Repte Clàssic CDLXII (462): La desmemòria

No li costa massa entrar a la casa. La clau de la porta principal és sota del pelut de l'entrada. Tot és en penombra, el pleniluni . El vestíbul immens i l'escala que duu al pis superior, la sala d'estar a l'esquerra i la cuina i l'accés al garatge a la dreta. I una remor gairebé silenciosa que és trencada pel rellotge de pèndol just al damunt de la llar de foc. Deuen ser a la cambra de matrimoni. Els imagina entre els llençols ja, amb poques peces de roba, si és que encara en duen alguna, petonejant-se i excitats.

Ajusta la porta, amorteix el soroll que pugui fer el pany i es descalça perquè no se senti cap passa que faci a partir d'ara. Nota la presència dels dos amants mentre clou el puny esquerre amb força. Sota els guants, les ungles deuen haver senyalat el cuir; li fan mal els dits i atura la pressió de ràbia concentrada. Treu el cap a la sala d'estar. Amb la claror de la lluna que entra de l'exterior, el pèndol brilla i s'endevina el seu moviment constant, acompanyat pel tic-tac rítmic. Atura la respiració i aguditza l'oïda. Rialles febles , que sap on localitzar, frec de llençols, que sap que són els del llit de matrimoni, setí suau contra els cossos que s'amanyaguen, amb la dèria de qui vol sadollar en una sola nit la set dels endarreriments.

Amb rapidesa puja les escales, quinze graons fins al replà del pis superior. Ara és quan més sigil imprimeix als seus moviments. La penombra deixa pas al resplendor d'unes espelmes enceses al dormitori. Les rialles ara s'escolten clarament. Fins i tot, els lleus espetecs que acompanyen els petons, que duen un gemec sord de tant en tant. La porta del dormitori és oberta, i l'escena que comença a entrellucar és la que esperava. El color dels llençols destaca per la seva blancor extrema, i els cossos es perden enmig del garbuix de la tela. Els pits d'ella, descoberts, són quasi tan blancs com els llençols. Però en destaquen els mugrons. La flama de les espelmes evidencia que estan durs i excitats. Ell, encara amb el boxer posat, s'abalança damunt d'ella, sense arribar a jeure-hi.

El cruixit del parquet alerta els amants. Tots dos miren cap a la seva direcció i el veuen. Empunya el revòlver. La dona, que és l'esposa de l'intrús, es cobreix els pits nus mentre el jove allarga el braç com si li demanés que baixi l'arma. Abans de disparar, musita entre dents un lacònic insult, que serveix per a tots dos.

Les darreres pinzellades seran per a la cabellera de la figura que donarà l'esquena a l'espectador. El revòlver fumejarà. Dos cossos damunt del llit tacat d'abundant sang i la claror d'un canelobre per emmarcar l'escena. Deixarà el pinzell quan hagi signat el llenç, al costat de la paleta. Observarà el quadre i se sentirà satisfet de la seva obra. La idea li haurà estat rondant durant dies pel cap però fins avui no s'haurà vist amb cor d'enllestir-la i de plasmar-la en la tela. S'eixugarà les mans amb el drap i es dirigirà a l'habitació. El llit de matrimoni del quadre serà idèntic al del seu dormitori, els llençols, però, seran d'un altre color. La còmoda, on hi haurà un canelobre igual que el del quadre, es trobarà tacada per la cera despresa de les espelmes ja consumides, que en el quadre haurà pintat gairebé senceres.

Seurà al llit per descalçar-se les plantofes. Pensarà en les fesomies dels dos cossos que haurà pintat. Li semblaran familiars, però no sabrà dir qui són. Tampoc no recordarà el lloc on va enterrar els dos cossos. Quan obri el calaix de la còmoda per extreure'n el pijama, es preguntarà de nou per què hi ha camisoles i roba interior femenines, que ell mai no gosarà usar. Potser quan trobi el revòlver al fons de l'últim calaix de la tauleta de nit, al costat de les tres gotes imperceptibles de sang, que es va descuidar de netejar, també es preguntarà qui n'és el propietari d'aquella arma. I no s'adonarà que hi falten dos projectils. Ni trobarà a faltar, llavors tampoc, la seva esposa perquè no té constància que hagi estat mai casat. Potser per això també la figura de l'assassí l'haurà pintada d'esquena a l'espectador.


d.

