Detall intervenció

Trobada kàrmica

Intervenció de: touchyourbottom | 30-11-2016

Li havia de fer saber que no volia veure'l més. El trobava extravagant, massa. I allò suposava un perill per a algú com ella que, sense ser convencional, volia un canvi gran...però no tant.

Com expressar-li-ho des de l'amor que sempre quedaria?

Hi va estar rumiant. No era pas un bon sistema. La raó lògica feia mal. El cervell esclataria. Quan precisament amb ell la comunicació no verbal havia estat un èxit.

-Quan ens entenem millor és en silenci i nusos.

Sí, ell ho havia encertat. Per això els passaven les hores al llit. S'esdevenien maratons de carícies i mirades i petons a dojo. S'hi havien arribat a estar cap a sis hores.

-Tantes? Com és possible?
-Perquè hi estem a gust.

Aprofitaven aquell tram de vida que els havia fet conèixer's. No calia pensar enllà. Ni projectes ni mandangues. Ella tenia una vida feta i es coneixia la seva part dèbil: la covardia i la comoditat. Mantenir-se en una feina mediocre, tenir el pis pagat i les nenes i el marit i el gos de pedigree equivalia a seguretat i rutina. Però les nenes no eren nenes. S'havien tornat adolescents, s'havien desenganxat de la mare d'una forma poc gradual i ella ho va patir. El seu home anava a caçar senglars al·legant que 'en sobraven'. Ho combinava amb l'anar amb bicicleta amb la colla, vestit amb roba esportiva ajustada carregada de noms de marques. Allò els caps de setmana. Els dies laborals la seva absència s'agraïa: treballava de sol a sol i li estava bé, que així ningú li podia retreure res. Retreure res. Retreure res. Mots repetits si se'l demanava d'ajudar en la llar. La dona callava o algun cop s'hi barallava.

-Jo sóc molt bona persona.

I ho era? Bé: matava animals en excedent. Ella allò no ho podia engolir. Era el que més li costava d'ell. Si l'analitzava a fons descobria que l'autodefinció que reiterava en fer-se no era una mentida total. Tenia la seva forma d'estimar. És clar que des que ella va començar a ser més diferent va deixar de provar-li. El vincle corda havia passat a fil fi, fi, fi.

Amb tot, aquella mena de doble vida l'estava escanyant. No sabia, podia o acabava de sortir de dubtes per fer un pas decisiu. L'havia de fer sola: allò la frenava. Por. De cap manera, havia ben comprès, l'encarregat havia de ser-ne el destí. Però va claudicar i que sí, que fos així.

Aquell home no tenia residència fixa, vivia d'una pensió de ja ni recordava què que el feia rar, rar, rar. Ella lluitava per oblidar-ne el somriure i les bestieses que feia. Era un paio alliberat que havia trencat amb la família. Tenia tot l'aspecte d'un exclòs social. Precisament per aquells motius s'hi havia fixat.

- Què coi m'ocorre amb tu?Tens tocs genials. Un magnetisme.
-Sí. Diuen els budistes que després de les alegries toca entomar les penes. Ho accepto. Quan això s'acabi sé que ho passaré malament. I, amb tot, si tirés enrera en el temps, faria el mateix.
-Va, no em facis plorar...
-Tu i jo ens havíem de trobar, saps? Per aprendre coses un de l'altre.
-Digue'm quelcom que et faci pensar, en llevar-te, que val la pena tenir una existència.
-Tu.
-Tingues més respostes.

Llavors es miraven i acomiadaven la conversa fent un salt a un estat que els feia surar. El seu cel particular.


No li va haver d'explicar res. Un dia va 'tocar' que ell marxés. Com una fulla que el vent s'enduu vers noves aventures. Van sentir un dolor colgat sota l'abraçada final, farcida de tant com s'havien donat.




