Molt bo! Ho descrius tot amb intensitat, com si realment haguessis viscut a l'Edat Mitjana -potser ho has fet en una vida anterior-. Procura visitar sovint monestirs :))

Les teves paraules són sensació pura, per a rumiar-les i pair-les lentament. Transmeten perfectament sentiments quotidians de persones senzilles, però amb figures mítiques i poderoses. Enhorabona!!!

bell, amb tons kafkians. A vegades, pot ser aquesta és la única forma d'escapar de la ferotge bogeria.

Comunió perfecta de fons i forma. La narració sincopada, amb les frases cada vegada més curtes, transmeten a la perfecció el sentiment de soledat. Parles amb tu mateixa, i m'agrada imaginar que hi ha molta pausa entre línia i línia. I que la veu no ressona. Silenci absolut.
M'encanta!!

És un text dessolador. Potser l'has escrit en uns moments realment angoixants, tristos, que et permetien una clarividència major del que es mou dins el teu subconscient. Si cal farem una trucada al doctor House perquè t'extirpi aquests punyals del teu cap! Per cert, en alguns passatges l'estil m'ha fet pensar en l'univers de Sandman, l'obra de còmic més coneguda de Neil Gaiman. Segueix publicant a RC, please :)

Doncs jo trobo que te n'has sortit bastant bé, GTallaferro. M'imagino aquest relat com a vòmit precís i contundent del sentiment de culpa que et turmenta. Realment sembla escrit des de les entranyes.
M'encanta!

Uzumaki