Degoteja...

Una mirada al propi interior i un anàlisi d'on s'ha arribat i el passat que l'ha fet arribar fins on és. Som això, capes i capes de llàgrimes i somriures del cada dia. Una preciositat de poema...

Quan una llàgrima de vida
a la margarida vol arribar
la torna Nereida per crear
dins un silenci sense mida.

Mots perduts en una buida
d'un degoteig per recordar
que a la carícia sense arrelar
el temps passat deixà ferida.

Hores pel sol ben marcades
duen plors enquistats al cor
per virginitats esquinçades.

Cauen les fulles de la tardor
en un camí sense petjades
farcit de somriures d'amor.

Un petó de caramel ;-)
... i gràcies pel comentari

Dolç
poema
que m'omple el cor
de carícies...
~ ~
Suau
com el vent
m'enlaires
amb paraules...
~ ~
Ballen
els teus dits
dibuixant-me
al paper...
~ ~
Vens
em beses
i marxes
en silenci...
~ ~

...i es perden en l´oblit... torno a dir-te, que m´agrada. com escrius. el que dius.

és possible que hagin format les arrels del que avui dona fruit, del que sóm aqui i ara, malgrat hi hagi vivències que han quedat tant clavades dins nostre que tot i el trànscòrrer del temps condicionen el nostre present.
Una abraçada

llàgrimes que son sentiments,
i no poden quedar adins,
llagrimes que surten imparables,
i que el cor no pot retenir.

Avet

"Sento degotejar/ l'aifua de la font."
La font ets tu ,i l'aigua, els teus versos. Onatge com refresquen les teves paraules sortides de la pregonesa del teu cor.
"els records/ són com fulles/ de la pròpia tardor", i "la carícia/ que no troba arbre"
Són d'una profunditat.
Gràcies pel teu poema, i també pel teu comentari.
Una abraçada farcida de blau.
Carme

És nota que et deixes portar pel et dicta el teu interior, això ho conec molt bé, moltes vegades tinc la necessitat d'escriure, sense saber ben bé que diré, però nomes començar, la inspiració em surt a raig, no sé ben bé com ni d'on ve, però no puc parar d'escriure.
M'ha agradat la teva poesia, l'apreciació que fas de que quan evitem mostrar sentiments, el cor se'ns endureix. Hi ha estrofes molt tendres, com la flor que espera la rosada d'una llàgrima. No et preocupis no parles massa, nomes ordenes els sentiments a traves de la poesia. Parles del ahir, del demà, jo crec que el més important és viure l'avui, encara que els records siguin les arrels d'avui. M'ha encantat el tros que dius:

"Sé que sóc ara - malgrat que no puc assegurar-ho - però no sé del camí que vaig fer ahir."
Tampoc sabem el que ens espera o serem dema´.
Com veus jo també parlo o escric massa.

Una forta abraçada d'admiració