Cercador
El que queda sota la flor
Un relat de: Victoria Solans- Compartir:
El que queda sota la flor
Ambientada a Ulldemolins
1. La vall que no oblida
A Ulldemolins, el temps no passava: sedimentava.
No era una metàfora.
Era una sensació física.
Com la pols fina que es diposita sobre els mobles quan ningú no els toca.
Els dies s’anaven posant uns sobre els altres,
sense pressa,
sense ruptura,
fins a convertir-se en una capa gruixuda que ho cobria tot.
La Laia ho havia sabut sempre.
—Aquí tot pesa més.
—No pesa més —va dir l’avi Mateu—.
Aquí res no marxa.
2. El silenci abans del canvi
Aquell any, els ametllers van florir abans d’hora.
Era bonic.
Però no era natural.
La bellesa tenia alguna cosa de precipitat.
I després,
el silenci.
No era absència de so.
Era presència.
D’alguna cosa que encara no sabia com dir-se.
3. El que torna
El cotxe va arribar al matí.
Trencant el ritme.
—Vaig marxar perquè aquí no hi havia res.
L’avi el va mirar.
—Aquí hi havia tot.
4. Aprendre a mirar
—Què busques?
—No ho sé.
—Doncs és difícil trobar-ho.
Van arribar als ametllers.
—Potser abans no ho miraves.
Amb els dies,
l’Arnau va començar a notar-ho.
Un record sense imatge.
Una veu sense paraules.
5. El pes de quedar-se
—Si em quedo…
no serà com abans.
—No.
No hi ha abans.
Silenci.
Cap opció és neta.
—No és el poble.
Sóc jo.
6. No passar de llarg
—Si em quedo…
no és per recuperar res.
—És per no tornar a passar de llarg.
—Em quedaré.
EPÍLEG — El que encara hi és
Els anys no van passar.
Es van quedar.
La Laia no va marxar.
Va aprendre a quedar-se.
No com una renúncia.
Com una manera d’estar.
Un capvespre, anys després:
—Encara hi són.
—Sí.
—Marxaran algun dia?
—Només si ningú escolta.
I van entendre, sense dir-ho:
que un lloc no es manté per qui s’hi queda sempre,
ni es perd per qui marxa,
sinó per qui decideix no passar de llarg.
I mentre algú continuï arribant així,
sense pressa,
sense soroll,
amb la voluntat d’escoltar,
el que queda sota la flor
no desapareixerà.
Només canviarà de veu.
Ambientada a Ulldemolins
1. La vall que no oblida
A Ulldemolins, el temps no passava: sedimentava.
No era una metàfora.
Era una sensació física.
Com la pols fina que es diposita sobre els mobles quan ningú no els toca.
Els dies s’anaven posant uns sobre els altres,
sense pressa,
sense ruptura,
fins a convertir-se en una capa gruixuda que ho cobria tot.
La Laia ho havia sabut sempre.
—Aquí tot pesa més.
—No pesa més —va dir l’avi Mateu—.
Aquí res no marxa.
2. El silenci abans del canvi
Aquell any, els ametllers van florir abans d’hora.
Era bonic.
Però no era natural.
La bellesa tenia alguna cosa de precipitat.
I després,
el silenci.
No era absència de so.
Era presència.
D’alguna cosa que encara no sabia com dir-se.
3. El que torna
El cotxe va arribar al matí.
Trencant el ritme.
—Vaig marxar perquè aquí no hi havia res.
L’avi el va mirar.
—Aquí hi havia tot.
4. Aprendre a mirar
—Què busques?
—No ho sé.
—Doncs és difícil trobar-ho.
Van arribar als ametllers.
—Potser abans no ho miraves.
Amb els dies,
l’Arnau va començar a notar-ho.
Un record sense imatge.
Una veu sense paraules.
5. El pes de quedar-se
—Si em quedo…
no serà com abans.
—No.
No hi ha abans.
Silenci.
Cap opció és neta.
—No és el poble.
Sóc jo.
6. No passar de llarg
—Si em quedo…
no és per recuperar res.
—És per no tornar a passar de llarg.
—Em quedaré.
EPÍLEG — El que encara hi és
Els anys no van passar.
Es van quedar.
La Laia no va marxar.
Va aprendre a quedar-se.
No com una renúncia.
Com una manera d’estar.
Un capvespre, anys després:
—Encara hi són.
—Sí.
—Marxaran algun dia?
—Només si ningú escolta.
I van entendre, sense dir-ho:
que un lloc no es manté per qui s’hi queda sempre,
ni es perd per qui marxa,
sinó per qui decideix no passar de llarg.
I mentre algú continuï arribant així,
sense pressa,
sense soroll,
amb la voluntat d’escoltar,
el que queda sota la flor
no desapareixerà.
Només canviarà de veu.
Comentaris
-
Bona tarda, unicorn_blanc_del_bosc,[Ofensiu]Victoria Solans | 07-04-2026 | Valoració: 5
Bona tarda, unicorn_blanc_del_bosc
Gràcies per ser el primer a deixar una empremta en aquest camí que tot just comença. Sí, encertes: soc nova a Relats en Català, i potser per això encara escric com qui camina entre boires, més guiada per la música que pel mapa.
M’ha agradat molt això que dius de la melodia sense veus. Potser sí que el text vol més ser sentit que no pas entès del tot, com una peça que es deixa escoltar amb el cor abans que amb el cap.
Gràcies també per veure-hi aquest “potencial en brut”. A vegades és justament en allò no polit on s’amaga la veritat més viva.
Seguirem escrivint, doncs,
i deixant que les paraules trobin la seva pròpia llum,
encara que sigui entre ombres de tardor.
- Salut
- i gràcies de nou!
-
Potser un conte difícil d'entendre.... però com a melodia verbal em sembla que té un cert potencial de dimanant brut.[Ofensiu]unicorn_blanc_del_bosc | 07-04-2026 | Valoració: 9
Bona tarda, Victòria Solans.
Em sembla que soc el primer que et posa un comentari. Em sembla que ets nova a Relats en Català. ¿Encerto, suposo?
Bé, anant al gra, el teu article em sembla sincerament que no està malament. Em sembla que, més que ser fàcil d'entendre, busca ser una melodia agradable de llegir, com una música clàssica sense veus, en certa manera.
Com que crec que tens un bon potencial en brut, o això crec de veure, t'he posat una bona nota (ja veus, un 9 sobre 10).
Ah, la lleugeresa de l'ésser, sobretot en tardor...
En fi, espero que publicaràs més coses i que aniràs millorant encara més.
Salut, bona dona!!!
l´Autor
2 Relats
2 Comentaris
164 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Victoria SolansM’agrada escriure sobre el que no sempre es veu.
Entre relats i poemes, busco donar forma a emocions, records i moments que deixen petjada.
Escriure, per mi, és una manera de quedar-me una mica més en les coses.