Un, dos, tres...

Un, dos, tres, quatre i cinc. Dos, quatre, sis, vuit, deu, dotze, tretze i catorze, o onze. M'he descomptat. Ja no sé què més comptar. I ñes que això de començar a comptar coses quan t'avorreixes em sembla que ja ho feia ma germana, i ma mare, i... bé, que és una de les rareses de la familia. De ma germana també em feia gràcia que tot havia de ser parell, cosa que a vegades li era un problema ja que calçava un 41. De ma mare... sí, recordo que en tenia moltes més d'aquestes coses curioses, com quan creuava un parell de ganivets i engegava una espelma quan hi havia tempesta. Ella deia que així els núvols s'afeblien i deixaven respirar un cel blau. M'agradava molt que m'expliqués les raons d'aquests ritu, ja que sempre m'acabava dient que volia que fes bon temps, que sortís el Sol, perquè segons ella jo era com el temps; sí potser pot sonar una mica rar, però quan més hi penso més l'entenc; em deia que quan més brillava el nostre gran astre, més brillava el meu somriure. També deia que jo era tan poderosa com el SOl perquè sempre deixava rere meu un rastre de llum, de rialles, ja sigui per la meua sepastraria o per allò que la felicitat s'encomana. Com les trobo a faltar, però què hi farem, a la vida no es pot tenir tot, no?

Meeec, meeec. Ui, serà millor que m'espavili que ja és hora de tornar al llit. No és que en tingui moltes ganes, però encara tinc algun blau de l'últim dia que em vaig distreure amb un ocell al pati. Mira que era bonic: tenia un bec arrodonit, acabat en punxa i les seves ales blanques lluïen uns preciosos raigs taronges. Em va donar la sensació que m'estava mirant, potser devia ser que jo era la única que l'observava o la única que va respondre a aquella mirada penetrant que insinuava un "en unes altres condicions em pararia, però em fas por". Tot i això, me'n vaig enamorar a l'instant. S'assemblava a aquell que vaig veure als aiguamolls de.. com es deien... El cas és que em va agradar molt i, quan alguna cosa m'encisa, lluito per aconseguir-la. Ai, corre, que no puc fer tard.

Cinc, deu, quinze, vint, vint-i-cinc, vint-i-sis i vint-i-set. Ja fa vint-i-set dies que sóc aquí. No sé si faig bé en marcar cada dia que passa en aquesta grisa paret, però no és culpa meva que no t'avisin abans d'entrar que aquí el temps es passeja de negre, acomiadant amb una llarga cerimònia de dol cada segon que mor ofegat entre cada un dels sospirs de l'ànims. Doncs, que dansi tot el que vulgui el senyor que tot ho fa passat, mentre no se m'endugui aquests moments: els colors es comencen a enfosquir, a baixar d'esglaó en esglaó per l'escala cromàtica del dia a la nit. Tot pren una melodia tranquil·litzadora, un al·lè de pau, una brisa a conte de misteri. Fins i tot, si tanco els ulls, puc escoltar com xiuxiuegen els estels daurats que demanen carinyosament a la lluna que els canti la cançó de bressol de cada nit. Quin espectacle. Llàstima d'aquestes ombres de ferro que ratllen la imatge.

Fora llums i a dormir. No entendré mai perquè ens obliguen, a partir d'aquest moment, a fer veure que tenim un profunt i tendre son. La veritat és que fa pocs dies que m'atreveixo a tancar els ulls. Ara que ho compto dec haver passat uns vint-i-tres dies sense dormir, i mira que ho intentava. De totes maneres es veu que l'insomni és característic dels primers dies d'estar-se aquí, sobretot per les primeres experiències que hi vius... bé, ja es sap el que ens fan a les persones com jo. I, tot i així no em puc queixar perquè només m'ho van fer tres vegades. Suposo que els dec haver caigut bé. Mira, fins i tot l'altre dia, el que sempre vigila el menjador em va demanar disculpes. És un bon noi. A vegades, mentre estem dinant s'asseu al meu costat i em pregunta pel què ha estat o pel què estaria sent el meu món. Sí, ara ho recordo, es va disculpar dimecres passat quan em va dir: "Perdona pel que et vaig fer petita, no era conscient de la teua prudència, com tampoc de la teua innocència. Ho sento". Llavors el vaig perdonar i, ara és un dels meus millors passatemps, m'agrada molt poder conversar amb algú que em creu i em protegeix.

Vint, trenta, quaranta... n'hi ha moltes però de poques paraules. Cada matí totes pinten el mateix paisatge: una fila de cossos pansits desfilant per una passarel·la descolorida, amb l'esperança d'arribar al final sense haver d'apujar la mirada dels seus peus freds i cansats d'aguantar incomptables dies de frustrada rutina. M'atreviria a afirmar que la meua planta és en la única on es diu "Bon dia", tot i el somriure forçat i el to irònic que s'utilitza. Segueixo pensant que he tingut sort, podria haver estat pitjor.

