Foto de perfil de Calderer

Calderer

barcelona,

50 Relats, 276 Comentaris
63184 Lectures
Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.

Últims relats de Calderer

  • ÚLTIMES VOLUNTATS

    Calderer - 19-04-2017 - 98 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    La mort i les cerimònies que l'envolten és un camp molt llaminer per a un escriptor amb el meu sentit de l'humor. més

  • LLANÇA TROIANA

    Calderer - 15-04-2017 - 94 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Un text escrit per participar en un repte de la pàgina VullEscriure. Una mica atípic tenint en compte el que habitualment escric. més

  • L'HOME QUE CAVALCA L'ONA DEL TEMPS

    Calderer - 12-01-2013 - 879 Lectures - 9 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Aquest és el primer d'una sèrie de relats breus que jo anomeno la sèrie de l'home. Tots tenen en comú una mirada que jo definiria entre sorpresa i espantada a com és d'estranya, indiferent i esfereidora la realitat. Tots tenen també una estructura similar: estan escrits en present, giren al més

  • MÀQUINA

    Calderer - 12-01-2013 - 687 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Tinc quatre o cinc textos que anomeno metàfores i que si en fossin uns quants més podrien arribar a formar un recull. més

  • ACOMBOIAT

    Calderer - 12-01-2013 - 719 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Un altre dels relats breus inspirat en algun remei homeopàtic i desenvolupat a partir d'un sol fet, sentiment o emoció. Un experiment. més

  • LA DONA I LA MÚSICA

    Calderer - 12-01-2013 - 634 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Durant un any (de la primavera del 2010 a la del 2011) per problemes familiars i a la feina gairebé que no vaig poder escriure. Com que en tenia la necessitat, una gran necessitat, a vegades escrivia textos curts basant-me en algun a característica de caràcter o de personalitat d'un personatge. més

  • LA TRIPLE VIDA

    Calderer - 11-01-2013 - 605 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 20 minuts

    Un intent d'emmarcar una història amb un narrador/observador i un espai aliè a la pròpia història més

  • FIGURETES

    Calderer - 11-01-2013 - 738 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Uns quants cops a l'any em toca, a la feina, de fer una inspecció en una escala o en un domicili. Temes d'acumuladors, de rates, d'insalubritat, d'animals domèstics... Entrar en algunes cases és tota una inspiració. més

  • ELS MONTESPLUGA.. Capítol 7

    Calderer - 11-01-2013 - 515 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Aquest serà el darrer capítol de la novel·la que publicaré aquí. Si sou tan amables de criticar-me us ho agrairé. Sobretot voldria saber si llegint aquesta trentena de pàgines us entren ganes de saber més de la història. També si la prosa, l'estil i el ritme us semblen adients. més

  • ELS MONTESPLUGA. Capitol 6

    Calderer - 11-01-2013 - 448 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Un capítol de records de quan en Guillem, el protagonista principal, era un nen. més

  • ELS MONTESPLUGA. Capítol 5

    Calderer - 11-01-2013 - 389 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Un altre capítol en present. més

  • PER SEMPRE

    Calderer - 11-01-2013 - 920 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Fa un parell d'anys em vaig obsessionar amb el tema del ritme. Maldava per aconseguir una prosa amb un ritme adient i que, sobretot, s'avingués amb la història. Aquest text és d'aquella època. Vaig llegir-ne una versió en un dinar relataire (el de les catànies em sembla recordar). més

  • ELS MONTESPLUGA. Capítol 4

    Calderer - 11-01-2013 - 454 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 5 minuts

    La novel·la s'articula en capítols en present i en passat. Els que estan en present expliquen una històlria lineal que va del 1053 cap endavant fins al 1057 aproximadament. Els capítols en passat són records dels personatges, succesos o històries antigues. Es desenvolupen del 985 al 1053 per més

  • LA DONA QUE MIRA LA TELEVISIÓ

    Calderer - 11-01-2013 - 1026 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Un conte amb plantejament, nus i desenllaç més

  • LA CORBATA

    Calderer - 11-01-2013 - 695 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 7 minuts

    Un malson? Un personatge monstruós? A part de la història aquest conté pretén aconseguir un llenguatge lleuger amb equilibri entre la descripció, el diàleg i l'acció. Em va costar molt arribar a aquest equilibri. Si ho vaig aconseguir o no ho haureu de dir vosaltres. més

Últims comentaris de l'autor

  • Calderer | 07-07-2017


    És una mica trist haver-se de comentar un mateix però si ningú s'anima...