Respostes

  • El nombre de mots, quin mínim i màxim (més o menys) es demana?
    Mena Guiga | 30/11/2016 a les 00:28
    • RE: El nombre de mots, quin mínim i màxim (més o menys) es demana?
      Bonnie & Clyde | 30/11/2016 a les 00:44
      No n'hi ha. Sou lliures, i això també és un repte.
  • Trobada kàrmica
    touchyourbottom | 30/11/2016 a les 13:06
    Li havia de fer saber que no volia veure'l més. El trobava extravagant, massa. I allò suposava un perill per a algú com ella que, sense ser convencional, volia un canvi gran...però no tant.

    Com expressar-li-ho des de l'amor que sempre quedaria?

    Hi va estar rumiant. No era pas un bon sistema. La raó lògica feia mal. El cervell esclataria. Quan precisament amb ell la comunicació no verbal havia estat un èxit.

    -Quan ens entenem millor és en silenci i nusos.

    Sí, ell ho havia encertat. Per això els passaven les hores al llit. S'esdevenien maratons de carícies i mirades i petons a dojo. S'hi havien arribat a estar cap a sis hores.

    -Tantes? Com és possible?
    -Perquè hi estem a gust.

    Aprofitaven aquell tram de vida que els havia fet conèixer's. No calia pensar enllà. Ni projectes ni mandangues. Ella tenia una vida feta i es coneixia la seva part dèbil: la covardia i la comoditat. Mantenir-se en una feina mediocre, tenir el pis pagat i les nenes i el marit i el gos de pedigree equivalia a seguretat i rutina. Però les nenes no eren nenes. S'havien tornat adolescents, s'havien desenganxat de la mare d'una forma poc gradual i ella ho va patir. El seu home anava a caçar senglars al·legant que 'en sobraven'. Ho combinava amb l'anar amb bicicleta amb la colla, vestit amb roba esportiva ajustada carregada de noms de marques. Allò els caps de setmana. Els dies laborals la seva absència s'agraïa: treballava de sol a sol i li estava bé, que així ningú li podia retreure res. Retreure res. Retreure res. Mots repetits si se'l demanava d'ajudar en la llar. La dona callava o algun cop s'hi barallava.

    -Jo sóc molt bona persona.

    I ho era? Bé: matava animals en excedent. Ella allò no ho podia engolir. Era el que més li costava d'ell. Si l'analitzava a fons descobria que l'autodefinció que reiterava en fer-se no era una mentida total. Tenia la seva forma d'estimar. És clar que des que ella va començar a ser més diferent va deixar de provar-li. El vincle corda havia passat a fil fi, fi, fi.

    Amb tot, aquella mena de doble vida l'estava escanyant. No sabia, podia o acabava de sortir de dubtes per fer un pas decisiu. L'havia de fer sola: allò la frenava. Por. De cap manera, havia ben comprès, l'encarregat havia de ser-ne el destí. Però va claudicar i que sí, que fos així.

    Aquell home no tenia residència fixa, vivia d'una pensió de ja ni recordava què que el feia rar, rar, rar. Ella lluitava per oblidar-ne el somriure i les bestieses que feia. Era un paio alliberat que havia trencat amb la família. Tenia tot l'aspecte d'un exclòs social. Precisament per aquells motius s'hi havia fixat.

    - Què coi m'ocorre amb tu?Tens tocs genials. Un magnetisme.
    -Sí. Diuen els budistes que després de les alegries toca entomar les penes. Ho accepto. Quan això s'acabi sé que ho passaré malament. I, amb tot, si tirés enrera en el temps, faria el mateix.
    -Va, no em facis plorar...
    -Tu i jo ens havíem de trobar, saps? Per aprendre coses un de l'altre.
    -Digue'm quelcom que et faci pensar, en llevar-te, que val la pena tenir una existència.
    -Tu.
    -Tingues més respostes.

    Llavors es miraven i acomiadaven la conversa fent un salt a un estat que els feia surar. El seu cel particular.