Les feines cada vegada se'm fan més amenes, com també els horaris als quals m'he hagut d'adaptar. Jo abans, a casa, ja ajudava a ma mare: cada dia a mi em tocava rentar els plats, com també netejar els fogons. Com que ho feia constantment en algunes ocasions rèiem perquè a la cuina hi ha un forat preparat pel rentavaixelles, i com que en aquells moments jo realitzava aquesta funció, es deia que aquell era el meu lloc on m'hi havia d'endollar. Tot i ser una broma, no anaven mal encaminats amb aquesta associació de termes, ja que ben mirat he acabat en un forat, encara que em sembla que prefereixo el de la cuina de casa. Aquell era més confortable. Vaig a demanar a veure si em poden curar els talls de les mans, entre el fred i el treball...

Que bé que respira aquí fora. Aquest pati no està gens malament. Aquest aire i aquesta escalfor... No puc més. Estic tan cansada. Crec que si tingués més energia em posaria a jugar a pilota amb aquelles noies. Francament, m'agrada molt jugar. Aqeust sempre ha estat un dels meus trets personals que no era gaire del gust de les meues amigues, ja que elles veien el joc com a marca d'infantesa. Potser per aquest motiu gaudia tan a les classes de patinatge. En aquestes, els meus joves alumnes em demanaven noves figures, diversió, jocs, històries, anècdotes, amistat... Amb els més petits rèiem a causa dels esforços que havíem de fer per aguantar-nos tots drets. Amb els més gran anàvem més enllà dels patins i intentàvem solucionar els problemes que comporta el fet de créixer, sobre rodes. Cada vegada que hi penso se m'escapen les llàgrimes. No sóc de pedra ni una innocent com semblo. El noi del menjador em va dir que si seguia com fins ara i no causava cap problema, ell mateix demanaria que pel meu dinovè aniversari em deixarien tornar a patinar, tot i que aquí al pati. Quan m'ho va dir em va semblar un gran regal, però no sé si seré capaç de tornar a posar-me uns patins. Em sembla que no seré tan valenta.

Set, vuit, nou. Tinc nou blaus nous. Això em passa per no fer cas del que em diuen. Crec que he rebut poc pel que he fet. Podia haver estat pitjor. Tinc la sensació però, que avui ho hauria suportat tot, és que avui arriba el correu. Sí, estic molt neguitosa per saber com va tot dins del meu món perdut. Les hores se'm fan eternes i les mans em tremolen febles amb el soroll tenebrós de les parets. Ja no sé comptar. Ara mateix m'agradaria tenir un mirall. Des que vaig entrar que no he pogut veure el meu rostre i ara m'agradaria veure la meua degradació de colors, d'expressions, de faccions... L'altre dia em van dir que no calia que m'hi esforcés tan: "per més que somriguis no pots amagar la soledat i la ràbia que portes dins". Em vaig posar molt trista. Sí que em noto cansada i potser estic una mica enfadada per com ha acabat tot plegat, però la culpa és meua i només meua.

Una, dues i tres. Carta oberta. Finalment, notícies de ma mare:
"Estimada filla:
No sé com comemençar petita. Les llàgrimes em vauen com les fulles dels arbres a la tardor, seques, cremades i sense poder-ho evitar. A casa tots patim molt per tu. Encara no em puc creure que les coses hagin acabat així. Però tu tranquil·la, he estat parlant amb l'advocat i m'ha dit que si aconsegueix que els nens declarin al pròxim judici, potser et rebaixeran la condemna. Des d'aquí estem fent tot el possible perquè surtis d'aquest infern. Tots sabem que tu no vas fer res, però jo ja et deia que havies de vigilar, que hi ha gent que és molt malpensada. De totes maneres, pensa que fins d'aquí a un any no ens convoquen a judici. Tingues pasciència. Intentaré venir-te a veure de seguida que se'm permeti. Fora formalitats, t'estimo molt i no sé com me'n sortiré un any sense tu, pensant en tot el que t'estan fent. Ets innocnet i penso lluitar perquè es faci justicia. Els teus germans et troben a faltar i no hi ha dia que no em preguntin per tu. SI penso en tot el que tenies, a punt d'entrar a estudiar allò que tan desitjaves, amb tanta gent que t'estimava, la teua energia, tants somnis que tenies, tanta felicitat... Pensa que quan surtis tot serà diferent i haurà de tornar a començar de zero, però sapigues em tindràs sempre al teu costat. No puc continuar, és massa trist pr mi.
T'estimo molt".

Divuit anys i acusada d'abusar dels meus estimats nens. Jo només els tornava les seves abraçades, però si creuen que... Què hi farem, amb els temps que corren, si jo fos mare també hauria actuat així, crec, no ho sé.

Un, dos, tres, tota una vida. Tota una vida llençada a alta mar a causa d'un naufragi inesperat, sense saber si mai passarà algun vaixell que confiï suficientment en mi per portar-me de nou a la costa.