Un mal dia

-Bona tarda.
-Hola, bona tarda. Passi, passi. Estiris aquí, si us plau. Què li ha passat? Respiri tranquil i expliqui-m'ho a poc a poc; tenim temps.
-Em sap greu. Però és que ja no podia més. No ho entenc. No entenc res de res. I se'm menja per dins i em destrueix. Sé que he de canviar però, no m'ho posen fàcil. Tinc la moral pels terres i estic arribant a nivells insostenibles. És terrible, caòtic i desesperant.
-Respiri, respiri. Anem per pams, d'acord? Terrible, caòtic, desesperant? Què és el que genera aquests sentiments? Què és això que el devora per dins?
-M'aixeco cada dia al matí, sempre puntual. Procuro entregar-me al màxim en cada moment. Reconec que hi ha dies que no estic esplèndid i que faig pagar els meus daltabaixos a persones que no en tenen cap mena de culpa. Però, jo ja els he donat tot el que podia; són ells que desaprofiten els recursos que poso a les seves mans, o pitjor encara, els destrossen o quatre avariciosos se'ls apoderen. I, jo sol no puc lluitar contra això. No sóc tan fort com per solucionar cada un dels seus problemes. Jo ja tinc prou feina en subsistir i suportar tot aquest pes, com haver d'estar pendent que no es facin mal uns als altres. Només cal veure com dormen cada nit: uns ben calents amb el seu got de llet i els altres amb prou feines s'atreveixen a tancar els ulls per por a no despertar l'endemà. Digui'm doctor, tan malament ho faig?
-A veure. Vostè mateix ha dit que s'entrega al màxim. Potser el què passa és que té la sensació de no ser recompensat i de no tenir a ningú al costat que l'ajudi. Però, pensi. Està segur que tothom es dedica a torturar-lo?
-Home, tothom tothom... No.
-Normalment, tendim a fer-nos les víctimes. D'acord, en moltes ocasions tenim motius i reconec que en el seu cas no ha de ser gens fàcil mantenir-se ferm. Ens dediquem a veure la part negativa de les coses perquè és la que ens resulta més desagradable i, encara que sigui més petita que la positiva, ena afecta més i tendim a exagerar-la. Llavors, apareixen sentiments com el de soledat o aquest sentiment d'autodestrucció. Però, realment no som conscients de la importància que té la nostra existència per la resta. Els uns als altres ens complementem i ens necessitem. I, no estem sols.
-Sí, potser té raó. Vist així... La situació és força crítica sí. Però he de reconèixer que hi ha gent disposada a ajudar-me a solucionar tot aquest batibull. Hi ha alguns sectors que han creat instruments de cooperació; a través de programes, projectes o assistències tècniques, intenten donar ajuda alimentaria, creen fons d'ajuda al desenvolupament o s'encarreguen de gestionar crèdits per a petites empreses o solucionar el tema del deute extern. M'agrada veure que es mouen per ajudar-me a sobreviure en cada racó. Sense anar més lluny, l'altre dia es van reunir i es van marcar uns objectius a aconseguir... em sembla que es deien de desenvolupament del Mileni o una cosa així. El cas és que són els propòsits d'un Pla Director de la Cooperació Espanyola. No els hi poso gens fàcil, ho sé. I m'agrada saber que estan al meu costat, que m'ajuden a fer la situació sostenible, a posar més pinces a l'estenedor perquè no s'embruti ni caigui la roba. Em va fer il·lusió veure com es preparaven per lluitar contra la pobresa, per defensar els drets humans, el respecte entre gèneres, i es deien que havien de vigilar de no fer-me mal, de no trepitjar-me ni influenciar la meva diversitat cultural. S'armaven per donar una educació a tothom, curar les malalties i donar a tots el dret de tenir drets i llibertats, fer-los saber que poden cridar i no deixar-se trepitjar. I, mentre s'armaven, intentaven desarmar aquells que em pertorben i desfan el que cada dia intento construir amb els fonaments més forts i resistents de la terra. M'agrada saber que no estic sol. M'agrada saber que tinc organitzacions no governamentals del desenvolupament, Corts Generals, Ministeris, Comunitats Autònomes, Universitats o Entitats locals, empreses o sindicats que em donen suport. De totes maneres, també crec que no els ho poso fàcil i que part de tot aquest caos és per culpa meva, per no fer bé les coses i no donar les mateixes oportunitats a tothom.
-A qui no li dona les mateixes oportunitats? Es sent culpable per alguna cosa... A cas s'ha dedicat a perjudicar a algú intencionadament?
-Bé... No. Jo no vull fer la vida impossible a ningú però, per exemple, Llatinoamèrica, el Magreb i l'Orient Mitjà i Pròxim, l'Àfrica Subsahariana, a l'Àsia o al Pacífic hi ha gent a qui no puc donar-los tan com a altres zones, i estan patint per culpa meva.
-Però, no és cert que tu els has donat tot el que has pogut i que estan rebent l'ajuda d'aquesta gent que tens al costat?
-Sí, entre tots fem el que podem... Tot i que mai és suficient. Mentre segueixi havent persones amb problemes de fam o sense un sostre on aixoplugar-se quan tinc un mal dia, cal continuar esforçant-s'hi i acomplir els objectius fixats.
-De problemes sempre n'hi haurà, ho sap. L'únic que ha de tenir en compte és que està treballant molt i està donant tot el que pot.
-Sí. Potser he exagerat una mica. Ho sento. És que porto uns dies molt negres i el meu problema de pulmons està empitjorant, no paren de sortir-me urticàries per tot arreu i m'han hagut de tornat a posar uns quants punts de sutura.
-N'estic al cas. Tot i així, ha d'entendre que el suïcidi no és la millor opció. No pot pensar en autodestruir-se cada vegada que es veu perdut. Ha de tenir en compte el mal que pot ocasionar si es deixa enfonsar. I, ja ha vist que no està sol. Ells també ho estan intentant.
-Gràcies. Em sembla que ja puc continuar. Em sap greu que cada vegada que m'entren aquests rampells entorpeixi les seves consultes. Sé que hi ha molts més pacients amb greus problemes pendents de l'ajuda d'un bon psicòleg com vostè. I, sempre els fa esperar a tots per atendre'm. Dec ser un cas difícil de portar.
-No es preocupi, els pacients ho entenen. Bé, s'ha acabat el temps.
-Vol que li pagui ara?
-Tranquil; mentre demà tingui un bon dia ja en tinc prou. És que volia portar el meu fill d'excursió a la muntanya.
-D'acord, cap problema.
-Doncs, fins la pròxima visita Sr. Món. Però, espero que no sigui tan precipitada com aquesta.