En Genís Sepúlveda ja estava gairebé llest per a l’operació. Sabia que vindrien a buscar-lo de seguida, i es va començar a neguitejar. Li havien donat un camisó de color blau, i se’l va posar lentament, sense ganes, però convençut de que allò era el que havia de fer.

No feia ni dos mesos que va entrar, decidit, a la consulta del doctor Capdevila. La nit anterior havia pres una decisió i ja ningú podria treure la seva dèria del cap:

- Doctor, em vull operar!
- N’està segur? Pensi que no hi ha marxa enrere.

El doctor li va explicar els ets i uts d’aquell tipus d’intervenció.

- Hi ha riscos, i s’ha d’estar preparat per les conseqüències.
- M’enfrontaré al que sigui, però no puc seguir així. He pogut perdonar, però no sóc capaç d’oblidar. La meva vida és un infern.

Feia un any que havia descobert que la seva dona tenia un amant. La Cinta era una dona ben corrent, d’aquelles que no criden l’atenció. Ningú hauria dit, veient el seu aspecte de mare atabalada, que podria tenir temps o ganes de cometre una infidelitat. Però ho va fer. Es va embolicar amb un venedor de cotxes del barri, un home encorbatat de somriure seductor a qui va conèixer a la porta de la guarderia, quan ella anava a buscar a les bessones. Ell també estava casat, però allò no va impedir que la Cinta i ell visquessin una aventura que es va acabar quan en Genís els va descobrir petonejant-se, arrecerats sota un desmai, a tres cantonades de casa.

Ella va suplicar el perdó al seu marit, li va dir que només havia estat una qüestió de sexe, que ell l’havia fet sentir desitjable, que ell, el Genís, ja no li deia mai paraules boniques. La Cinta sentia que en Genís només li feia l’amor per rutina, com per desfogar-se d’un mal dia a la feina. I això la va fer caure en la vèrbola encisadora d’un Casanova de pa sucat amb oli.

Després de moltes setmanes de retrets, d’immensos silencis i llàgrimes furtives, després d’una temporada de malfiances, amabilitats forçades i intents d’apropament, va arribar el perdó. En Genís no podia suportar aquell ambient a casa: la dona que estimava li havia fet el salt, si, però potser ell en tenia part de culpa. Les nenes sabien que alguna cosa passava, i es van posar d’acord per tornar-se a fer pipi al llit. La casa s’havia tornat freda, es respirava neguit i angoixa. El món s’ensorrava si en Genís no feia alguna cosa, i va decidir perdonar. La separació no era, en cap cas, una opció que li passés pel cap.

Llavors van venir els dies de color de rosa. La Cinta, molt poc a poc, va tornar a recuperar la confiança d’en Genís. Es van tornar a enamorar, fins a semblar uns adolescents en les seves primeres cites. Es trucaven durant el dia, per parlar d’amor i de sexe. Ella, sentint-se renovadament desitjada, es va tornar a cuidar més. Anava a la perruqueria dues vegades al mes, es va comprar roba bonica, i fins i tot es va posar a règim. Ell la treia a sopar molt més sovint, i havien reprès el seu antic costum d’anar al cinema els dissabtes al vespre, deixant a les nenes dormides i a càrrec d’una cangur. Sadollats de desig i desesperats de retrobar les seves ànimes i els seus cossos, aprofitaven qualsevol moment per tocar-se, fregar-se, acaronar-se. Hi havia moments de calmada sensualitat, però també de sexe desesperat i irrefrenable que havien de contenir, per no cometre cap indiscreció davant dels ulls, sempre encuriosits, de les bessones. Elles, convençudes de que tot havia tornat a la normalitat, havien decidit que mullar el llit era un costum incòmode, cosa que en Genís i la Cinta van aplaudir sorollosament des del primer dia en que van trobar secs els llençols de les nenes.

