Repte clàssic 562 bis. La força de l'amor

Perdoneu
Tinc un repte, de moment pobre, però sé que no tindré temps per penjar-lo a temps.
Si podeu esperar una mica, entenc que no sigui possible
Gràcies

Es lleva, amb la sensació de trobar-se més esgotat que abans d'allitar-se. Sense encendre el llum del lavabo, s'apropa fins a la pica per rentar-se la cara almenys. Intueix unes bosses sota els ulls ben pronunciades, i el rebombori que s'aplega dins del seu cap sembla més conseqüència de sobrepassar els seus límits d'alcohol, ja de costum ínfims, que d'haver anat a dormir amb cabòries. La llum del carrer, en alçar la persiana, i els imperceptibles efluvis cafeters del veïnat li indiquen que és tard. Per fortuna, però, avui no ha de treballar. El mitjó capgirat que és el seu estómac no suportaria ni la flaire carregosa d'un cafè acabat de fer; la simple idea li causa basques.

Eldritch. Té ganes d'escoltar Eldritch. Sembla un caprici però així és, per evitar el silenci sobretot. Inclús té el desig de fumar i això encara és més estrany perquè ell mai no ho ha fet. Sempre ha evitat aquest esport nacional tan absurd. Malgrat que sí que l'ha practicat de forma passiva, involuntàriament o a la força. Sols quan li van oferir una cigarreta a canvi d'un petó, i el que es va allargar i continuar, d'una sueca preciosa. Solveig, germana de Synnöve, morena, ulls verds, cos escultural, i ell, un ganàpia que no havia descobert encara el món dels adults, hi va entrar de ple per la porta de servei, subreptíciament. Ni Edvard Grieg ni Henrik Ibsen ni Peer Gynt... Però ara el silenci el deixa enmig d'aquesta torrentada de records perquè la ment no se senti tan sola i trista.

Voldria escridassar tota la gent que s'imagina arraïmada amb posats mecànics, al seu voltant, sense cap altra finalitat que la d'obrir-li els ulls i provocar-li un somriure almenys. Topa, però, amb la veu d'Orly Lari, dels EarlyRise. Contundència i guitarres electrificades que no el deixonden, però, d'aquesta melangia. Per què pensa en els seus llavis, encara? Sap que es va allunyar per un descuit imperdonable, que no la recuperarà mai més, encara que vingui l'huracà i lluiti contra ell i el venci. L'ha escrita en diverses ocasions, malgrat que ella calli cada vegada, i que quedin les seves paraules òrfenes enmig del no-res.

I quan menys s'ho espera, el telèfon li indica un nou missatge i és ella que li tramet dos llavis dibuixats o un cor roig sang, que és més sageta esmolada que una altra cosa, i en aquests casos, la paraula que ella tant li repeteix, amic, té un caire tan irònic que perfila un somriure amarg en els seus llavis, que guarden en calaixos secrets el vellut d'uns petons esquius i dolços, delitosos i porucs. I li sobrevenen els malsons, les formes més kafkianes de voler atrapar-la entre els seus braços per sempre. Se li ennuega l'anell que li va deixar com a única penyora d'una amistat eterna, i res més. Encara que ell se l'estima amb l'ànima. Caure en la temptació dels braços d'una altra dona encara rosega endins del pit dels dos no pot esborrar per complet tantes nits carregades de passió, en què quilòmetres esdevenien mil·límetres escassos, en què escriure carícia era acariciar i arribar a l'èxtasi i al càlcul, com parafrasejant David Jou.

I, per més ironia, seguir clavat en el jou de Maria. Els malsons l'han acompanyat tota la nit, el pleniluni, i els seus llavis l'han traït, un cicle més. Voldria desclavar-se, moure's, ser capaç de fer l'esforç d'avançar, de deixar enrere versos, quartets, tercets, rimes, i pensar en ella quan vol versificar allò que el preocupa i que el remou. Però, és un oxímoron paradoxal tan evident que no el veu al seu davant. Maria és la seva raó, la força que el lleva i el manté viu, ple de sofriment però viu. Potser la va perdre mesos enrere però ella el segueix llegint, el llegeix encara que l'ignori i emmudeixi durant períodes eterns. Per què recorda allò que l'esquinça però que l'ajuda tant a respirar? Involuntàriament, ha trobat una paraula que rima amb minsa i les imatges agafen velocitat dins del seu cap turmentat, somnolent, enamoradíssim.

Engega l'ordinador, irremeiablement, i accepta la derrota de començar a intentar convèncer-se que ha d'oblidar-la. Escriurà un nou poema, que li farà arribar, com els anteriors, i es disculparà per ser tan calçasses. L'estima, i ho saben, com també saben que no la veu com una amiga només. Potser ella tingui el mateix parer? Ja no pensa en respondre aquesta pregunta, sols escriu. Vanament potser...


d.

La Paula i en Marc havien passat una estona jugant amb la blanqueta a prop de la seva mare. La blanqueta era el primer cadell que havia nascut després de l’enlairament, durant la segona fase del trajecte interestel•lar. A la Paula, el seu naixement li va fer venir ganes que la Cris, que ja està en el seu setè mes d’embaràs, infanti el seu germanet. Serà el primer tripulant que haurà vingut al “món” a bord de la nau, a 2.970 milions de quilòmetres de la Terra. Ja li han triat un nom: es dirà Ulisses.

La Cris ha tornat a somiar en la seva llar i en els seus pares. I en els camps i el bosc prop de casa seva. I en el cel blau i la mar immensa que ja no tornarà a veure més. Ja desperta, pensa en tot allò que han deixat enrere. La terra fèrtil on enterrar els éssers estimats. L’atmosfera protectora que ho abraçava tot amb l’omnipresència de l’aire. Els núvols del cel, les fonts els rius i el cicle de l’aigua… Semblava que el planeta era indestructible, que la seva abundància i la seva immensitat ho havia d’aguantar tot.

La seva odissea tot just acaba de començar. Encara han de deixar enrere els darrers confins del sistema solar i l’astre rei es mostra enlluernador, com un estel molt més brillant que els altres. Però la Cris sap que hauria de mirar endavant, encara que sigui albirar un futur incert tant per a ella com per als seus fills. Naveguen en la darrera d’una sèrie de dotze naus, totes elles amb destinacions diferents, que han anat partint durant un lapse de trenta-sis anys en què la humanitat ha invertit tots els seus esforços, units com un sol home, en trobar una alternativa viable de supervivència per a l’espècie humana. La nau que tripulen, “Arch XII”, és la que compta amb majors expectatives d’èxit després d’incorporar les modificacions fruit de l’experiència d’aquests darrers anys d’investigació.

Treballa al nucli hospitalari on es monitoritzen les constants dels 150 tripulants, es té cura dels malalts aguts i es realitzen les operacions quirúrgiques. Avui, com cada nova jornada d’activitat, quan es lleva per cobrir el seu torn com a metgessa en cap, es repeteix que la seva vida està dedicada a allò que li dóna sentit: la felicitat dels seus fills i de les generacions futures, perquè algun dia puguin gaudir de tota la bellesa que ella va tenir quan era nena.

Ell li preguntà si s'ho diria

Ella el mirà, mai havia estimat aixi, des de tot arreu, justificant la vida....no, mai el podria fer mal.

- Si, t'ho diria - Va mentir.

(la resta del relat, fins enllà de les (500) paraules, es perden en aquell instant, començant l'abraçada....)

Anthony R.
(fóra de concurs. Ans no compleix el mínim de paraules, perdoneu)