Desconeixença

de forces quotidianes, mestresses o esclaves de la insatisfacció, depèn de cadascú, anteposant-la a aquest paradís de saviesa.
M'agrada el i com ho has descrit

i de foscors que ens aboquen a l'abisme del que és irracional. I el senderi ens fuig, sentim la solitud com si fos marbre gèlid dins nostre. Ens expandim, sortim enfora i esquitxem el nostre dolor amagat sense vergonya, vençuts, esperant tornar a aixecar-nos.

Expresses molt de dolor i el transmets amb poques paraules.

gypsy

Jo crec que l'autèntica saviesa està dintre de tothom, però és veritat que no es pot utilitzar si ens desconeixem. Pel que fa a mi, per exemple, encara que moltes vegades sigui negatiu, d'altres sento la passió que es pot obtenir d'un buit en l'univers, o sigui, de manera humil, creant.
A vegades necessitem un enllaç amb allò que desitgem o que ens ha sigut robat, però l'essència de la nostra energia flota pels paratges del nostre inconscient. Això se'ns pot revelar.
És difícil acceptar segons quines coses de la vida que són com un càstig otorgat per un déu, però t'asseguro que jo he vist ballar la felicitat pura despreocupadament per sobre de tot això, i m'atreveixo a dir que es pot enterrar del tot.


Sergi

Les teves paraules són sensació pura, per a rumiar-les i pair-les lentament. Transmeten perfectament sentiments quotidians de persones senzilles, però amb figures mítiques i poderoses. Enhorabona!!!

...de vegades et pares un instant i t'adones de que has oblidat qui ets...
i veus...pots arribar a sentir por de no recordar el que veirtat forma part de tu.

M'alegro que t'hagi agrqadat la meva manera de parlar de la por...;)

Una abraçada!
Ara m'enretindré una estoneta a perdre'm entre les teves paraules...tene bona pinta;)