Després de mesos i mesos de no publica res, em trobo un comentari teu a un vell poema. I em dic, que no seria hora de publicar coses, de bell nou, com fa l'estimat Josep Maria? Potser sí. En tot cas, tu tens tremp i trot per estona i la teva ment funciona amb una lucidesa envejable. Ets un artista, Poblet, i des de Mallorca tens tota la meva admiració. Una abraçada.

Adverteixes: "Si tens un mal dia, fosc i espès, tens una sensibilitat irritable o un estat d'ànim acre i pessimista, no llegeixes aquests nanos."

Advertència totalment equivocada. Jo tenia un mal dia, fosc i espès, i llegint els teus nanos les meves energies positives han semblat despertar de la seva letargia. Fins i tot ha sortit el sol, després de moltes hores de núvols. Són, les teves, paraules humanes, és a dir, plenes de vida.

Segurament aquesta visió s'apropa més a la realitat que no l'edulcorada versió bíblica. Són tan humanes, les teves Paraules Humanes!

Com sempre, un plaer llegir-te.

Una abraçada molt humana.

Gairebé no pas per aquesta pàgina, últimament, però si ho faig, entre d'altres coses, és perquè sé que hi ha bons amics i magnífics poetes com tu que hi deixau les vostres petjades fetes de versos. I llegir-te és sempre un plaer immens, especialment per aquesta fina ironia, sempre en el punt just, amb què saps amanir els teus escrits.
Una abraçada.

Les meves visites a aquesta pàgina ara són esporàdiques, molt esporàdiques, però no m'hi podria atansar sense passar pel teu racó. Com aquesta vegada, en què em trobo aquesta meravella de sonet, una mostra més del teu ofici de poeta, de la teva capacitat de traçar camins a través de la paraula -travessant les paraules, diria-, i a més mantenir una estructura perfecta, en què tot s'aguanta en un equilibri subtil, perquè els lectors anem gaudint, i aprenent.

Fer un tomb per la pàgina és trobar-se inevitablement (retrobar-se, en el meu cas), amb la teva benvolguda presència, amb els teus versos imprescindibles, amb les teves paraules que diuen, suggereixen, exploren...
D'on surt la idea que ja està tot dit? Tu dius coses que jo no trobo enlloc.
Com m'alegra de veure-us, a tu i la teva poesia, aguantant incòlumes el pas dels dies. Als lectors ens reconforta.

Ets absolutament cruel. Hom va llegint, volent-se sentir aquesta segona persona narrativa, el destinatari de l"amenaça", a punt de ser seduït. I al final..., bé, al final aquesta sortida fent un giravolt sublin en l'aire i deixant-te amb un pam de nassos. En fi, un boníssim relat per a tancar l'any, un bon regal per cloure un exercici en què, tu, amiga, has estat a una alçada que els demés no podem abastar.
Que el 2009 et mantingui tan en forma!

Necessitam exercicis de fe com aquest, propostes d'il·lusió, voluntats d'avançar, desitjos d'una "albada que ens banyarà amb una brisa de pètals". Necessitam poetes, poetes com tu, al capdavant, estirant de les ànimes tebes, dels cors indecisos. Et necessitam, company. Et necessitam.

Inblidable companya, des d'aquesta mena de retir en què em trobo, des d'una distància que no vull convertir en ruptura, et segueixo, com un devot, sempre sorprès per la teva imaginació, la teva capacitat de contar, de narrar, de dir...

T'agraeixo que em facis arribar les teves coses, perquè sempre em són un bàlsam espiritual.

Una abraçada d'admiració,

Jaume Fuster

Encara que com a relataire estic de baixa, per ara, enderiat com vaig en altres afers literaris, agraeixo molt que em facis arribar els teus relats, perquè llegir la teva poesia és sempre un motiu d'autèntic goig. De manera que, per favor, continua disseminant el que escrius, perquè alguns, com jo, en som autèntics consumidors.

Aquest "Passeig de Gràcia", fet de "mots malencònics i erràtics", com dius tu mateix, no té desperdici, i alguns versos són per a estotjar en el calaix on desam les troballes més preuades: "Et veig endinsar-te en el no et veig", dius, i al lector li queda un pòsit de melangia que li dura molta estona.

Una abraçada.

Gràcies pels teus comentaris, sempre tan amables i estimulants. Benvinguda siguis de nou a aquesta pàgina que presideixes amb tota justícia. Jo, ara mateix, estic en punt mort, sense fer res de bo, pel que a poesia es refereix, puix que m'he engrescat en un relat llarg, gairebé per encàrrec, que em duu molta feina. Però et seguiré llegint, perquè els teus poemes sempre em són estímul i inspiració.
Una abraçada devota.

Gràcies per fer-me arribar els teus relats, ara que estic mig de baixa. Llegir-te és sempre un plaer, una font de sensacions, de propostes, de reptes. Aquest dolç, sublim repòs que inventes en el poema és un cant magnífic a l'amor proper i arrapat a l'altre, tangible i sublim alhora. Insistesc: moltes gràcies.

Com dic sovint quan un poema m'agrada tant com aquest: m'agradaria haver-lo escrit jo. Ni que fos per aquests dos últims versos: "Véns i em retens a la sínia brillant del teu món", i aquí estic jo, donant voltes, amb cucales als ulls, sense veure res que no siguis tu. Sí senyor, esplèndid, de dalt a baix. "Com el dia amb el vestit suat de la nit", una altra imatge tan suggerent que hi podem encabir tot allò que la nostra minsa capacitat de lectors matussers sigui capaç d'imaginar.

No saps com valoro els teus comentaris, amic escriptor. I estic content de veure que et continues prodigant en aquesta pàgina, jove poeta. Sí, content i admirat de la maduresa dels teus versos tot i que et queda tant de camí per recórrer. No saps com sóc de feliç de veure que noves generacions d'escriptors s'incorporen a la tasca de salvar la nostra llengua i de dignificar-la. Endavant, amic, no desisteixis.

Ah, per cert, aquest poema és preciós!

Company, tu passes de la prosa més dinàmica a la lírica més refinada, sense solució de continuïtat. I de sobte, resseguint les tevesm petjades, et trobes dos poemes com aquests, dues tendríssimes declaracions d'amor, delicadament breus, matèria altament sensible, lectura per a la pausa, paraules per a degustar un horabaixa tranquil, sota l'emparrat.

Estimar-ho tot, inclús allò que no es diu, allò que s'oculta. Però, clar, quina ocultació pot haver-hi quan hom ha travessat la membrana amniòtica de l'altre, quan hom s'ha endinsat en les aigües profundes de l'ésser estimat? En aquest procés, certament, han caigut totes les barreres, i tots els silencis. I, a més, ja no calen paraules.