    No li va haver d'explicar res. Un dia va 'tocar' que ell marxés. Com una fulla que el vent s'enduu vers noves aventures. Van sentir un dolor colgat sota l'abraçada final, farcida de tant com s'havien donat.



  • RE: REPTE DCLXI : COMIAT
    aleshores | 01/12/2016 a les 11:05
    Comiat accidentat
    Per un moment va creure que tot s’acabava: no havia de ser així.
    La gent de l’estació el van veure fer un salt cap al convoi que just entrava a l’estació. Van fixar-se en la cara d’esglai de la conductora i després un rebot i un home amb aparents lleugeres contusions rebolcant -se per l’andana. Va quedar impedit. “No en sabem el dia ni l hora!”, cridava en l’esvalotament i guirigall generals.
    Avorriment de la vida? Estrès? Desengany amorós? Poc desprès l’ entrevistarien la contra de La Vanguardia i tindria força espai per explicar-se.
    “Adeu siau frustrat”, titulava el rotatiu. No havia tingut temps d’aprendre a estimar i s’avorria mortalment; mai mes ben dit! Era un suïcida qualsevol, un home qualsevol amb una família normal. Per tant, algú que no volia anar de gran a una residencia, ja en tenia prou amb haver hagut d’anar intern al col·legi. A la residencia,...perdent-se per uns passadissos estranys i prenent-se el pa a la taula al veí,…o dient: "ta-ta-ta" compulsivament. O preguntant pel pare i la mare que fa molts anys que moriren,.. I allà va anar finalment degut a la seva invalidesa, com si hi tingués un fat.
    I volia aparèixer al diari. No savia que els suïcides del metro, com a molt apareixen al cine. La contra de La Vanguardia es va apiadar d’ell i el va anar a trobar.
    “Que vau sentir?” –Li preguntaren morbosos. “hi havia un túnel amb llum al fons? I una veu que crida: obriu-li la porta‼?”
    Va acabar la conversa tot dient: "no en sabem el dia ni l’hora" i, vers per on! Ara sí, amb el desig complert, va palmar de cop i volta.
    Però no era un home senzill o qualsevol (o potser sí!) perquè duia un paperet amb unes notes poètiques:
    “Tot d’un plegat es reuneixen en un lloc uns viatgers cap al mes enllà i creen aquest silenci d’estació terminal. On tothom roman absort i concentrat en el que serà el no ser.”

    I continuava:

    “En el precís moment de la partida,
    aquell precís moment
    en què el ser viu traspassa
    i navega a la mar més enllà del record,…”

    Després de diversos trossos guixats, feia:

    “Un cop ens n’adonem que no tenim tornada,...
    De cop ens sentirem veritablement lliures,...”
  • CONDOL
    Calderer | 01/12/2016 a les 13:14
    Aquest text el vaig penjar com un post al fòrum (seria l'any 2010) i va causar un cert enrenou, ja que hi va haver gent que es va sentir ofesa. Posteriorment el vaig penajar al meu espai, no sé si això l' invalida o no.