    Primer de tot voldria explicar el sentit del meu text. Quan se't mor algú proper sovint tens, els dies immediats, un sentiment estrany: el món continua, tot segueix igual, indiferent a la pèrdua que has patit. Penso que no és un sentiment exclusiu meu si no que molta gent també el pateix.

    En l'exercici tercer del taller de narrativa es tractava de desnevolupar una descripció (paisatge/temps) que aportés un sentiment o un valor afegit, més enllà de servir de decorat a una escena. I he aprofitat per escriure aquest breu text que feia temps que tenia pensat.

    Per altra banda, la segona versió tampoc m'acaba de convèncer i trobo que caldrien algunes correccions:

    ........a la segona línia aniria una coma després d' ....escampades per la gespa,

    L'últim paràgraf s'hauria de millorar força.

    ...ha tornat i s'ha adonat amb un sentiment agredolç que res no ha canviat, que les flors exhibeixen impassibles la seva bellesa impúdica, que en els impertorbables arbres segueixen brotant les tendre fulles, que arreu...

    Salutacions

    Lluís

  • Calderer | 26-06-2017


    No hi ha cosa que em faci més ràbia que els contes amb «parte» meteorològic inicial. Vull dir, aquelles històries que comencen explicant el temps que fa («era un dia gris i rúfol, bufava un vent...») i a partir d'aquí es com si ja es pogués iniciar la història. N'hi ha uns quant així a RC i sempre que me'n trobo un no passo del «parte». Una mania? Potser sí, però trobo que és una necessitat desafortunada la que porta a començar un text d'aquesta manera.

    I encara afegiré una cosa més sobre el tema descriptiu del temps i del paisatge, encara que se'm pugui titlla d'egocèntric. Em costa molt fer una descripció significativa tant de l'escenari de l'acció (ciutat, paisatge…) com del temps atmosfèric i per això he volgut que aquest tercer exercici anés per aquí. I per practicar he procurat portar un dietari durant aquesta quinzena última descrivint el que podia veure mirant per la finestra del tren que em porta a la feina cada matí. Ha estat un fracàs total, en part perquè ha fet un temps monòtonament calorós, en part per la meva incapacitat de transcendir el que veig i el que sento i donar-li significats més amplis.

    Perquè això és el que em sorprèn de les descripcions de Pla: la capacitat d'associar elements diversos i en un moment passar de la descripció del paisatge físic als elements humans, afegint sensacions, sentiments, costums o històries diverses. També em sorprèn la delicadesa que mostra en els petits detalls, els tons i els colors i l'observació de fets que normalment ens passen desapercebuts. I també el que deia en el text on proposava l'exercici, que una descripció no sigui només un escenari on transcorre l'acció sinó que aporti un clima (emocional) o suggereixi un sentiment. O que, en algun cas, el tema del text sigui aquest: com és el temps i com varia el paisatge en un moment determinat de l'any.


    Recordo que quan vaig llegir per primera vegada «El quadern gris», seria l'any 1990, em va cridar l'atenció aquest virtuosisme descriptiu (que no tothom aprecia) i que, alhora, aquesta mena de textos m'interessés, jo que estava acostumat a llegir textos on la trama i la història eren el més important.

    Com aprendre aquestes tècniques? Tenint en compte com sóc de poc sensible a aquests fets, com aprofitar-los per als meus escrits? No ho tinc gens clar però ara tinc, tenim, l'oportunitat d'aplicar-ho en un text propi, seguint l'exercici.

    Lluís

  • Calderer | 16-06-2017


    Aquí teniu el meu tercer comentari obligatori. Intentaré comentar la resta de relats però aquests dies vaig de bolit.
    Els texts, per a mi, tenen dues característiques principals: força i perfecció tècnica. Evidentment l'ideal al que hem d'aspirar és aquell que uneix les dues característiques, però si no pot ser (sovint no en sabem més) com a mínim que en tingui una.