Un matí, en Genís va veure a la Cinta parlant amb un home al carrer. Semblaven divertits i compartien alguna mena de conversa aparentment intranscendent. Com si es tractés d’un ressort interior, totes les seves malfiances es van disparar. La gelosia es va apoderar del seu senderi, i allà mateix, al mig del carrer, li va demanar explicacions. La Cinta, avergonyida, li va presentar al seu interlocutor: era un antic company de feina que acabava de retrobar, i que no va trigar ni deu segons en marxar esperitat, quan va veure el rostre aïrat i desconfiat del marit de la Cinta.

Poc convençut de la innocència de la Cinta, en Genís li va demanar perdó, però la gelosia no el deixava viure. Va començar a espiar-la: la seguia furtivament quan anava a plaça, li regirava la bossa i el mòbil. Ella, conscient del patiment d’en Genís, li explicava sempre els seus plans i amb qui s’havia de trobar, per evitar que ell s’imaginés el que no era. Però no va servir de res. En Genís emmalaltia dia a dia, només de pensar que la seva dona tingués un nou amant.

La vida quotidiana es va convertir en un infern. Quan la Cinta es despullava, en Genís li olorava la pell, buscant fragàncies d’after-shave alienes. D’amagades, regirava la seva roba interior, buscant inútilment, entre els sostenidors, el rastre d’altres mans, com si les ditades d’un desconegut podessin quedar estampades en la roba igual que ho farien en un vidre net.

Una nit, en Genís va tenir un malson terrorífic. El venedor de cotxes entrava a casa seva i es ficava al llit amb la Cinta, mentre ell, en Genís, es feia invisible i quedava paralitzat, veient com els dos amants s’entregaven mútuament i maquinaven el seu assassinat. Va despertar amarat de suor, i va llevar-se per beure aigua, mirant de no despertar a la Cinta, que dormia plàcidament al seu costat.

Va decidir engegar la tele una estona, amb el volum en silenci, i un anunci publicitari de lletres immenses, al mig de la pantalla, va captar la seva total atenció:

La seva infantesa va ser un infern?
Vol oblidar el seu primer matrimoni?
No deixa de recordar la seva estada a la presó?
VINGUI A LA CLÍNICA OUT OF MEMORY!!!
EN UNA SIMPLE OPERACIÓ QUIRÚRGICA, I EN MENYS DE 30 MINUTS,
LI FAREM OBLIDAR EL QUE VOSTÈ VULGUI!!!!

Aquella seria la solució! Podrien fer-li oblidar la infidelitat de la seva dona? No va aclucar l’ull en tota la nit. Era una pensada fantàstica, i a les nou del matí es va plantar a la consulta del doctor Capdevila.

Ara, dos mesos després d’aquell dia, en Genís va entrar al quiròfan. Havia deixat ben clar que l’única cosa que volia oblidar era aquella infidelitat. No podia viure sabent que la Cinta l’havia traït, i que en qualsevol moment ho podria tornar a fer.

L’equip de cirurgians van fer una feina neta i ràpida. Havien fet ja tots els escàners necessaris per localitzar la part del cervell que regulava aquell record. L’extirpació que havien de fer era ínfima, gairebé molecular. En mitja hora, el Genís ja era a l’habitació, recuperant-se de l’anestèsia.

La Cinta s’havia oposat a aquella decisió. Ella pensava que n’havien sortit coses molt bones, de la seva acció tan reprovable. Havien aconseguit recuperar la passió que els va unir, a més del romanticisme i l’apetència sexual dels seus primers mesos de casats. Només que en Genís aconseguís vèncer aquella gelosia malaltissa, ara ja infundada, res no s’interposaria mai més entre ells.

Al final, va claudicar. No podia suportar la constant tortura del seu marit, davant la possibilitat de que qualsevol home fos el seu potencial rival. Van convenir en que mai més parlarien d’aquell tema, i més ara que per a ell seria un record oblidat.

Unes setmanes després de l’operació, les coses havien tornat a la normalitat. La confiança d’en Genís en la seva dona tornava a ser total i absoluta. La feina va tornar a absorbir-lo, i van tornar a ser esclaus del quefer diari, sense noves concessions al romanticisme que havien recuperat recentment.