    INSTRUCCIONS PER DONAR EL CONDOL


    A l’escola aprens moltes coses, algunes totalment inútils que mai no faràs servir i, en canvi, mai t’ensenyen com donar de forma adient el condol. Per això vull deixar-vos aquí unes breus instruccions que segur que us faran servei. Ara bé, com totes les habilitats, la de donar el condol s’aprèn i es perfecciona amb la pràctica per això us recomano vivament un exercici que jo faig sovint: assistir a funerals de perfectes desconeguts.
    Primer de tot escolliu un funeral amb dignitat, res de serveis laics o capelletes modernes i minúscules. Escolliu-ne un a una església i allà situeu-vos en un lloc discret però cèntric; un lloc que us permeti actuar en el moment oportú.
    Vestits amb pantalons i jaqueta foscos i corbata negre seguiu amb aparent recolliment tota la cerimònia amb la seguretat que al final arribarà el moment desitjat. Si la família és tradicional farà l’acomiadament formal del dol, amb els parents més directes en filera i tots els assistents, un darrere l’altre, metrallant-los amb el condol. Tanmateix aquest costum tan honorable s’ha perdut molt i cada cop hi ha més sepelis en els quals no es fa. La intuïció, producte de freqüentar moltes cerimònies, us permetrà saber si hi haurà acomiadament o no. I si us adoneu que no es farà és quan resulta més important estar ben situats al temple per tal de poder maniobrar convenientment.
    L’instant òptim és aquell entre el final de la cerimònia i el punt en que els parents pugen als cotxes que els portaran al cementiri. És en aquest moment de confusió, d’organització (o desorganització) del seguici quan heu de buscar la vostra oportunitat. Escolliu sempre el parent més proper, un condol donat a un cosí segon és com guardar una andròmina escantellada, perfectament inútil. Jo us recomano un funeral amb vídua, són, amb molta diferència, els millors. Posem, a tall d'exemple, que és el cas: un cop albirada apropeu-vos amb pas mesurat i un posat entre solemne i seriós; no exagereu, sisplau, la tristor. Quan estigueu a tocar i la víctima s’hagi adonat de les vostres intencions actueu amb serenitat i convicció: agafeu la seva mà dreta entre les vostres mans, premeu-la amb fermesa i mentre moveu amunt i avall aquesta mena d’embull de tres mans mireu-la directament als ulls i digueu amb parsimònia i vocalitzant: “El meu condol més sincer”. I ara, per Déu!, no correu!, atureu-vos, demoreu el moment, compteu fins a cinc si cal. Després sospireu de forma audible i deixeu anar, sempre mirant-la fixament als ulls, la segona part: “Sempre se’n van els millors”. I ja està. La comprovació que ho heu fet bé vindrà per les llàgrimes que vessarà la vídua i els moviments d’incomoditat dels que l’envolten. Llavors deixeu-li anar la mà, mireu a terra i marxeu així, amb el cap cot i passes lentes i com cansades. Si voleu, és optatiu, mentre us allunyeu podeu moure lleugerament el cap de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, com si no us poguéssiu creure el tràgic destí del finat ni com és de cega i d'injusta la Mort.

    Lluís


  • Ara (fora de concurs)
    Bonnie & Clyde | 01/12/2016 a les 18:51

    És estrany. Vull dir això, tot d'una tenir consciència. És estrany tot d'una saber-se.

    Vull dir que fa molt que hi soc, i tinc un munt d'imatges lligades amb temps. Quina ànsia tinc ara de perbocar-les. Deu ser com crear de bell nou una vida, a corre-cuita, i acabar-la tot just comença.

    També soc conscient ara de les converses. Bé, els monòlegs. Les preguntes sobre destinacions, o sobre la meva natura. Quants cops m'hauràs cridat, i quants n'he estat rebutjada de ta vida. Ara tinc les respostes.

    Suposo que sempre les he tingudes, però és ara que puc respondre-les. Ara que podríem parlar, establir un diàleg, una intimitat bella. Ara. Ara! Ara haig d'obrir les ales. Amagar l'altra meitat de mi, aquella que fins avui ha estat conscient, viva, si ho puc dir així sense ironia.

    Et veig que em preguntes. Potser em demanes, i jo t'escolto com si només jo sabés entendre't.

    Però jo acabo de néixer, i tu minves. Ets amb la ranera dels desitjos. Ara, per un instant, ens veiem. Vols parlar-me, demanar-me. No pas cridar-me, demanar-me. I no tenim temps per a parlar-ne.

    Seria bell seure, descobrir-nos, i veure que jo he viscut tota la teva vida. Que he plorat quan tu ploraves, que les teves llàgrimes es duien una mica de mi. I hem rigut tantes coses tu i jo. I hem estimat tan poc, però amb quina intensitat ens ha corprès unes altres vides, tan fràgils de vegades.
    Seria bell, i trist. Tu comences a oblidar, i jo a recordar de cop, com si em llencessin un mar. Tanta sentor de sal.

