Adéu.

Els ulls se'm tanquen. No puc més. Tantes hores suportant el camí de la meua vida han acabat amb la meua energia. Hauré de posar-me a carregar. Em deixo caure lleugerament al sofà i engego la televisió, la qual presenta la repetitiva simfonia de cada dia: dibuixos animats, on una vaca ens dona lliçons morals de com recuperar una pilota; la típica tragèdia en que tots resulten ser familiars i tot acaba amb llàgrimes per la mort de l'estimat a causa d'un atac de gelosia; els programes de tarda o, el que vindria a ser el mateix, una olla de grills on els ingredients principals són unes falses acusacions que es van desencadenar a causa d'un muntatge, on s'acompanya cada crit amb un "tu només estàs aquí per guanyar diners amb mentides"; després trobem els programes de zàpping que tant s'han posat de moda, amb les pífies més escandaloses i enrevessades que s'hagin pogut sentir mai; i, finalment, les noticies, on es veuen reflectides totes les desgràcies transcorregudes arreu d'aquest el nostre món.

Em sembla que el més humà que es pot veure avui en dia per la televisió són els misteriosos documentals on t'ensenyen com un lleó persegueix la seua presa. Se'm fa estrany veure que aquesta capsa que et podria mostrar qualsevol racó del planeta, només es dedica a ensenyar la part més fosca de les nostres vides. Potser aquesta situació l'hem creat cada un de nosaltres, ja que l'audiència és el veritable comandament i, aquesta diu que la tragèdia és el que més ens atrau, potser perquè no som nosaltres els que la patim.

Dong, dong, dong... les campanes de l'església toquen. Per l'hora i la manera d'estructurar les notes, anuncia que un altre ésser s'ha apagat, la mort ha tornat a fer-se present al poble. En moments com aquest és quan et pares a pensar, potser allò que veus a la televisió també forma part de la teua vida: formarà part la tristesa de la felicitat? En aquesta terra tothom ha de patir per saber el que és viure?

Se'm perd la mirada al no res. Ho veig tot tan fosc, tan amarg... Llavors torno a connectar i veig que els meus ulls es creuen amb una foto mig amagada sobre el piano. Representa un casament, el dia que dos cors enamorats es van unir, amb la intenció de poder recordar junts aquell instant amb un bastó a la mà aguantant un gran sac d'anys. Però, això no podrà ser possible, i és que les desgràcies són reals i presents fins al racó més obscur: el càncer va acabar amb les energies d'aquella dona de trenta-vuit anys, com també va acabar amb els batecs del seu cor. Els seus últims dies van ser espantosos, sobretot per qui estava al seu costat veient com es fonien els seus ploms.

Ni una sola llàgrima. Em vaig mostrar freda davant la pèrdua. Encara no recordo haver dit res al respecte. Tinc la impressió que algun dia d'aquests tornarà a entrar per la porta:
- Hola! No t'ho perdis... - un dels seus somriures rega la sala amb un raig de noves energies.

A partir del moment en què engega aquestes simples paraules un nou i estrambòtic cas envaeix la sala. Riures. Temes que s'enllacen sense tenir cap relació, però que quan s'ajunten semblen venir lligats. Acabar parlant de vés a saber quin projecte o, el millor de tot, acabar fent un dels nostres debats casolans:
- Passem la ganiveta del pa- se'm va acudir demanar-li un dia.
- Gavineta?

Aquella parella feien una perfecte combinació que tornava boig a qualsevol. D'una simple frase en podien treure arguments i investigacions per donar i per vendre. Setmanes i setmanes intentant demostrar que "ganiveta" és la paraula que designa al ganivet del pa en català. Crec que avui encara es mostraria incrèdula davant l'ús d'aquest mot.

Però, això són petits detalls dels simpàtics dies que ràpidament passaven al seu costat. Ara recordo la figura d'aquella personeta tan inquieta: tenia una estatura petita que sempre acompanyava d'una graciosa ganyota que carregava d'energia a tot aquell a qui s'acostava; es caracteritzava per la seua passió a prendre el Sol i anar a la platja, com també per la seua al·lèrgia a quedar-se tancada a casa. Sempre trobava alguna cosa nova i intrigant a fer, com per exemple idear plans per combatre la xafogor de les nits d'estiu:

