Cercador
Com n’és, de sorprenent
Un relat de: Jordi Piqueras- Compartir:
Com es queda un de sobte.
Mires enrere i tot queda lluny i difós.
Perds la perspectiva i el punt de fuga.
Ni amb alçada ni en vol rasant
aconsegueixes veure amb claredat.
Tot s’emboira.
Els fets, les paraules, els rostres.
La realitat d’un mateix.
Cercant en els calaixos dels pensaments
allò que encara no s’ha esdevingut.
Tot volta com un giradiscs
on sona una melodia distorsionada.
Mires enrere i tot queda lluny i difós.
Perds la perspectiva i el punt de fuga.
Ni amb alçada ni en vol rasant
aconsegueixes veure amb claredat.
Tot s’emboira.
Els fets, les paraules, els rostres.
La realitat d’un mateix.
Cercant en els calaixos dels pensaments
allò que encara no s’ha esdevingut.
Tot volta com un giradiscs
on sona una melodia distorsionada.
Comentaris
-
Un curiós relat[Ofensiu]unicorn_blanc_del_bosc | 28-03-2026
Sí que en deu ser de sorprenent, suposo...
A vegades ens quedem palplantats sense saber què esperar o què fer... i això ens xoca, com si durant uns segons ens haguéssiim quedat amnèssics.
Això podria ser el que tu vols dir en aquest relat... que potser no he entès gaire o gens.
En fi, ens veurem per Relats, salut!! -
Resposta a llacuna[Ofensiu]Jordi Piqueras | 20-03-2026
Gràcies pel comentari @llacuna!
La idea és la desorientació total. Quan perdem el 'punt de fuga' del passat, la ment busca desesperadament aferrar-se a qualsevol cosa, fins i tot a allò que encara no ha passat, com si poguéssim trobar en el futur la claredat que hem perdut en el present -
llacuna | 19-03-2026
No entenc la part de l'esdeveniment futur. Vols saber què passarà en el futur a partir del passat borrós?
