Jornada laboral

Un relat de: Anagnost

Passar comptes, cada nit,
amb un mateix. Passar comptes
amb tres unces de persona
que tresquen pel dia a dia.
Heus ací un bell exercici
del tot abassegador.
Avui, aquella conversa,
fingiments plens de modèstia,
mentides sense malícia,
"et veig bé", "jo igual et dic";
vagueries innocents,
"fa bon temps", "sí, preciós";
tot un tractat filosòfic
que m'omple una bona part
del trajecte cap enlloc.
Fulls a la taula, una pila
que no disminueix mai,
són expedients anònims,
vides que s'han fet paper;
cal tenir compassió
i cal mirar-se les lletres
talment com si s'escoltassin,
cal atendre bé aquells noms
el significat dels quals
(fora dels fulls de paper)
és a punt de jubilar-se.
Macarrons, avui, recurs
fàcil i sempre agraït,
amb formatge parmesà,
i mig tassonet de vi
i un tros generós de púding.
Després, moments de no res,
bressolat pel bust parlant
que ha arribat a mi per l'aire
i em conta tots els desastres
que la jornada procura.
I també llegir diaris,
com una devoció
de creient irreductible,
per a tenir sempre a punt
l'actualitat comprimida:
milers de morts violentes,
polítics espatarrants
que es preocupen per mi,
la cartellera de cine,
els programes de la tele
i els resultats del futbol.
I, ja cap a l'horabaixa,
una altra interlocució,
conversa molt agradable,
-una cervesa a la mà-
amb l'ànima compassiva
que amb arguments contundents
em convida a l'abandó.
Abandó, de què?, em direu.
Doncs, de la merda de llengua
i la merda de cultura
-per dir-ho textualment-
que els meus pares van tenir
-ignorants- la mala bava
d'inocular-me, d'infant.
Li dic que m'ho pensaré,
puix trair-me a mi mateix
és quelcom que em fa patxoca
(si no fos que ja sóc vell
i que m'he fet a acceptar,
amb gran naturalitat,
tot tipus d'humiliació).
I encara abans d'ajustar
tant entrades com sortides
i un saldo que mai no em quadra,
-acte previ a girar fulla
de l'admirable existència
en què estic ficat de peus
i mans-, un problema més:
és aquest corc que em rosega,
la fastigosa frisança
per fer versos que ningú
no em demana i que m'obliga
a dir coses que, en veu alta,
no les diria a ningú,
i a combatre amb les paraules
que he d'arrabassar del pou
del meu cervell amb tenalles
fetes de foc i suplici.
Passar comptes cada nit,
un poema com a epíleg,
una mena de postdata
que mai no sé si assentar
a la columna de pèrdues
o a la columna de guanys.
Demà serà un altre dia.

Comentaris

  • Passant comptes[Ofensiu]
    Unaquimera | 02-04-2008 | Valoració: 10

    En saps molt ( ja t'ho havia dit anteriorment ) de trobar el mot més adient per a cada ocasió, l'adjectiu més apropiat per a cada concepte!

    En efecte, passar comptes amb un mateix és un exercici absorbent, que acapara la capacitat de reflexió i els sentits, que arreplega sensacions, records, impressions, per a transformar-les en opinions, criteris, experiències o lliçons.

    També, sense cap tipus de dubte, assento en la columna dels guanys el teu poema i el deixo ben a mà, per tornar-ho a llegir demà i un altre dia i un altre, quan necessiti recordar-me que no m'he de prendre tan tràgicament el dia a dia.

    T'envio una abraçada agraïda,
    Unaquimera

  • Cap al final del dia[Ofensiu]
    foraxit | 29-03-2008 | Valoració: 10

    Trobo Jaume una mena de dolça rencança en aquest passar comptes qüotidià, una mena de desidia obligada i desitjadad en el fons, que hom ha de recorrer cap al final del dia, i a la vegada una rutina amarada de nostàlgia, una macarrons necessàris, paraules properes per dilemes costosos, la llengua dels ignorants que ens fa ser qui som, traduir emocions del pou impossible del nostre incoscient. Un poema rotund, proper i gairebé abismal, diria jo
    Felicitacions!

  • He fet una ...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 29-03-2008 | Valoració: 10

    ... segona lectura i he vist algun pensament una miqueta angoixant per exemple quan dius:"...puix trair-me a mi mateix és quelcom que em fa patxoca..." i et dic amb plena consciència: no som allò que sentim sinó allò que desitgem, tu desitges el català o el mallorquí, segueix-lo emprant. I com això tot allò altre, fes-me cas humilia't però no visques humiliat si no és el que desitges encara que ho sentes, és complicat però l'única cosa que he après en aquesta vida és eixa que som el que desitgem i no el que sentim, sentir es pot sentir TOT, creu-me creu a un nihilista reconvertit, que no creu en déu però té fe. I et dic hi ha vegades com tu dius que cal humiliar-se però hi ha vegades que cal donar la vida per no sentir-se humiliat, és molt dur, però potser et trobes en eixe últim moment amb una sorpresa.

  • Aclaparada...[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 28-03-2008

    Per l'amarga lucidesa amb què has convertit la quotidianitat en atractiu poema. I potser l'amargor siga el principal atractiu, junt amb la naturalitat de l'expressió, que no treu ni un bri de lluentor a l'elegància estilística amb què l'has desplegat... podríem dir narrat? Cada dia és un recorregut vital, un prisma de sensacions entre les quals es troba el desencís. El posaré als guanys, aquest desencís, ja que gràcies a ell ens has regalat aquests magnífics mots. Sort de la teua necessitat d'escriure'ls!

  • F. Arnau | 27-03-2008 | Valoració: 10

    Un gran poema sobre allò que ens és quotidià.
    Et comprenc perfectament, car el meu treball és dels més avorrits i monòtons que et pots trobar (t'hauàs fet una idea al llegir "La factoria"...). Malgrat tot, hi ha un gran advantatge en aquesta quotidianitat, doncs, la nostra imaginació està, gairebé sempre, en uns altres llocs...
    Una abraçada!
    FRANCESC

  • una bona desfogada [Ofensiu]
    ANEROL | 26-03-2008 | Valoració: 10

    transformat en un bon poema. El ritme que té és el del teus pensaments.

  • I, malgrat tot...[Ofensiu]
    franz appa | 26-03-2008

    no som tan pedants, ja que fem poemes com aquest, tan sincers, clars i eloqüents.
    Poca cosa a afegir, poca cosa, només agrair-te que malgrat tot continuïs fidel a la llengua perdedora que et van llegar els "ignorants", que t'extraus del cervell, agrair-te el fet que n'extraguis els mots que difícilment reproduïm en veu alta, al voltant d'una cervesa, on, sí, algú en canvi es permetrà dogmatitzar sobre quines llengües han de perdurar i quines, per al bé de l'eficiència i el mercantilisme útil, han de desaparèixer.
    Què més? Doncs això: gràcies, per evocar-nos des del despatx del buròcrata, des de la finestra de la caixacadadiaméstonta, des dels bars sorollosos, un modest crit de lucidesa.
    Salutacions,
    franz

  • gypsy | 26-03-2008 | Valoració: 10

    Estimat, Espriu hauria de llegir-te i dignificar aquesta llengua amb la que escrius.
    Magnífic monòleg amb un mateix, dilemes impossibles d'esbrinar del perquè seguim perseverant malgrat gairebé tot, ja sembla perdut.

    T'entenc, que les tenalles sempre t'acompanyin cercant els mots que et duen a dalt de tot, allà on composen els poetes campions. (Poetic Champions Compose/ Van Morrison)

    gyps

  • Demà serà un altre dia[Ofensiu]
    ginebre | 24-03-2008 | Valoració: 10

    Primer de tot, moltíssimes gràcies pel teu comentari i elogis que no sé si realment mereixo. Últimament tinc la musa de vacances!
    I ara el meu comentari a un poema una mica diferent, lliure i col.loquial. Una poesia que desgrana totes les activitats d'un dia rutinari, gens especial potser, però amb les seves petiteses tendres, pacífiques.
    El poema fa una part del camí -"del trajecte cap enlloc.", té el ritme d'un Andante parsimoniós i observador. Un reconèixer-se en la quotidianitat, amb humilitat, sense pretensions. Però una afirmació també d'un fer ja antic, d'anys, un fer potser cansat però igual de convençut.
    És interessant la forma de monoleg, de conversa íntima, versos per a un mateix
    "per fer versos que ningú
    no em demana i que m'obliga
    a dir coses que, en veu alta,
    no les diria a ningú,"
    I el balanç final, la constatació de que no quadren les pèrdues i els guanys... o potser si? Sempre hi ha una esperança:
    "Demà serà un altre dia."
    Moltes gràcies!

  • Si no vols ...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 24-03-2008 | Valoració: 10

    ... pensar que t'estimem pensa que et llegim i és el meu cas per comprendre'ns a nosaltres mateixos, per arribar a traure de la teua escriptura alguna clau per la nostra vida i sí que hui n'he tretes de claus per exemple la saviesa quan parles de que la vellesa t'ha fet humiliar-te tantes vegades, és un repte pendent que jo tinc i potser si no arribe a beure dels teus poemes acabe amb una mort plena de èpica però al cap i a la fi una mort que tothom oblidarà, sí cal humiliar-se i això potser ens ho dóna la saviesa de la vellesa, un poema molt bo, jo he vist en ell que et trobes sol, no saps si la llengua amb el que el fas o el mateix que dius serà escoltat o anirà enlloc, de ben segur que sí i potser pugues salvar més d'una vida d'aquests lectors que et llegeixen que de ben segur ho fan ací tens la prova i la mateixa Gessami t'ho ha dit sense tu i no és una frase manida potser algú hauria premut el gallet de la mort. Tots estem sols i sense camí en una cruïlla del camí però cal trobar eixides. Potser mai no parles així a ningú però jo t'escolte certament i tants altres que no ens acostumem a un món de protocol.


    Una forta abraçada de Vicent.

  • Què vol dir...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 23-03-2008 | Valoració: 10

    que ningú et demana que facis versos? què et penses que faria jo si passés per aquí i de tan en tan no trobés un poema nou? doncs demanar-te que seguissis escrivint aquests magnífics poemes que tan aviat ens parlen del a vegades feixuc dia a dia, com d'universos de soledat, o de mots que duen un "t'estim"... també t'he llegit protestes en veu alta i reflexions de temes prou delicats.
    Aquest que et llegeixo avui també n'és una bona mostra del teu saber fer. I potser el que més m'agrada llegint-te és la senzillesa amb la que utilitzes els mots, com ensparlessis fent poesia.
    Una abraçada, Jaume

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Anagnost

Anagnost

44 Relats

589 Comentaris

75657 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Anagnost: llegidor, especialment de les lliçons en l'església antiga.
Efectivament: llegidor. Això sóc, per sobre de tot. El meu nom és JAUME FUSTER, i visc en el "regne enmig del mar" que és Mallorca, unit a Catalunya i València pel cordó umbilical de la llengua i la cultura. Em complau sobremanera haver entrat en aquesta gran família que és Relats en Català i esper ser-ne membre per molt de temps. S'admeten crítiques. Si algú es vol posar en contacte amb mi ho pot fer a aquesta adreça: fusteralzina@gmail.com