La pluja asserena els arbres.

La pluja asserena els arbres.

La pluja
asserena els arbres.
No bufa
gens de vent.
El desig
que sembla poruc
resta a la cambra
de clausura.

Les gotes de pluja
van escrivint
el teu nom.
En la teva
absència
miro per
la finestra.

El temps
es beu glop
rere glop
el temps,
però tu no vens.
Foragito records
però n'hi ha
que la ment
els revifa
i torna a revifar.

Ara obro
i deixo entrar
l'alè que ve
de fora
i l'olor de
terra neta
em penetra.


El poema
només és
un petit fruit
del conflicte
de viure
amb les pròpies
arrels.

El dia ja ha
perdut la llum,
a la cara
els núvols donen
un color especial.
Tots els porus
del meu cos
s'obren i respiren
enfora,
només s'ofeguen
els que no volen
respirar
i es tanquen
ben tancats
i ben endins.

Segurament
que del dia
d'avui no me'n
quedarà cap
petó a la galta.
Ni em tancarà
la ferida,
la soledat tindrà
la flama de sempre.

El teu fred
em resseguirà
tota la columna
de dalt a baix.
Paraules i mots
fan una rondalla
amatents per veure
i sentir què
els dic...
Però el poema
ja és major d'edat
i va al seu pas.

Bec un glop
d'aigua.
Els llavis
besen el no-res.
El sentiment
guia la meva mà.

El rellotge
va al seu aire.
Escolto els
Obrint Pas
amb el seu darrer
treball: Entra al paradís.
- comprat legalment - .
Potser sí que molts
que se'n van anar
del paradís
no ho haurien
d'haver fet mai,
i alguns que
s'han quedat
haurien d'haver
marxat per sempre.
Sí, per sempre.
Entenc les seves lletres
i la seva música
em fa viatjar.

Ara la pluja
és com un petit
accent damunt
de cada
ésser viu.


El mar viu
i amb vida.
L'onatge juga
amb les barques.
El far ja té la
flama encesa.
Les gavines
sembla que
estiguin a l'atur.
Els carrers buits
sense ningú.

El poema
va despentinant
la trena interior.
Acaricio la pluja,
se que no he
de florir però
és una carícia
pels sentits.

Ara navego
per la calma
personal...

onatge.