2.100 dC - La màscara de la veritat

Com hauria de mirar-m’ho? Des d’una calmada i freda distància on no m’afectin les meves pròpies paraules, o des d’una sinceritat subjectiva però implacable que s’emporta per endavant qualsevol signe de diplomàcia?

Com saber diferenciar llavors la diplomàcia i la hipocresia? A la fi tot resultarà una màscara que oculta l’absoluta veritat.

Doncs aquí ens trobem, convenientment entabanats. Convençuts d’haver fet sempre el que consideràvem millor. Netejant tota la brutícia constantment per semblar nets. Cuidant l’aire que respirem quan no hem deixat d’empobrir-lo contínuament. Menjant allò que mai abans hauríem gosat anomenar menjar. Somrient constantment, que és el que toca per mostrar una pau que dins nostre està imparablement en guerra.

I tot per què?

Perquè, si demostrem el contrari, si tanquem ni que sigui un breu moment els ulls i pensem amb claredat, potser trobem la resposta. Però si ens aixequem i ho rebentem tot, demostrarem un cop més el que hem estat, el que som i el que presumiblement, serem.

Cal posar-hi nom? Millor serrar els llavis i restar en silenci.