L'avorriment de les vacances d'estiu era l'únic ingredient que necessitava per començar a involucrar-nos a tots en una de les seues batalles campals. El seu escenari preferit era la nit, suposo que perquè a certes hores no t'esperes acabar xop. Primerament, ella es situava en la millor posició en el camp, al costat de la mànega. Després ens repartia el que havien de ser les nostres armes. I, només faltaven les víctimes: mon pare i el seu estimat. Curiosament aquests dos personatges es mostraven inquiets davant el silenci que regnava a casa, principalment perquè casa nostra sempre s'embolcalla per una capa de crits i rialles que acaben amb la serenor del més tranquil. Llavors, només calia esperar i veure com el que semblava un pla perfecte acabava amb un bombardeig de galledes d'aigua. Mai no entendré com podia ser que acabéssim tots molls de baix a dalt i, en canvi, ella acabava rient en el sofà, contemplant el panorama i sense una sola gota d'aigua al damunt. Era magnífic, aconseguia fer-nos oblidar tots els problemes i afrontar amb m´s alegria els nostres camins.

Recordant aquests instants tant feliços, me n'adono que quan convivim amb una persona només som capaços de veure'n els defectes; però, quan ja no podem gaudir de la seua presència, llavors i només llavors, ens adonem de totes les coses bones que portava estar amb ella, de tot allò que feia per nosaltres, de totes aquelles sensacions que ara s'han esvaït amb la seua absència. Sincerament, crec que tot això té una raó d'ésser, ja que el nostre cor selecciona els record que vol guardar fins el seu últim batec; i, com és evident ningú vol emmagatzemar els moments dolents o, almenys, intenta ocultar-los el millor possible.

Segueixo creient que algun dia ens sorprendrà i tornarà a entrar per la porta engegant el motor de la casa i envaint-la de la seua escalfor. Potser és que tinc por de perdre-la per sempre, d'oblidar aquell cor tant viu. La meua persona rebutja totalment la idea de no tornar a veure un dels seus somriures.

Torno a engegar la televisió. La imatge de la mort es segueix veient dibuixada entre enormes destrosses a causa d'una catàstrofe natural. Veus un incomptable nombre de cossos sense vida que floten entre estructures identificables. Aquest escenari tan cru em fa recordar que això és allò pel que estic lluitant: estic lluitant per arribar algun dia a ser reportera, vull ser una d'aquestes persones que té la sort de poder voltar per la immensitat de la Terra i ensenyar a tothom com és la realitat des de punts de vista llunyans. Vull viure aquestes imatges, ser-hi present per poder fer veure a la gent que tot i les milers de desgràcies que es succeeixen cada dia, cada un de nosaltres té alguna cosa a dir i no es pot veure reprimida per una cosa tan natural com és la mort.

Jo mateixa sembla que m'estigui contradient: fins fa un moment em mostrava incrèdula davant el fet que la noia de la fotografia ja no hi fos i, en canvi, ara acabo d'afirmar que la mort és la cosa més natural del món. I, és que les divagacions d'una adolescent poden ser molt estrambòtiques, potser perquè és aquell moment de la vida d'una persona en el qual es deixa de viure en un món de fantasia on tot resulta ser perfecte i, passa a introduir-se en la realitat, comença a veure les coses tal i com són i se n'adona que en el camí comencen a haver-hi sots; aquí és on comences a crear les idees pròpies i aprens a actuar segons el que tu creus convenient. A tot això, també s'hi afegeix unes increïbles ganes de llibertat, potser perquè volem demostrar que no ens agraden tantes injustícies, sense parar-nos a pensar que potser són inevitables.

Prou divagar. Agafo el comandament i apago la televisió. No em puc concentrar en continuar. Un munt d'idees em roben el poder de controlar els meus actes. Em sento incompleta, petita i indefensa davant aquest món. Però no puc amagar-me i continuar absent com fins ara. He d'afrontar tots aquests fets si vull aconseguir arribar a la última parada del meu tren. I, què millor per pujar a aquest tren que solucionar allò que fa dos anys que m'impedeix ser jo mateixa i regalar a tota aquella gent que m'estima un dels meus somriures; ja arribat l'hora de superar les meues pors i actuar amb valentia. S'ha acabat això d'amargar-se darrera les faldilles de la mare o el que és el mateix, ocultar-me i tancar-me allò on el temps passa sense cap emoció. M'atreveixo a afirmar que la mort ens arribarà tard o d'hora a tots i que és la realitat amb la que hem de conviure. També, afirmar que encara em queda camí per recórrer i que l'únic ingredient per viure aquesta vida és un somriure. Així que finalment, i acompanyant aquest impuls d'una llàgrima vull dir allò que no m'he atrevit a dir mai: Adéu.