    El mar sempre ens ha esquitxat, ara ho sé. Ens ha omplert de malenconia des de la pell als poemes.
    I ara, en la teva mort. Des dels meus records acabats d'aprendre.

    Però no tinguis por, no et preocupis. Ara la vida callarà dins teu, no se pas on anirà. Com no sé on he estat jo fins aquest moment, malgrat totes aquestes imatges que sé de tu, que duc a sobre, i que et llenço maldestre al teu esguard.

    Potser la vida vindrà amb nosaltres, i prendrà el meu nom.

    Calma, jo seré ara qui estigui conscient. Pren-me. Fes cau de la meva ombra. La teva ànima i jo comencem ara.

    No sé pas què comencem, tu ara em dius mort. Però veus, així com sempre has cregut que tots vosaltres teniu una vida particular, íntima, i una mort comuna. Ara, aprenem tots dos, que la mort també és particular, i íntima.

    Fins i tot plena d'amor.


    Bonnie

  • Genètica (fora de concurs)
    touchyourbottom | 03/12/2016 a les 14:14
    "Ja tot és diferent ara que mous la ma/ per dir-me adéu i dius alguna cosa/just al moment que el tren comença a córrer./ (...) I ara penso/ que aquest adéu no és pas igual que els altres,/que no tornaràs més i, tanmateix,/no he deixat d'estimar-te." (M.Martí i Pol)

    Aquells versos l'havien fet plorar oceans de llàgrimes. Els havia erosionat de tant llegir-los.

    S'havia trobat dient-los en veu baixa, com un murmuri, per intentar somriure, també.

    -...i, tanmateix, no he deixat d'estimar-te.

    Fins que el dol es va anar suavitzant. Tot i que en els somnis, no obstant, de tant en tant, la figura de l'avi apareixia. El veia lluminós en un jardí curull de flors magnífiques de cromatisme astral. Darrere seu, el gat color crema, la gata siamesa, el gat gris i la gata negra. Aquelles mascotes que amb el temps havien anat marxant. El seguien i ell, afable, quan s'hi acostaven, els acaronava. Els felins, sí, en sentia el ronroneig... en el móm oníric.

    Llavors la Cristina es mirava el seu segon fill, l'Aciscle, qui havia batejat amb el mateix nom de l'avi matern que tant enyorava. Sí, aquell nen n'havia heretat la mirada neta i la senzillesa, s'interessava per les plantes i adorava els gats. També, com el difunt, era tímid i poruc.

    Recordava quan una mà de l'ancià, en aquell llit de llarga estada, va posar-se sobre el ventre d'ella, quan ella l'hi va dirigir. Li va dir que adins hi havia un altre nét.

    -Jo ja no el veuré.
    -Tu no te'n vas. No veus que quan ell vingui tu tornaràs? I n'has de ser el seu àngel protector!

    La mirada de l'avi s'il·luminà. Amb aquells mots quedaria lligat al món terrenal quan passés a esperit. Li estava més que bé.

    Sí, aquell segon embaràs havia estat inesperat. Però 'demanat'. La Cristina estimava molt aquell bon home maltractat per la guerra i els temps difícils, aquell avi afable que li donava la maneta de petita, li ensenyava els noms de les flors, a plantar-ne, a fer-li saber que sota les fesoleres una herba anomenada 'frare' els xuclava la vitalitat i pobra la que se'l trobés, a posar bé els tomàquets en caixes abans que arribés el comercial... La dona de trenta-nou anys tenia un nus a la gola. I un dia anant (o tornant) amb cotxe a (de) l'hospital, esclatà a plorar:

    -L'avi no podrà veure la Berta mai més.

    -Pitjor seria que ella no pogués veure'l a ell mai més.

    El seu marit tenia raó. Però la Berta era callada i seriosa, un xic esquerpa. Li mancava una habilitat artística que si no tenia, no tenia. Herència del pare, persones estàndar. Bones persones d'un piló normalet.

