M'encanta, per variar una mica pel què fa als teus escrits :)

És veritat que molts viuen torturats per un pensament permanent o quelcom que no els vol abandonar, fins que arriba un moment que decideixen treure'l de sobre seu.. deixant que marxi, que es perdi, però alhora que ho perden s'alliberen d'aquesta creu que sempre han portat i que els feia sentir més segurs.


Però a vegades la seguretat no es troba amagant-se de tot, sinó deixant-se veure's per tothom.

M'ha deixat sense paraules aquest relat per descriure tot el què has arribat, o vas arribar, a transmetre amb aquesta poesia.

I la d'imatges que arriben a aparèixer al teu cap mentre llegeixes aquesta poesia és impressionant..!
Massa impressionant com pots jugar tan bé amb les paraules per donar forma al text i, alhora, crear una sonoritat que et convida a seguir llegint més escrits teus.

Suprem.