propòsit, que el mar és massa mar, i que l'Empordà és un déu potser excessivament real per a ser substituït per un pantocrator justicier i ocultador de la mateixa obra que se suposa que ha creat. Però fa fugir de seguida aquests pensaments, perquè el capellà de Santiago li ha dit que el diable els envia, i que el diable no descansa, i que maldarà per enviar-lo al càstig etern tant sí com no.
El cap de setmana següent, però, i ja de nou a Catalunya, l'Illa Roja es converteix en la seva catedral; i el carbassa del penya-segat, amb el blau de la mediterrània i el color de coure de la gent nua, esdevenen l'obra d'art més sublim de tot l'univers, impossible de ser encabida en cap museu ni en cap església; s'haurà de tornar a confessar.

I un més després es confessa a Donostia, a l'església dels Caputxins de la Plaça Guipúscoa.
Li retorna la sensació de patetisme; ¿per què es confessa si en el fons sap que el que ha fet no és dolent? Però la moral catòlica ho deixa clar, pensa el Jan, i ell ha de ser catòlic, oi? O no? Ai! S'aparta de nou els pensaments diabòlics que li fan plantejar-se la totalitat de la seva fe. No pot permetre's el privilegi d'acceptar-los. La fe és la fe; no neix de la raó. És un do. Així li ho han dit sempre; igual com li han dit que anar nu a la platja és un pecat molt greu. Una vegada fins i tot li van assegurar que anar a la platja amb banyador també és un pecat greu als temps que corren, i que totes les dones que hi van són unes putes. Va pensar en la seva mare, en la seva germana, i en tantes conegudes que anaven a la platja. Aquell bon home que li ho va dir les havia anomenat putes a totes i s'havia quedat tan ample. Li van venir ganes de respondre-li allò que Jesús va dir sobre els capellans: que les putes entrarien al cel abans que ells, però va preferir callar perquè necessitava l'absolució per a poder morir-se tranquil si convenia. Després va pensar que a banda de morir-se tranquil fóra bo també viure tranquil, viure serè, viure amb llibertat, pensar amb llibertat...
Però tornem a Donostia, perquè ara el Jan és allà i ja s'ha agenollat dins del confessionari. És força diferent al de Santiago; en realitat és una petita habitació de parets de fusta clara, i el capellà va amb una mena de túnica de color blanc i somriu amablement.

-Hola... que hay... -diu el mossèn.

-Pues mire, que me he pasado el verano yendo a playas naturistas...

-Ah... -fa l'home, sense expressió al rostre, com esperant alguna explicació més -. Y...? -afegeix.

-No, nada... esto, sólo.

-Pero a ver... -fa el capellà, i estossega -. Supongo que habràs venido aquí a reconocer algun error, algun pecado, algo que cambiar... no?

-Pues esto -insisteix el Jan -. Que he ido desnudo a playas naturistas.

-Y yo me ducho desnudo, hijo mío...

-Como?

-A ver... El desnudo en si no es pecado.

-Ah no?

-Pues no. Si tu vas a la playa a disfrutar de la naturaleza, sin hacer daño a nadie... donde está el pecado ahí? Otra cosa sería que molestaras a alguien. Que buscaras alguna forma de abuso o de agresión. La moral cristiana considera pecado la promiscuidad, la falta de amor en las relaciones, la irresponsabilidad... pero no el desnudo, que es obra de Dios.

-Me deja de piedra... -fa el jove Jan, amb els ulls oberts com plats -. ¿Entonces me está diciendo que puedo ir a playas naturistas y que no es pecado?

-Pues claro que no lo es...

-Pues me habían dicho que si.

-Y te lo seguiran diciendo. Son los mismos que te han dicho que hay infierno.

-Ah... es que no lo hay?

-Pues claro que no. Y en la iglesia hay mucha gente, grandes teólogos e incluso obispos, que afirman que no puede haberlo.

-Me sigo quedando de piedra.

-En la iglesia encontraras de todo, hijo mío, luz y oscuridad, personas abiertas y personas de hace tres siglos, incluso personas a medio camino entre la luz y la ignorancia. Somos humanos, como cualquier otro humano; los hay que intentan comprender la naturaleza y los hay que pretenden que la naturaleza misma obedezca sus dogmas y su moral.

-Gracias padre.

-Vete en paz, hijo mío.

*

-Òndia, Jan! Un Caputxí! Un d'aquells que no parlen et va alliberar la ment! Aquesta sí que és bona! -exclama l'Heribert amb un somriure burleta.

-No te'n fotis! No podem triar com som.

-Vols dir que no?

-Doncs no. Pensa que la manera com actua la gent és la més probable.

-Com en pots estar tan segur?

-Perquè si no fos la més probable, la gent actuaria d'una altra manera.

-No sé què dir-te, Jan. Però escolta, que vull que sàpigues que no me'n ric pas de tu, que era conya.

L'Ainhoa surt de l'aigua; s'embolica amb una tovallola. El Pau es capbussa. La Rosa riu i mossega un tros de coca. El Jan omple una copa de plàstic amb el cava que han comprat al super de la Mora. Al cel esclaten els colors bigarrats d'un cohet que algú llança des d'un càmping proper, després un altre i un altre. Es fiquen tots a l'aigua i miren el cel; els colors es reflecteixen a la superfície que s'infla i que davalla com un pulmó alenant.

-La llum guspira pertot, Heribert; tot són colors. No podem fugir dels colors ni que tanquem els ulls, perquè els tenim a dins. Comprens? La bellesa ens envolta pertot i a l'últim guanyarà la vida; la vida per damunt de la por. Saps, Heribert? L'enemic de la vida no és pas la mort, és la por. La mort és una realitat natural a la qual arribem com a la nit, quan estem cansats i se'ns clouen els ulls; però la por, Heribert, la por és l'enemic visceral de la vida i de tot el que la vida conté. La por exigeix que els colors s'ocultin, que les mans deixin de construir, que els peus no caminin, que les orelles es tapin, que la llengua no tasti els sabors que fabriquen les plantes del bosc, que les flaires siguin esborrades i que tot sigui pautat, etiquetat i controlat... I només per por, Heribert, només per por... La por engarrota els dits dels escriptors i esvaeix els sentiments dels poetes; la por a la vida és el pitjor enemic de la vida, Heribert; no pas la mort, no pas la mort...

.