    Aquest text d'en Joan Albert per a mi tècnicament és correcte però a més té una gran força. I és fa difícil saber d'on prové aquesta força: del símbol de les formigues? dels personatges que hi apareixen? de la veu narradora? Potser una mica de tot plegat. Se'ns diu que és una part d'un relat més llarg però a mi em sembla complert i suficient.

    Les formigues per a mi simbolitzen tot allò de feble i vulnerable que tenim: la por, la malaltia, la decadència, la mort... I embolicat amb uns trets paranoics ben descrits i desenvolupats. Resulta, doncs, un símbol efectiu i inquietant alhora. És una obra realista però amb algun petit canvi entraria de ple en el món del fantàstic fàcilment.

    Apareix, també, un tema com a secundari. O així m'ha semblat captar-ho: la soledat.

    Un bon text que potser t'indica el camí cap on has de tirar, a l'hora de crear novament.

    Salutacions

    Lluís

  • Calderer | 16-06-2017



    He de dir que és un relat complet un conte independent i força reeixit. I té detallets interessant a l'hora de descriure els protagonistes. I el final és sorprenent, no esperava que anés per aquest costat fantàstic la història.

    Tot i això, no sé trobar el símbol o símbols i, per tant, em sembla un exercici fallit. Hi hauria un símbol clar, el crucifix, però excepte en un punt del relat no s'explicita de forma prou clara.En tot cas, si m'equivoco i no he percebut bé la qüestió simbòlica, m'agradaria saber-ho.

    Salutacions

    Lluís

  • Calderer | 16-06-2017


    Aquest text de «Dubtes» té uns referents simbòlics molt clars, gairebé barrocs per la repetició (o l'abús que dirien alguns) que se'n fa. El tema és girar i girar sense anar enlloc com una imatge del pensament obsessiu i preocupat que es caracteritza per aquest giravoltar sempre sobre un eix sense resoldre res i agreujant el sofriment i el dubte de qui el pateix.

    La rentadora, el voltor, el molinet de vent, el hula-hop… tots simbolitzen aquest cercle de dubte, patiment i obsessió de la protagonista. Després dos símbols que s'alliberen i marxen: la peça de roba i la nena en la bicicleta. Un s'escapoleix per casualitat, l'altra pren una decisió. I així, doncs, la protagonista pren una determinació i també s'escapa del dubte i de la indecisió.

    És evident que el text és massa exagerat, una paròdia del que hauria de ser un escrit on els símbols fossin importants. Però segur que si fos més llarg, si hi hagués una introducció i alguna mena de nus dramàtic enmig dels símbols, aquests serien veritablement efectius i potents.

    M'ha agradat també perquè les obsessions i el pensament circular i malaltís és una tema que m'interessa i que he desenvolupat en diversos contes; encara que els meus protagonistes són més obsessius i més malaltissos.

    Salutacions

    Lluís

  • Calderer | 30-05-2017

    Un cop passat el termini penjo aquí l'opinió de Lodge, tan vàlida com la vostra, sobre els símbols presents en aquest text. Lúnica avantatge que té ell és que s'ha llegit tota l'obra.

    Lodge troba dues menes de símbols en aquest text:

    El primer és la colisió entre natura i civilització humana. La natura és representada pel cavall i els boscos i prats de la contrada. La part humana pel tren, sorollos, brut, metal·lic i pel genet que domina el cavall (natura). L'autor preten simbolitzar el domini humà sobre la natura, o potser no ho preten però Lodge ho interpreta així.

    L'altre símbol, com heu assenyalat tots els que heu penjat un comentari, és el sexual. El personatge del genet representa la masculinitat mentre l'euga i les noies representen la feminitat. El genet domina l'euga i això és descrit amb paraules que recorden un acte sexual i una de les noies s'ho mira embadalida i emocionada. Segons Lodge aquesta escena anuncia la relació que tindran aquests dos personatges més endavant i que es caracteritza per un domini abusiu de l'home sobre la dona.

    I ara endavant amb el vostre text amb símbols.

    Lluís

  • Calderer | 25-05-2017


    Joan,

    Potser no em vaig explicar bé: les dues noies són germanes però el genet no té cap parentiu amb elles.

