Quin dia, aquell.

La rutina. cada cap de setmana la mateixa història, aixecar-se i fer les feines de casa. A mi em toca escombrar. Aixeco les persianes i un intens Sol estiuenc il·lumina el menjador. Em domina una gran mandra i em distreu qualsevol cosa; però, si no m'espavilo, hauré de sentir una altra vegada aquell sermó que tant li agrada a la mare: "No ho entenc, tot el matí per escombrar. Jo netejo cada dia la casa i tardo molt menys. No sé com t'ho fas, però sempre que et demano que netegis t'he d'aguantar tot el dia rondant per la casa amb el drap de la pols a la mà i amb el cap a qualsevol lloc menys on hauria d'estar". En el fons, em mereixo el discurs, perquè quan es tracta de netejar sóc capaç de posar-me a parlar amb el gat del veí. Doncs millor torno a la feina. Vaig netejant habitació per habitació o, puc comprovar que som uns desordenats. Finalment, deso l'escombra i em deixo caure al sofà. Això de fer la feina cansa! No em puc imaginar com deu acabar la mare al final del dia, després d'endreçar tot el que jo desordeno i, a sobre, havent-me d'aguantar quan arribo de l'escola amb les meues enrevessades històries que esgoten la pasciència de qualsevol. Ser mare ha de ser molt feixuc, sobretot tenint una filla com jo. Però, jo a la meua mare me l'estimo molt, no sé què faria sense ella; es mereix el millor del món.

Ring, ring, ring... El telèfon interrop les meues divagacions. És una de les meues amigues que em pregunta si vull sortir a la nit. Li he contestat que m'ho pensaria. Això d'anar a un locar i haver d'aguantar les seues borratxeres, francament, no és que sedueixi gaire. Però, mirant-ho d'una altra manera, tampoc em sedueix la idea de quedar-me tancada a casa, observant les finestres obertes del menjador. El millor serà deixar passar el temps, que sigui el que hagi de ser.

Ding dong, ding dong... Ara sona el timbre. Els meus pares acaben d'arribar de comprar. Feia molt de temps que no feien la compra junts, ja que, el meu pare és un home força estrany que es passa el dia malhumorat i criticant tot el que fem. Normalment, quan arriba de treballar es tomba en el seu sofà sense dir res i pren el domini del comandament. Es podria dir que és un home de poques paraules. A vegades, penso que és molt misteriós i em passo hores observant els seus moviments, bruscs i desagradables. Ell només es preocupa d'arribar a casa i d'encendre el seu cigar. No l'acabo d'entendre. Però entren i em pregunten què vull per dinar. Mmmm... Avui gambetes! Durant el dinar m'expliquen que avui vindran els veïns a fer el cafè i a preparar-ho tot per aquesta nit. "Què fareu aquesta nit?" Però, abans que em poguessin donar una explicació... Ding dong, ding dong. El timbre torna a sonar. Són els veïns. Tothom s'asseu a taula i, a fer-la petar.

Ja fa dues hores que escolto tres converses a la vegada i només he pogut deduir que aquesta nit la passaran amb els veïns. Quin patir! Estic molt intrigada, però ningú em diu què passa aquesta nit. I, de sobte, totes les mirades recauen sobre el meu veí, després que el meu pare li preguntés com és la vida de mar. Ell fa un d'aquells posats que et diuen que està a punt d'explicar-te una de les seues aventures:

"La vida de mar és molt dura. Jo hi he passat molt de temps al mar i, he passat por de veritat. I, m'hi he perdut més d'un cop i, gràcies a una agulla i un fil vaig aconseguir arribar al port de Blanes. I, n'he aguantat de boires espesses. Però el que de debè fa por, el que m'ha fet assentar el cap, són les onades. Perquè, portar un vaixell dins del mar no és gens fàcil. Mira, ara recordo un dia que vaig anar a pescar mar endins i hi havia un fort onatge. Érem tres homes i, tots tres, amb una gran força. Doncs se'ns va encarar el vaixell i no el podíem fer girar i, quan ens trobàvem entre ona i ona ens envoltava una immensa paret d'aigua que semblava que ens hagués de xuclar. Mai havia passat tanta por com aquell dia. Quin espectacle!". Tots amb la boca oberta escoltant les paraules d'aquell home. Només l'expressió de la seua cara ja em produeix un pessigolleig per tot el cos.

