RE: Parsimònia i estètica

La flairo. I encara hi trobo l'aroma que va encisar-me el primer dia de creuar-me amb ella. Malgrat ser una pidolaire, vaig saber descobrir-hi un diamant sense polir, una bellesa oculta sota aquella capa de brutícia i de deixadesa. I el temps m'ha donat la raó. Després de setmanes d'espera, començant per acollir-la a casa meva (una decisió força agosarada) i tenint cura de la higiene personal i d'una alimentació adequada, he vist palesa la meva intuïció: la Dèlia és la ferma candidata a ser nomenada l'amor de la meva vida.

Ho confesso. L'he estimada des de la primera mirada. Aquells ulls que brillaven de forma estranya, que he sabut conservar dia rere dia fins avui. Aquella pell que va aparèixer nívia en fregar-la a consciència. Aquells pits ferms en haver-los alliberat dels parracs que els cobrien. I aquella olor de fèmina fecunda, de natura silvestre i indòmita, que m'omplia els narius, i encara me'ls omple, d'ensonyaments. Res desmesurat, els pensaments senzills de qui ha esperat amb paciència l'ocasió idònia i el moment just. Una dona per satisfer les meves necessitats, que m'escolti amb respecte i sense interrompre'm descaradament, que m'ofereixi la seva bellesa i m'enamori com la primera vegada.

La flairo de nou. Una mania que al començament li estranyava i que mica en micava adonar-se que o era per comprovar res, sinó per gaudir de la seva olor natural. Per pura inèrcia només. Vull captar cada feromona del seu cos, confrontar la flaire del seu coll amb la del seu entrecuix, copsar les diferències entre els matissos que trobo en cada racó nou. L'estimo, l'adoro, l'oloro amb la veneració que es mereix. Amb parsimònia. Sense presses, com el pare em repetia. L'estètica i la paciència són belles aliades.

La maquillo, després d'haver triat el millor dels conjunts comprats expressament per a ella sola. Vull que estigui radiant la primera nit. Vull sentir aquelles papallones una i una altra vegada, tenir l'ànim ple de joia per besar-la sense parar, per amanyagar el seu cos jove. Sense perfumar, és clar. Vull que la seva aroma es desprengui i esclati per tota l'estança, que impregni les parets i els llençols. Saber que hi és ella dins sense veure-la, només flairant. Li descordo un botó més de la brusa per descobrir una mica més l'escot. Però m'adono que l'inici de la cicatriu queda visible i trenca l'harmonia del conjunt. He d'aplicar més maquillatge a la zona o cordar-li de nou el botó. Mentre escombro les serradures sobrants, escampades pel terra, ho decidiré.

I, un cop solventat l'imprevist, apago els llums elèctrics i queden encesos els dos canelobres d'argent. La flama de cada espelma es reflecteix en els nous ulls de vidre de la Dèlia, que em mira fixament, i em sento encisat per aquella mirada vívida i intensa. La seva flaire anul·la els bàlsams utilitzats per conservar-la. La penombra ajudarà a mitigar les possibles imperfeccions de la taxidèrmia amateur i a fer créixer en mi l'esperança d'un amor immortal com el nostre.


d.

