Fins la creu de terme... -en record de la Lilith-

Fins la creu de terme...

Potser t'adormires
en nit de lluna plena.

Potser tenies
la nit dels tres neguits...

Potser t'acabares
la darrera cigarreta
i desitjares cendra.

Potser el teu cor
t'exigí que et decidissis:
o sentiments o silenci...

Potser volies
trobar el camí
i sempre t'equivocaves
de drecera...

Potser no podies
dormir i t'equivocares
de poema.
I paraules i mots
anaren fent una
muralla pedra a pedra
i quedares sense
sol ni ombra,
només el gran silenci
que no té eco
ni crit enrere...

Potser vas escriure
l'últim poema
amb la teva vida
i només volies veure
què sentien els que
el llegien.

De vegades
viure en profunditat
vol dir morir
profundament.

Els que t'estimen
els has deixat
sense un adéu, ni
tan sols un "fins ara".

Un cafè inacabat
amb la bosseta de sucre
a la vora del plat.

Però tu d'idees fixes
volies viure intensament.

El sostre del món
se't feu petit,
volies més
tenint menys.

Potser poques
persones traspassaven
la teva bellesa
per sentir la
teva tendresa.

Potser tot era
tan senzill que ho
tenies a l'abast
de la mà i per
això no ho sabies trobar.

Ara només ens
has deixat un potser
que duu el teu nom.
I en cada raig de sol
s'hi veu el teu somriure,
i el pol·len de la
teva flor, i poemes
que han fet arrels,
però donen fruit sense tu...

Cerco la teva veu
i un silenci em diu
que només sóc
un humà terrenal.

Potser no t'agradarà
el què dic, no passa res,
estripa-ho o llença-ho
a la brasa o al caliu,
o fes-ne un vaixell de paper.
Si t'agrada, fes-lo teu
conserva'l en el teu
almívar d'eternitat.

Sembles l'ombra que
surt a cada cantonada,
però no, decididament
ens esperes a la
creu de terme...

Per la revetlla
de sant Joan
vull que saltis
alegre i enjogassada
per entre el foc
i les flames i que
tinguis la nit més
bella abans d'anar a jóc.

I a la primavera
les flors escriuran
el teu nom...
però primer vindrà
al Nadal amb el
el plat a taula...
i l'hivern que ens
durà el primer fred teu.

Potser des d'on estàs
te'n fots, i dus: mira
els humans segueixen igual.
O el teu sentit pràctic
et farà passar fulla i fulla
i arrugaràs el poema
amb les dues mans...

Potser quan em llegeixis
diràs: un altre sonat...
Segurament que tindràs raó,
però què vols que et digui,
em van parir així
i moriré així.

Potser sóc com tu
que no desitjo res
perquè ja ho tinc tot.
Potser som iguals
perquè tot el que ens
dóna felicitat, no té preu,
no té referència, no
duu codi de barres...

De vegades el
crit de viure
viu en un altre silenci...