Passar tota la tarda escoltant les seues aventures, ha fet que m'oblidés d'aquesta nit. Però, després de molt insistir-hi he aconseguit que la meua mare m'ho expliqués tot: es veu que aquesta nit volen anar a pescar. Hi aniran tots i es quedaran a sopar a la platja. Ja feia molt de temps que el meu pare colia aprendre a pescar i, com que el meu veí en sap molt, n'hi ensenyarà. Ara ve quan no sé què fer, si anar amb les meues amigues o passar una vetllada a la platja veient com el meu pare aprèn a pesacar. Em sembla que no cal pensar-m'ho dues vegades, no em penso perdre les classes de pesca.

I, la nit està a tocar i ja preparen les coses. La meua mare està a la cuina preparant els entrapans i el meu deure és ajudar-la. I, al cap d'una hora ja som tots asseguts sl sofà esperant que s'apagui el cel i s'encengui la lluna. Una bona conversa fa que el temps passi volant. I, finalment, arribem a la platja, la platja de Malgrat. Els peus descalços senten la textura de la sorra i comencen a caminar lentament. Mai havia vist el mar de nit. Potser deu ser perquè abans vivia en un lloc de muntanya i fa poc que hem vingut a viure aquí, a Malgrat. I, no entenc com mai se m'havia acudit fer una visita nocturna al mar, perquè és increïblement preciós. I, l ajornada de pesca acaba de començar. Jo prefereixo mirar-m'ho asseguda a la tovallola. El meu pare agafa la canya de pescar i la llença amb tota la seua força. Se'n surt força bé per ser el seu primer dia. Però, el més estrany de tot és la seua cara de felicitat. La meua mare se li acosta i l'abraça. Mai havia observat una mostra d'amor de part del meu pare fins llavors. Tots dos, davant d'un paisatge meravellós, abraçats. M'agradaria que aquest moment durés eternament. M'agradarua estar-me hores i hores contemplant-los. Però, de sobte, ma mare em crida. Vol que aprengui a pescar. Mon pare recull el fil i torna a llençar la canya; llavors me la dóna i m'explica tot el que haig de fer. Ells se'n van a la tovallola i em deixen allà sola. L'aigua m'acaricia els peus A l'horitzó es veu el vaivé de les onades. I, en girar una mica el cap puc observar tot el poble. Sembla tret d'un conte de fades. Mai havia vist Malgrat tan preciós, il·luminat per les llums del passeig. És tot un espectacle. La brisa marina impacta contra la meua cara i em deixa l'olor a mar. I, de sobte, s'interromp el silenci; alguna cosa tiba el fil de la canya. Des de darrera, els meus pares i també els veïns, em comencen a cridar: "Recull la canya, recull la canya". Després de molts esforços aconsegueixo recullir la canya i, per sorpresa meua, he pescat un peix. És de color taronja, amb unes taques daurades. Molt bonic. Tots s'aboquen cap a mi i em feliciten per la pesca. El meu pare s'aixeca i m'abraça. Feia molt de temps que no ho feia. Trobava a faltar l'escalfor dels seus braços, el bategar del seu cor.

I, tot el que comença ha d'acabar, i ha arribat l'hora de acomiadar-me del mar i tornar cap a casa. Però, estic molt contenta d'haver escollit anar amb els meus pares. Tot tornatn, passem pel passeig i, ara, tot té un altre color. tot és més bonic, les botigues, el carrer, la gent que hi passeja... La lluna está més plena que mai i els estels dansen al seu costat, com si estiguessin de celebració. Em sembla que tot això no ho oblidaré, perquè mai havia vist tanta bellesa concentrada en un mateix paisatge.

La mare treu les claus de la butxaca i obre la porta de casa. Per la finestra entra la llum del carrer i dón al menjador un aire interessant. El terra s'omple de sorra de platja i la mare m'envia a buscar l'escombra. HO netejo tot i m'enduc les tovalloles cap a fora. Les estenc i, mentre les espolso, sento l'olor a platja. Torno a entrar cap a dintre. El meu pare s'acomiada, se'n va a dormir; diu que està cansat. Ma mare després d'acabar d'endreçar-ho tot, segueix les seues passes. Ja només quedo jo. Prefereixo asseure'm a la butaca i recordar el meu primer dia de pesca. Però, el cansament pot amb mi, ja que no he parat quieta ni un minut i els ulls se'm tanquen lentament. Demà serà un altre dia.

Però, ara l'alegria d'aquell dia s'ha esvaït. Tot ja tornat a la normalitat i, cada dia he d'aguantar el mateix home que critica tot el que faig i m'escridassa quan dibuixo un somriure a la cara. Tot i que, encara en guardo el recrod d'aquell dia i, quan vull fugir de la rutina i oblidar-me de tots els maldecaps, vaig a veure el mar de Malgrat, aquell que un dia em va ensenyar què és la felicitat.