    Durant aquells llargs mesos de preparació al comiat la Cristina quedà embarassada. El seu home no havia fet bondat amb els condons. Tocaria tenir la criatura. Tocaria? Llavors va entendre allò que es deia que quan hi ha una mort, en una família, sovint poc després s'esdevé un naixement. Sabé que seria un nen i que l'avi hi perviuria. I plorà, amb una alegria inusitada.


    tyb
  • Collonets de neu, collonets de glaç (fora de concurs)
    Tanganika | 03/12/2016 a les 14:45
    -Collonets de neu, collonets de glaç.
    Collonets de pols, collonets de camp.
    Collonets de cotó de núvol de a Motllí cotó collí a Motlló collí cotó.

    Reia, la Tèrpia amb aquells mots i embarbussar-se sí o no. Tant li feiaaa! Els cantussejava mentre no rentava els plats ni netejava ni escombrava ni fregava. Quina llibertat! Li venia de gust, jugar amb les boletes quan ell tornés de passejar la gosseta. No era cap harpia perversa, com li havien fet creure. Era un ser vestit fosc i solitari, bibliotecària amb mala llet, d'aspecte de dona antiga que si no hagués estat casta i cèlibe hauria ballat el can-can (un poder-poder). Males veus l'havien fet ser la protagonista de traumes de criatures que no es podien endur a casa seva revistes prohibides. Gentussa! I també l'havien encolomada al llit de l'alcalde de tres cames, de tant ...com la tenia. Auuuu. Quin puto món era aquell?

    Sort que dins el planeta va xocar amb una altra dimensió.

    Un fot-li paio, individu, ser rar trastocat li havia encolomat via amorosa tendra amb la part d'enfoc genital (no oblidessin res) tot un seguit de bogeria que no va tenir més remei que acollir, sortosament en cap format fetal ni fatal. Que ja tenia una edat: concretament setanta-tres. I qui li hauria dit que a aquella edat hauria experimentat el primer orgasme veritable de la seva existència! N'hi havia per a trastocar-se, retrastocar-se i re-re-trastocar-se (com a mínim).

    Ell havia estat un netejacementiris que es desmortificava del passat. Havia vist tants comiats en format packs de persones desfetes, corones de flors i planys, que havia arribat a la conclusió que calia fer el possible per, abans d'arribar a aquella situació irreversible per a qui s'entatxonava al taüt,...de fer el que fos. De SER, de trobar-se l'essència més còsmica i deixar-la anar gaudint-ne. Quan va jubilar-se va fer un viatge a Rapid City de manera lenta i ni sabia perquè. Allà es va impregnar d'un què ignot i màgic dels aborígens indis. Va tornar al segon infern del món, Europa, menys malaltís, més acceptatiu. I single com era, desitjant continuar sent-ho, tot i que demanant a l'univers encontres anímico-gratificants.

    I la Tèrpia va ser-ne un. De fet, va ser tant que no ni calgueren més. Com era que se li havia acudit aquella cançoneta tonteta irreverent joc de mots? I ell, com era que cantava 'des pommes, des poires, d'escubidubiduuu'? Estaven tarats? Meravellosament tarats.

    -On t'havies amagat?

    D'aquella manera li havia dit que era el ser que s'ajustava més a ell.
    I ella va voler saber aleshores quin nom tenia ell. No respongué, l'home. Xiulà girant el rostre colrat. Ella hi veié un clown. Quelcom borrós li travessà la ment: 'fins que la mort us separi'. Foté botifarra i pam i pipa. Aquella sentència era una fal·làcia. Ho havia estat, quan havia estat dita per qui fos, quan hagués estat. Mai s'havien separat.

    I seguiren, seguiren, seguiren. Amb extravagàncies i asocialisme. I esguards mediocres assenyalant-los, enveja pura i dura.

    TGNK

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: