El titol ha surtit malament :'(! és "Per perdre'm eternament, Girona"
Perdo...

M'ha encantat el teu relat, fallen les faltes però és iguaL!!! Girona és meravellosa... cada cap de setmana que puc (que és tot sovint) em perdo pel barri vell (la muralla sempre... és impressionant...).
Realment mi sento tant bé... se't tranquilitza l'esperit i és un gran lloc per meditar o estar sola (acompanyada o no ;p)

Un petó noia! Realment... impressionant ^^

Realment en llegir-lo he plorat... he estat tremolant un munt d'estona. M'has retornat en un moment que he viscut semblant al teu... Continua així perquè el que escrius arriba i s'enten cadascuna de les paraules com tu vols que s'entenguin.

Aquest relat m'ha fet plorar i tremolar... realment això passa, a mi també m'ha passat... quin mal, tinc el cor encongit i em tremola tot el cos...
Molt sincer i autèntic...

S'agraeix molt la diferència dels poemes habituals. Aquest té una temàtica general, els morats, llavors expliques cadascún d'ells, relacionant-lo amb el qui el duu, i el que significa. A més a més, em sembla trobar com una rima pel mig,,, m'encurioseix... Felicitats ;)!

Uf... el final sorpren... Realment això pasa en molts sentits, sempre es diu que mai no és massa tard (jo ho dic habitualment), però qui sap, en determinats casos sí.
Perquè pensem tant les coses? No crec que sigui necessari, el primer pensament sempre és el cert.

Laieta amiga, continua així, aquest escrit m'ha fet pensar... en fi... Em va pasar un cop, vaig voler-me disculpar, i realment va ser massa tard, perquè va morir just la setmana que em vaig posar en contacte amb ella.

Segueix fent-ho així, entrega-t'hi com en aquest. Tu si que vals...