    La interpretació canvia, oi?

    Lluís

  • Calderer | 24-05-2017



    Com us deia no puc comentar el simbolisme del text ja que he llegit el que diu David Lodge en el capítol dedicat a aquest tema del llibre «L'art de la ficció». Per això comentaré altres qüestions que m'han cridat l'atenció. Per exemple, la forma de descriure.

    Un tren miner és un enginyi pesant, llarg, que es mou amb parsimònia i dificultat i que quan el veiem passar per davant nostre es una repetició monòtona de vagons. Això l'autor no ho descriu directament però en dues frases que em semblen magistrals ens ho fa viure:

     ni escapar-se del foll clamor de l’espant que retrunyia per tota ella, mentre els vagons passaven a poc a poc, feixugament, esborronadors, un després de l’altre, un que perseguia l’altre, sobre la via del pas a nivell.

     va frenar, i els vagons van recular rebotant sobre els topalls de ferro, percudint com uns platets horribles, xocant més a prop i més a prop, amb unes sacsejades estridents i espantoses. 

    Fixeu-vos com ens fa veure i viure aquest enfilall de vagons amb un truc:

    ... els vagons passaven a poc a poc... un després de l’altre, un que perseguia l’altre... més a prop i més a prop…

    El truco és mostrar la repetició dels vagons repetint les paraules. Enginyós!


    Per altra banda també descriu la pesantor i la sorollada de l'artefacte:

    ...foll clamor de l’espant ... esborronadors...rebotant sobre els topalls de ferro, percudint com uns platets horribles… sacsejades estridents i espantoses. 

    Ems sembla sentir el soroll metàl·lic, estrident i entenem perquè espanta d'aquesta manera el cavall.

    I mentre escrivia això he recordat que fa anys vaig escriure una escena amb un tren a la meva novel·la inèdita «El barri del tomàquet»:

    Em vaig inventar, però, una nova aventura impossible al vell carrer: entràvem al túnel del tren i anàvem fins a l’estació del Clot, llavors encara en construcció. Primer baixàvem a la via per un descampat, més o menys per la banda on anys més tard van construir el pont de Calatrava, i ens arribàvem fins a la bocana del túnel. Portàvem llanternes i resseguint la via ens endinsàvem pel fosc túnel fins al’estació.
    La part emocionant de l’aventura venia quan passava un tren mentre érem a mig camí de l’estació.
    S’anunciava amb una fressa llunyana que s’anava intensificant fins esdevenir un brogit concret i s’albiraven, sortint del primer revolt, dues llums grogues com dues ninetes d’un animal monstruós.
    Llavors calia arrecerar-se bé contra la paret i esperar. De sobte la màquina del tren ens assolia amb un soroll que el ressò de les parets convertia en un terrabastall terrible mentre la llum dels fars ens encegaven. Després, amb un fortíssim traqueteig i un metrallament de llums de les finestres, passaven els vagons a menys de dos metres de nosaltres, interminables. Cridàvem, d’emoció o de por, no us ho sabria dir.
    Un cop passat tornava el silenci i la foscor. Encegats, ensordits i tremolosos havíem d’esperar una estona fins a tornar a sentir i a veure-hi i poder tornar a fer el camí.

    Si ho escrivís ara potser utilitzaria el truco de Lawrence, alguna cosa com ara: ...un vagó darrere l'altre, traqueteig i traqueteig, metrallant-nos la llum d'una finestra, una altra i una altra, interminables… Però ben redactat, vaja.

    També la forma com descriu els moviments del cavall i com el domina em semblen molt evocadors.

    Salutacions

    Lluís

  • Calderer | 20-05-2017



    M'oblidava. Quan vaig llegir el títol vaig donar per suposat que es referia al remei homeopàtic ja que jo he fet servir les característiques psicològiques de diversos remeis per "crear" personatges (per exemple sabina...). Però després vaig consultar la tipologia de brionia i no té a veure amb el teu personatge.

    M'expliques (ens expliques), doncs, el títol?

    Salutacions

    Lluís

  • Calderer | 20-05-2017



    Primer de tot dir-te que, com està força allunyada de la meva pràctica, aquesta mena de prosa poètica que a estones utilitzes em costa de jutjar. Diria, però, que està força bé, que no traspasses la incerta frontera entre el que és poètic i el que és ridícul i embafador.

    L’exercici constava de dues parts: la primera, crear una expectativa i una necessitat de seguir en el lector, i la segona descriure indirectament un personatge, el seu caràcter.

    La primera l’acompleixes amb escreix ja que el lector es pregunta: qui és aquesta noia? per què la família està endreçant els trastos vells? qui és el rodamón? On passa tot plegat?

    La segona, però, no l’acabo de veure. La descripció de la noia és explícita en la primera frase però després no hi ha gaire més, com a molt se suggereix, per la forma que mira el món, un caràcter poètic i somniador. Potser falta text per poder dibuixar altres aspectes del seu caràcter.

    Errors o aspectes que es poden millorar o dèries meves, que no sé ben bé si és una cosa o l’altra. En concret parlaria de l’abús de possessius. En català, com saps, quan utilitzem massa possessius o de forma innecessària aconseguim una prosa que té un regust una mica “vulgar”. I hi ha un paràgraf del teu text on detecto un excés de possessius, te’ls assenyalo amb cometes:

    Irene vol esbrinar alguna de les històries i es concentra en escoltar, però aviat una figura estranya distreu “la seva” atenció per fixar-la novament en la plaça. Sota el ginebre, un home d'aspecte atrotinat sembla descansar; en “la seva” esquena, una mena de motxilla coberta de pols del camí; “als seus” peus un gos de raça indefinida es protegeix del sol. Per un moment, Irene s'oblida de tot per fixar-se només en el gos i “les seves” llargues orelles plegades i “el seu” pèl –curt i tofut- que en algun moment havia estat marró motejat de blanc i que ara és d'un color indefinit i brut que s'adiu molt amb “el seu” aspecte abandonat, magre, danyat, cansat, exhaust. Com pot ser? Quina classe d'amo és aquell estrany? Se'l mira i no sap endevinar la resposta. “La seva” roba és vella i “el seu” aspecte és tant o més abandonat, magre, danyat, cansat, exhaust, que el “del seu” gos.

    Hi ha alguns d’aquests possessius que potser són necessaris però la majoria no. Per exemple, “La roba és vella i el seu aspecte és tant o més abandonat, magre, danyat, cansat, exhaust, que el del gos”.

    Jo, quan acabo un text, el repasso buscant errors gramaticals i la possibilitat de millorar-lo pel que fa a la sintaxi i el ritme i un dels aspectes que procuro millorar és treure els possessius innecessaris (jo també en poso en excés).
    Per acabar dir que en conjunt m’agrada el text i el trobo molt evocador del paisatge i del moment que narres.

    Salutacions

    Lluís

  • Calderer | 19-05-2017



    Benvolgut Josep,

    M'ha encantat el teu text. Ben escrit, interessant, et deixa sorprès i intrigat. El primer punt de l'exercici, enganxar al lector, l'aconsegueixes plenament.

    Per altra banda, m'agrada la descripció de l'escena, com la fas de creïble, i la sensibilitat que mostres (sense ser embafador) descrivint petits detalls realistes com ara «Conscient de la presència de la mare la seva boca dibuixava un somriure content...» o « de tant en tant encara inspirava fondo i exhalava un sospir tremolós.»

    Pel que fa a la segona condició de l'exercici, presentar el caràcter d'un personatge de forma indirecta, també ho aconsegueixes, encara que queda més com una incògnita que no pas com una certitud: què li passa? Per què aquest comportament esquizoide?

    M'ha agradat tant el teu text que fins i tot m'ha fet ràbia. Perquè quan has de criticar alguna cosa, si la trobes massa perfecta la part miserable que tots portem dins es molesta i s'ofen. Si més no, això és el que m'ha passat amb aquesta història i per això me la he mirat amb lupa fins que he trobat una errada. Falta un accent! I llavors ja m'he quedat més tranquil i conformat: deixondís porta accent.

