Quin salt que has fet!

—Apa! Quin salt que has fet!
—Salt? No et segueixo.
—Si home! Fes-te el despistat, si et sembla.
—De debò que no t’entenc.
—El cotxe!
—Quin cotxe?
—El Mercedes, caram! Mira que ets modest!
—Jo no tinc cap Mercedes.
—Ah no? I això què és?
—Això és un Mercedes, però aquest no és el meu cotxe. Jo tinc un Citroën i em va de meravella.
—Ah! Perdó!
—Però m’ha fet gràcia això del salt! —estrafà, còmicament, i comença a saltar com un cangur.
—Que burro que ets!
—No burro, no! Cangur! No veus quins salts que faig? «Quin salt que has fet!», diu. Aquesta sí que és bona.
—Ara soc jo qui no t’agafo.
—Home! Si vols et soc sincer…
—D’això es tracta, no?
—No sé si es tracta d’això; mig món es menteix!
—També és veritat.
—M’ha fet gràcia sentir-te dir: «Quin salt que has fet» i evidenciar que ho deies perquè et pensaves que m’havia comprat un cotxe d’aquells que fan considerar ric o poderós qui els posseeix, un d’aquells que fan sentir enveja als imbècils.
—Ara m’estàs dient imbècil?
—No, home! Tu no sents pas enveja quan algú es compra un Mercedes.
—És clar que sento enveja.
—Doncs ets imbècil!