I així va començar tot es veu... però, crec que t'has deixat una altra deessa (diré deessa per no dir Déu perquè... mira, perquè sí ;)) que es va inventar el que estava bé i el que estava malament, per culpa de la qual creiem que tenir riqueses és incorrecte... però a veure, a un pobre li diem "ai pobre" perquè és pobre.. i li desitgem que sigui més ric... però si es fa ric llavors direm "ai uix, un avariciós ric"...
no entendré mai perquè ens agrada tant jugar a ser rics o pobres... total, quan morim només ens quedarà el nosaltres mateixos, i això també morirà...
Ai perdona, relat ben escrit i elaborat ;)

El cas és que jo també he vingut a parar aquí pel títol... és que no sabia què volia dir, i allò nou em crida l'atenció. El cas és que m'he quedat aquí llegint i... cert, el que ens donen per menjar diariament manca d'objectivitat, primerament perquè som subjectes, segon perquè els periodistes som uns senyors violadors violats... fem de la realitat el que ens dona la gana, però a la vegada fem d'ella el que ens obliguen a fer d'ella... m'ha cridat l'atenció el comentari... vaig per periodista i també el faig... jejej

Potser deu ser cosa de l'edat, però crec que de cada dia se'n pot treure alguna cosa... Crec que sempre es pot fer alguna cosa més. Per cert, em sembla que no es poden tirar les cendres al mar... és que m'ho he plantejat i em van dir que està prohibit... A i, admiro aquesta valenta posició davant la mort.