L'he trobada preciosa i avui em ve molt de gust de collir moltes flors de llàgrimes!

Felicitat també rima amb tota la veritat que escrius, i amb realitat, pels cops de realitat que avui comparteixo...

Quan llegim Carpe diem, viu avui, sempre m'ha vingut al cap una altra imatge. I la realitat és molt més crua, tens tanta raó!

Com coincidim! No som originals els poetes... grans qüestions per vides petites. Quan mires la lluna de nit, què veus? Què sents?
Aquesta nit t'enviaré una ona de pensament especial per al poeta de trencadissos de colors. Tu mira la lluna i tanca els ulls...

Prens massa café i no convenen segons quines amistats (no t'ho deia l'àvia?, doncs ja t'ho dic jo!).
Parlar amb un mateix ajuda a esclarir idees i t'ho deixo fer, però amb respecte, que aquest onatge amic teu no en té, ens a deixat a tots per terra!
Esdevindrà el dia que t'acceptaràs quan entenguis la diferència. Ni millors ni pitjors, sinó diferents. Però pel camí trobaràs algú que voldrà voltar amb tu per la lluna, caminar sobre el mar i donar una volta per Júpiter (encara més interessant que la lluna, però com que està més lluny costa una miqueta més).
Adéu siau mortal...

Com sempre ens tens acostumats ens ofereixes un poema ple de sentiments, ple d'imatges i tocs de realitat. Controles la teva vida i voldries controlar les emocions, cosa que, la melanconia de tardor no deixa pas fer...

No puc dir-ho aquí. Fins ara.

Buf, quina força i quina contundència. és la continuació de Papasseit molt més emprenyat!

Ets un poeta d'imatges intenses, de moltes paraules i alhora breu.
M'ha agradat molt i et felicito per haver estat escollit a la 2 edició de poemes il·lustrats, no m'estranya. Amb el teu permís no m'he estat de penjar-lo al bloc del club de lectura. Em deixes? Gràcies i felicitats.
Em faria il·lusió veure la il·lustració!

La carícia se'm congela als dits. Una imatge tremendament tendre i freda.
Les llàgrimes són una flor que floreix sense permís. Una altra de les imatges bés maques, la veritat és que sorgeixen moltes vegades quan no volem que surtin, però és tan trist i alhora tam descansat i plaent el fet de plorar...

Una mirada al propi interior i un anàlisi d'on s'ha arribat i el passat que l'ha fet arribar fins on és. Som això, capes i capes de llàgrimes i somriures del cada dia. Una preciositat de poema...

reiteració amb un tema molt preocupant, el fort contra l'indefens i, els cadells, són els més indefensos...ràbia absoluta!

Una anàlisi constructiva (constructiva?) de com s'imagina l'autor la vida falsa, antipàtica, gens tendre, perdonavides, hipòcrita i gens feliç dels rics. I si no és cert? No és la riquesa, penso, sinó la saviesa el que ens ajuda (en forma d'intel·ligència, de llestesa, d'intuïció, de ser espavilat... i els diners?)

És bonic deixar-se amarar de pluja i vent amb la parella, ara i per sempre! Quan plou ens amaguem sota el paraigua perquè la passió no ens impregni de ganes de viure; em sembla que no està ben vist. Hi ha vides que s'han quedat a casa els dies de pluja per restar ben seques, seques i ermes.No acceptem la vida. Per sort, he conegut gent compromesa que han deixat que algunes paraules els penetrin i s'impregnin d'amor i de valentia.

coincideixo novament amb el sentiment de rutina del cada dia, tot i que personalment he anat enriquint la meva vida a mesura que l'omplo del que més m'agrada. Així ja no tinc temps per aturar-me a perdre el temps amb ningú: -adéu, ja ens veurem! tinc pressa!
Els enterraments, a mida que vaig creixent, van esdevenint esdeveniments (redundant) menys assistencials. La vida ocupada té això! Qui em coneix sap quina mena de cor tinc i ja n'hi ha prou. No sóc convencional, per això ja no recordo gaire què deia el capellà. Ploro a casa el que he de plorar.