Ella va tornar a assumir el seu rol de mare abnegada, atrafegada amb la feina que li donaven les bessones. Arribaven tan cansats al llit, que amb prou feines feien l’amor. Ella va deixar d’anar tan sovint a la perruqueria, i mai trobaven el moment per anar al cinema. La rutina se’ls va tornar a cruspir.

Un dissabte, en Genís va voler donar-li una sorpresa a la Cinta. Van deixar a les bessones a càrrec d’una bona veïna, i li va dir: amor meu, darrerament només treballem, i crec que ja és hora de que ens donem un caprici. La Cinta, amb els ulls que li sortien de les òrbites, contemplà com el seu marit l’arrossegava cap a l’interior del concessionari de cotxes del barri...

“19 d’abril de 2011.

Avui ha estat un dia especial.

He conegut una dona especial. Després de dinar, me l’han presentada: es diu Marta. És molt maca i amable. Morena, ulls d’un verd penetrant, alta, esvelta. Treballa en una entitat bancària, i plega a les tres, per això té tota la tarda lliure, diu. M’ha proposat d’anar a passejar per un parc proper. Un parc meravellós, de fet, com no n’havia vist mai cap abans. Deu ser nou, doncs no el coneixia; hem estat passejant més d’una hora pel seu interior, fins sortir per l’altre costat. M’ha agradat veure com la primavera ha tenyit els parterres, plens de flors a vessar, amb milers de colors. Gent amunt i avall, nens jugant, rient, cantant. Els ocells volant d’un arbre a un altre, nerviosos, enjogassats.

M’anava parlant del que fa, de la seva feina, de la seva família, sempre amb un somriure a la boca. Quina dona més dolça i activa a la vegada! Jo li he parlat de les meves dèries, de la por a perdre la memòria, de la meva soledat. M’ha presentat la seva filla, que ens hem trobat al carrer, sortint del parc. Es diu Camil•la. És una bellesa, i tant amable i atenta com sa mare. Està estudiant medicina, sembla intel•ligent i assenyada. Deu tenir uns vint anys, per la qual cosa suposo que la mare en deu tenir més de quaranta. Trobo que es conserva molt be.

Hem berenat tots tres en una terrassa prop del parc. Un lloc molt ben trobat, de decoració austera però correcta, i amb un personal molt simpàtic i proper. Tenen un cafè molt bo i les pastes son de pastisseria, no de forner. Hi he de tornar. Entre mare i filla, no m’han deixat ni fer el gest de pagar. Per sort, doncs no duia diners. Els hi he agraït la companyia i que em portessin a berenar a un lloc tan agradable. M’he sentit feliç.

Sortint de la cafeteria, hem anat a peu fins a casa seva. Un carrer que fa pujada, sortint del parc en direcció a la muntanya. La porteria és discreta, sense massa pretensions. Arribem a l’àtic, la Marta obre la porta i em conviden a entrar. Quedo bocabadat. Un pis no gaire gran, de tres habitacions (que m’ensenyen, com es fa per cortesia amb les visites), dos banys, una sala gran, amb el menjador i la cuina, tot en un sol espai de grans dimensions, ben decorat amb poques peces, gairebé minimalista. Per acabar-ho d’adobar, una terrassa generosa, amb una taula de vidre, quatre cadires de vímet i un llum de disseny penjat d’una pèrgola de fusta. Tot amb molt bon gust, trobo. Des de la terrassa tenen una vista privilegiada sobre la Ciutat i, més enllà, es pot veure un mar immens, amb un blau que em dona tranquil•litat. M’hi he sentit molt a gust, i els ho he fet saber. Quina casa més maca tens, Marta!

M’han convidat a sopar amb elles dues. La Marta ha fet un sopar lleuger, que ha tingut llest en menys de vint minuts. La Camil•la ha parat taula per tots tres a la terrassa. Durant el sopar no han parat de xerrar, d’explicar-me coses, detalls de la seva vida, anècdotes, records de viatges; he rigut amb la seva alegria de viure i m’he sentit feliç de tenir una companyia tan agradable. De fet, m’he sentit atret per la Marta, i em sembla que se n’ha adonat.

S’ha fet tard. La Camil•la ha marxat a casa seva; viu a la vora, amb la seva parella, que algun dia em presentarà, diu. Ajudo a la Marta a recollir la taula, a posar els plats dins el rentavaixella i a desar una mica la cuina. Les estretors de l’espai al darrera l’office em permeten acostar-me a ella, i sentir l’olor discret del seu perfum, i posar-li la ma sobre l’espatlla, i tocar-la delicadament a l’esquena, per passar a l’altre costat. S’ha girat, lentament, buscant la meva mirada i ens hem trobat de front: podia respirar el seu alè, sentir l’escalfor del seu cós a les meves mans, ara a la seva cintura, i mirar dins els seus ulls brillants i plorosos. M’ha acaronat la galta i, sense poder ni voler-ho evitar, ens hem fos en un petó dolç, humit, intens i llarg, molt llarg, com si volguéssim sadollar una mancança. M’ha abraçat molt fort i ha trencat a plorar.

Voldries fer-me companyia? Et quedaràs a dormir amb mi? Li he dit que si. Ha estat la primera vegada que m’ajaço amb una dona el mateix dia que la conec. Be, que m’ajaçaré. Mentre ella és al bany canviant-se i posant-se les cremes, aprofito l’estona per a començar a escriure una mena de diari en un full que he trobat per aquí. Ja el passaré a net quan pugui. Si algun dia tinc problemes de memòria, no voldria perdre el record dels llocs, les persones, els sentiments i la felicitat que he sentit avui. La sento que plora. Jo també estic a punt de fer-ho, de felicitat.”

---- o ----

20 d’abril de 2011.

No puc més. Estic a punt d’esclatar. La meva vida ha esdevingut una rutina difícil de suportar.
Em costa representar la mateixa funció tantes vegades.
El meu esforç, però, ple d’amor, només es veu recompensat en saber que li aporto felicitat, en saber que, a la seva manera, m’estima.
Guardo tots els diaris que ha començat a escriure, un cada dia, des de l’accident.
He deixat al Manel al centre de dia.
A la tarda el recolliré i tornarem a començar, tantes vegades com calgui.

      El Martí i jo ens trobàvem a la sala d’espera de l’hospital. Cada cop que hi apareixia algun metge, una molla feia alçar-me del seient desitjant que em portés notícies del Josep. Però, no. Seguíem sense saber res nou del meu marit. El nen, que normalment no està quiet ni cinc minuts, restava assegut al meu costat amb el rostre desencaixat. Crec que ambdós, a la nostra manera, ens sentíem culpables.

      Poc després, arribaren la sogra i la cunyada; els havia telefonat per comunicar-los l’accident. Em demanaren que els relatés els fets i ho vaig fer. Els vaig obviar però, que ens havíem tornat a discutir aquell matí, que el Josep volia que féssim l’amor i jo no en tenia ganes. Darrerament, les nostres relacions sexuals eren escasses, breus i poc passionals. Preferia que ens llevéssim d’hora per tal de disposar de temps per a aquelles petites reparacions que teníem pendents a casa i per a les quals semblava que mai no trobava el moment oportú. Dedicava moltes hores a la feina i poques a les qüestions casolanes. Aquell dissabte, li havia exigit, de males maneres, que canviés el fluorescent de la cuina. Duia dos dies que em tocava preparar el sopar amb el llum del càmping i ja n’estava tipa. El fluorescent no estava fos, tenia espatllada la reactància. A disgust, havia anat a la ferreteria a comprar un fluorescent nou. Pujà a l’escala i comprovà que no coincidien els forats i que calia fer-ne uns altres. Agafà la broca, l’endollà i es disposà a foradar, quan el nen passava per allà enmig. Sense tenir temps de fer gran cosa, vaig apartar en Martí per tal d’evitar escoltar el seguit de crits que emetia el Josep sempre que la criatura corria per la casa. I encara no sé com, em vaig trobar el Josep al terra. Pensava que s’havia matat, però el cor li continuava bategant. Només restava inconscient. Vaig telefonar a urgències i, després d’uns minuts que se’m van fer eterns, arribà l’ambulància a casa.

      —I quan et comunicaran alguna cosa? —comentà la Mercè.

      —No ho sé. Els de l’ambulància m’han dit que semblava que estava en coma i que no es podia pronosticar quantes hores romandrà així.

      —Mira, em sembla que el millor que puc fer és emportar-me el Martí a casa meva. No convé que un nen de cinc anys passi gaires hores a la sala d’espera d’urgències.

      No sabia com dir-li que jo no volia que se l’emportés. Mai no ha estat sant de la meva devoció, la cunyada, i menys quan es tracta del nen. No volia pensar en els posteriors retrets que em faria si el nen li embrutava el sofà nou de color beix. De fet, preferia que se n’anés amb la meva germana, però li estava telefonant i no responia. Ja li havia deixat un missatge al contestador i esperava que, ben aviat, es posés en contacte amb mi. Sincerament, confiava que fos ella qui es quedés amb el Martí. Com si m’hagués llegit el pensament, el mòbil va sonar en aquell precís moment.

———o0o———


      Després d’un parell de dies a l’hospital, aparegué un metge que ens anuncià que en Josep acabava de despertar-se. Ens permeté passar a veure’l però sense atabalar-lo. Ens advertí que, segurament, no ens reconeixeria. Que era molt probable que, després del traumatisme, el cervell hagués quedat afectat i estigués patint un estat d’amnèsia. Era massa aviat per poder valorar el grau de la lesió.

      I així va ser, les tres dones vàrem entrar a l’habitació. Ens contemplà amb la inexpressió marcada al rostre. Només quan la seva mare se li apropà, l’abraçà i es posà a plorar com un nen. Dies més tard, m’explicaria que ni ell mateix entenia per què va reaccionar així amb una dona que no sabia qui era.

———o0o———


      El Josep no recorda res. El Martí i jo estem convivint amb un estrany, però, en realitat, aquest ésser desconegut ens està resultant més afable que el pare i marit amb qui havíem compartit la llar durant els darrers anys. Hem hagut de canviar la rutina dels nostres dies. Al matí, quan marxo a treballar, ve la meva cunyada i fa que el Martí esmorzi i es vesteixi. Tots tres van cap al col•le del nen. Després la Mercè, acompanya el Josep a casa de la seva mare. No ens atrevim a deixar-lo sol. Al migdia, tots dos van a buscar el nen a l’escola i dinen junts. El Martí està content perquè diu que l’àvia és bona cuinera i així, també, pot explicar-li les coses que ha après al pare. Faig horari intensiu i quan surto del metro, m’afegeixo a ells de camí a l’escola. El Josep saluda a qui veu que saludo i, com les criatures, després em pregunta qui són. Acomiadem el nen, i ell i jo ens dirigim a casa. En aquesta estona, mentre jo dino alguna cosa, estem sols i parlem. Són tantes les preguntes que em fa... Són tantes les coses que no recorda haver viscut... Però no li ho explico tot.

      El metge m’ha demanat que, a casa, li doni suport i li mostri fotografies, cançons i objectes que li puguin ser familiars per poder ajudar-lo a recuperar la memòria. I ho vaig fent, però selecciono allò que li vull ensenyar. Amb subtilesa, li estic creant uns records que el facin pensar en una vida plàcida i feliç. No és millor així? Hi ha coses que més val que només les tingui present un dels dos.

      Evito parlar de la monotonia de la nostra vida i, en canvi, escoltem cançons com si haguessin estat màgiques en alguna etapa del nostre matrimoni. Tampoc no li recordo que el nen el posava molt nerviós i que a mi em neguitejava la dèria que li havia de dedicar més temps. Li ensenyo fotografies d’ells dos i em recreo descrivint amb imaginació magnífics moments. Li parlo amb tanta vehemència, que hi ha vegades que m’arribo a creure allò que desitjaria que hagués estat veritat.