Ànima pura immaterial

L'aire era ple de impuresa, solitud, por i incredibilitat. Després de tot, va aparèixer gent que no pensava que vindria, he trobat reaccions inesperades, algunes decepsionants, però els que jo sabia que hi serien en aquest dia trist, però també important per a mi, no hi han faltat. Se'ls feia un nus a la gola i les llàgrimes no deixaven de caure, veia cares tristes; uns consolaven, els altres no paraven de plorar. Jo, ja no era al mon dels vius, ja no podia canviar res. Aquell dia, els que eren més presents en la meva vida, van fer que tot succeís com jo volia. Va ser a Donostia, a la meva estimada platja de la Concha. Les meves nenes de Salt em ballaven la sardana de Brots de primavera. Mentre, el meu germà tirava les cendres al mar i per boca d'una persona insuperable, es va recitar aquell poema que jo li havia escrit un dia i em vaig fondre en aquell mar tan pur…

Ara, ja he perdut el meu cos, el meu parlar, la meva manera d'actuar… aquells que m'estimo ha marxat, desaparegut… Ja no els puc dir el que voldria, potser és massa tard, qui sap, però jo els vull agrair tot el que han fet per mi, tot el que han entès sense comprendre, tot el que m'han estimat i tot el que han fet per crear aquesta vida tan perfecte per a mi. Repeteixo, potser és tard, però qui sap, hi ha la possibilitat que algun dia sàpiguen el que jo penso en aquests moments d'ànima pura immaterial.