    També hi ha dues expressions que em semblen poc genuïnes: «panxeta per amunt» em sona raro, potser «panxeta cap amunt» o «panxeta enlaire». L'altre seria «agafar la nena als braços», em sona millor «agafar en braços». Ara, no sé si es poden titllar d'errors.

    I ja està, amb aquest error i aquestes dues opinions ja s'ha sadollat la part miserable de la meva animeta i et puc tornar a dir que m'ha semblat un text breu magnífic i que espero amb ànsia llegir la continuació. Perquè espero que continuï!

    Salutacions

    Lluís

  • Calderer | 14-05-2017



    Benvolguda Anna,

    No sé si tu n'ets de recargolada (segur que no), però la teva explicació de l'afer de les cafeteres sí que em sembla una mica recargolada, o força recargolada. T'ho dic amb molt de carinyo. Ara, també et dic que és una explicació molt enginyosa, un rato llarg.

    Quan vaig escollir aquest text per al primer exercici no em vaig imaginar que es poguessin trobar tantes interpretacions diferents i tan fecundes. Vull dir que he après i he començat a aplicar una idea per als diàlegs qua assenyalava el Joan en el seu comentari, he valorat el ritme i la possibilitat de la manca d'enllaços entre frases i he entrat en el tema aquest dels símbols, en el qual mai hi havia pensat seriosament.

    Aquest dies hi penso cada cop que vaig en tren, cada feiner, no em pregunteu per què. I tot són interrogants: què és un símbol en literatura? per a què serveix? com es constitueix en símbol? si poso un símbol del qual només jo conec el sentit, serveix per alguna cosa? hi ha símbols universals? hi ha símbols culturals, tribals, familiars? un arquetip és un símbol o no ben bé? quina diferència hi ha entre un símbol i una metàfora?

    Potser haurem de dedicar un dels exercicis del taller a aquest tema.

    Lluís

  • Calderer | 07-05-2017



    Hola,

    Això no és un comentari és una invitació. Fa uns anys em vas comentar un relat meu i deies que no et senties preparada per comentar tècnicament un text, que esperaves fer algun curset que per horari t'anés bé i tenir les eines per comentar i per escriure millor. No sé si finalment l'has pogut fer.

    Per si no ho has fet que sàpigues que hem obert un taller de narrativa fa una setmana, aquí a relats. Si t'interessa estàs convidada. Per l'horari no serà.

    lluisjulian58@gmail.com

    Lluís

  • Calderer | 05-05-2017


    És un conte (o relat si prefereixes) notable tant perquè està molt ben escrit com perquè és el teu primer intent. Amb sinceritat, penso que tens facilitat per a això, que t'hi has de dedicar.

    Per altra banda, una estructura clàssica, l'última frase capgira el sentit de tota la història!

    Felicitats!

    Lluís

  • Calderer | 04-05-2017


    El tema del passat, del passat verbal vull dir, sempre m'ha interessat. I és que la parla oral utilitza una forma, el perifràstic, que pot resultar molt repetitiva, carregosa i cacofònica. Per evitar-lo tenim el passat simple que és elegant i gens cacofònic. Però ja coneixeu el problema: gairebé ningú utilitza oralment el passat simple.

    Per si us heu perdut: perifràstic, em va dir; passat simple, em digué. Hi ha autors que introdueixen el passat simple amb molta naturalitat, sense que els lectors ens n'adonem, avui mateix he llegit un text del company Sergi Monteagudo (al seu llibre ¿Quant valen els teus somnis?) en el qual l'utilitza i no queda gens artificiós.

    Segons he llegit en alguna part la Rodoreda va escriure aquesta novel·la en passat simple i algú, potser el seu editor, la va convèncer que passés tot el text al perifràstic. I no sols ho va fer sinó que no li va importar les repeticions que mostraven tota la cacofonia d'aquest temps verbal. Per exemple en aquest fragment:
    I va dir que m’havia dit que al cap d’un any seria la seva senyora i que jo ni me l’havia mirat, i el vaig mirar i aleshores va dir, no em miri així, perquè m’hauran de collir de terra, i va ser quan li vaig dir que ell tenia els ulls de mico i vinga riure.

    Amb això aconsegueix transmetre l'oralitat, la proximitat i la sinceritat que l'autora buscava. Crec.

    Lluís

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: