Ben trobada, T'he trobat perquè tu m'has trobat primer enmig d'aquest maremàgnum d'éssers que frisen per dir la seva, i has deixat un comentari al meu "6x7=42 rajoles". Gràcies per fer-ho. He abandonat RC perquè em dedico una mica més al meu blog, tot i que últimament, també hi he deixat de publicar; penso que és un tant incoherent aquest abandonament en persones que ens agrada escriure. Però últimament em sento "com si tota jo no pogués ploure". Llegeixo la teva curta biografia i penso que remunta l'ànim al més adormit. Intentaré contagiar-me per a veure si torno a ploure a cor que vols, perquè de pluja i de coses a dir n'hi ha a torrentades. A reveure! M.Pilar Martínez

Hola, Maite! Llegint aquest relat he pensat que en les lluites psicològiques s'hi troba un gran oceà literari, en el qual tu t'hi mous (o nedes) i el saps descriure molt bé . A mi em costa tant escriure en tercera persona...! Gràcies per la teva nova aportació. Grocdefoc

Feia molt de temps que no entrava a RC; i que no llegia res teu, Pilar. Aquest relat m'ha agradat molt, potser perquè a mi també m'agrada personificar objectes... Fins l'última línea em pensava que parlaves d'una mestra jubilada... i parles d'una pissarra! Genial! A reveure! Grocdefoc.

T'acabo de descobrir pel teu comentari a les meves "6x7=42 rajoles". Moltes gràcies, ja que els comentaris sempre ajuden a tirar endavant. Veig que fa poc que ets per aquí. Et desitjo molts escrits tan bons com els que per ara ja has publicat. La teva biografia tan sintetitzada m'ha semblat molt original. A reveure!, Grocdefoc

Llegint el teu relat he pensat que ens cal veure la realitat des de tots els punts de vista, i veure sobretot el que té de bo l'ésser humà, tot i haver-hi circunstàncies en determinades ocasions, que ens fan dubtar de tot. Et desitjo una llarga vida creativa a RC. Grocdefoc

Parles del destí, sense esmentar-lo. M'ha arribat i m'ha agradat el teu relat... i Benvingut, perquè ara m'adono que fa molt poc que ets per aquí.

Segons com es miri, tes tota la raó. I, quan has aprés a dir sí, senyor, aleshores encara és molt més difícil, dir NO.
M.Pilar Martínez

M'ha agradat molt aquesta història d'àngels. Escriure sobre aquest tema no és gens fàcil, però aquesta narració té tots els components necessaris per adonar-se de què és el que realment ens separa als humans dels àngels.

M. Pilar Martínez

M'agraden aquesta mena de contes surrealistes. D'una situació límit esdevé una transformació.

Gràcies pel teu conte! Un bon homenatge a un gran home.
Va molt bé que de tant en tant ens recordin que hi poden haver paraigües màgics si així ho volem i fem que així sigui. Un dels tresors que no és pas d'or, és, precisament, el fet de compartir el que tenim i som. Tal com dic en la meva presentació a RC, "algú molt savi ja va dir que tot el que es posseeix no s'hauria d'atresorar sinó que s'hauria de donar". Traslladant aquest donar al món de l'escriptura, crec que entre tots nosaltres compartim els mots, les nostres històries, els nostres somnis i anhels..., ens donem i intercanviem els nostres mons interns, cosa que ens enriqueix i ens ajuda a continuar.

Ostres! -he pensat mentre anava llegint-, em sembla un exercici genial en molts aspectes. Jo no ho he intentat mai, això d'escriure només amb monosíl·labs. M'han entrat ganes de posar-m'hi. Veig que tu ets una mestra i pel que dius podries anar escrivint i escrivint...
Gràcies per passar-te pels meus "grocdefocs" que, per cert, m'ha fet molta gràcia la manera que has anomenat els meus escrits.
Jo encara no he fet vacances, i aquesta vegada em trobo molt cansada... se'm farà llarg fins arribar a mitjans octubre que és quan les faré.
T'envio una abraçada plena de núvols de setembre.

M'agrada el pintor i m'agrada aquest poema teu.

Sense estimar és dificil que poguem sentir el que cal per continuar vivint, escrivint,... Li dic que SÏ a la teva composició.

Gràcies, també, per continuar-me llegint.

És cert. L'escriptor posseeix quelcom d'ésser omnipotent. És ell qui decideix si els seus personatges viuen o moren. Si continua la història o li posa un final. Si l'orienta cap a una direcció o cap a una altra. És un malabarista i un mag. Pot enfrontar-se a les lleis naturals. Crear mons al seu gust.
També existeix un misteri en la vida real, per què hi ha tants escriptors que s'han decidit per un suïcidi real?
Els teus escrits em fan pensar.

És la primera vegada que et llegeixo, i la teva història m'ha impressionat. Cada línia.
A mesura que anava llegint em sentia entrar en un altre món. I és curiós, anava reflexionant i dient-me "Com més creients, més ens poden fer creure en prodigis i miracles. I, en el fons, la crua realitat pot aparèixer per deixar pas a una simplicitat que, en comtes de formar un grup de bona gent, pot formar part d'una crueltat inimaginable".

Després de llegir-te, penso que, amb les teves reflexions i la feina de recerca que ja tens feta, ja tens molt d'avançat. Però tot vol el seu temps i el seu procés de maduració.
Després de la investigació, suposo que deu venir la recerca d'idees, de fets, de situacions, d'anar formant les peces d'un trencaclosques que al final encaixaran perfectament. Quan ja es veuen clar els decorats, el llenguatge, els costums, la manera de pensar i de viure en una determinada època, deu ser quan la imaginació comença a treballar de valent, i la inspiració (jo hi crec molt) de sobte apareix amb una bona història de la mà, coherent amb l'època que s'ha triat i en la qual situes els personatges.
Crec important que, des del principi, se sàpiga qui explica i com s'explica la història.
Llegint-te, m'ha vingut a la memòria un llibre que fa bastants anys vaig llegir: Cercamon, de Lluís Racionero. Una història que avarca els anys 967-1264 i que comença així: "Tot va començar quan els terrors de l'any 1000"
També he pensat en un altre llibre que admiro: Memòries d'Adrià, de Marguerite Yourcenar. És magistral. Però clar, és l'obra de tota una vida. Pel que sé, Yourcenar va començar a imaginar i pensar aquesta novel·la històrica l'any 1925, va estar uns 23 anys pensant-hi i recavant informació; la va començar a escriure el 1948 i va estar tres anys. Es publicà el 1951. Una de les seves característiques és que el protagonista és el mateix narrador, a través d'un llar soliloqui dictat a mena de cartes.
El que jo tinc clar, és que si el vol escriure el millor possible i del que som capaços, requereix una dedicació quasi completa. Admiro les persones que emprenen projectes com el que tu tens. Només em queda desitjar-te ànims i que una història humana que hagués pogut passar als anys 1000, sigui encara capaç de dir-nos moltes coses en aquests temps que ens ha tocat.