Un segon abans de topar-se amb l'esguard que l'havia de transportar molts anys enrere, va sentir perfectament la veu femenina que cridava algú, en to baix, indecís. Tanmateix, va sonar clarament dins la cafeteria buida: "Josep!". Va tornar a sentir la veu, ara més alta, més insistent, més a la seva vora. De cua d'ull va notar la figura de la qual sortia la veu. Es va girar, tot i que encara no es creia el destinatari de la crida, potser només per adreçar aquella mirada apreciativa que solen adreçar els homes desvagats a les dones que es creuen al seu camí.
Aleshores va topar-se amb aquell esguard on va reconèixer el seu mateix, l'esguard també de sorpresa, de frustració i de pena que havia vist reflectits en els ulls d'una noia. Ell l'havia seguit en aquell cas en el moment d'entrar en un bar. Segur que era ella, la que havia estat buscant durant tants anys, en tots els seus vagarejos per la gran ciutat. Caminava en totes les hores que li quedaven lliures, abans d'agafar el tren de tornada, amb la insensata esperança de veure-la en una cantonada, en el reflex d'un aparador, en una cabellera que flotava entre el trànsit dens, en la seva aroma captiva en algun racó sense vent de qualsevol cruïlla. Desesperadament aferrat a la mínima probabilitat de trobar-la en els circuits atzarosos de la multitud que es mou cada instant en una ciutat tan gran. Ni tan sols sabia si encara hi vivia, si encara traçava allí els camins fugaços que els transeünts deixen rere seu, inexorablement abocats a l'oblit.
Llavors una tarda va veure, més enllà del dubte, la seva esquena, la seva cabellera. Va cridar, "Laura!", fins va arribar a fregar-li el braç, i aleshores va veure l'esguard, i tot seguit el vel de compassió reflectint la seva pròpia decepció, abans de retirar-se mormolant una excusa segurament inaudible.
Ara aquesta nova desconeguda havia barbotejat també alguna excusa, segurament també evocant el rostre esperat i no trobat. I sabia que era cosa d'uns breus instants que es perdés en els afores d'aquell petit àmbit que ara compartien, on es faria fonedissa i ja no la tornaria a veure mai més, com no havia tornat a veure mai més la Laura, cada dia una mica més difuminada i llunyana mentre amb els anys s'apaivagava la seva obsessiva recerca d'un passat que havia quedar avortat abans de néixer.
-Escolti! -es va sentir a dir ara a ell mateix, com en un somni, com si de sobte es materialitzessin en una veu estranya, encara que fos seva, totes les frustrades caminades de tants anys per les cruïlles buides.
Aleshores ella es va tornar, i ell no va saber encara si la nova brillantor de l'esguard que es va creuar amb el seu era només el reflex d'un raig de sol que s'obria pas entre la penombra del local, o tota una promesa i una esperança d'un temps nou que li venia a l'encontre.

Però no em tornis a preguntar si t'estimo. Tu saps que no puc estimar. T'ho vaig dir anit i ara t'ho torno a repetir. I no t'ho tornaré a dir.
Tampoc cal que m'estimis, tu. Però si ho fas, que sigui amb coneixement de causa. No et cridis a engany. Mai hi haurà correspondència.
Jo només cerco el càlid contacte de la pell sota els llençols. L'amanyac, si vols matusser, dels matins amb el primer cafè. Fujo de la fredor de la llar buida. Fujo del desig frustrant dels millors cossos que no tindré. No vull ser més, el bomber d'un foc que sempre encenc.
I sí, haurem de tenir sexe. Un sexe tendre i apassionat, sí, però només sexe, a la fi, com aquesta nit. Un sexe foll, egoista, solidari. Un sexe afamat de molts dejunis. Un sexe impacient, que no vulgui morir abans que el mon. Tingues-ho present. Només tu saps el que t'ha costat que et deixes entrar al meu llit. Però has de saber que sempre et serà fàcil sortir-ne. A l'inrevés que per quedar-te, mai et posaré condicions quan vulguis marxar. Amb mi seràs tan lliure com tu vulguis ser-ho. I romandrà l'aroma del teu rastre embolcallant les flassades i el coixí servarà el motlle de la teva presència, fins que una altre em trobi i vulgui, sense contractes, que compartim existències.
Però no em tornis a demanar amor. Saps que el vaig perdre, a vida o mort, en una altre guerra. El gel és l'embalatge que manté, encara, unida la clofolla erma del que un dia va ser un cor enjogassat. Demane'm qualsevol cosa, la tindràs, per molt que sigui boja. Demane'm atenció, respecte. Demane'm passió, companyia, seré refugi, maror, seré pecat i perdó. Allò que tu vulguis, ho seré jo, si vols. Em tindràs amic, em tindràs company. Còmplice, confident, però no amant.
L'amor que no tindràs te'l puc compensar amb tendresa i lleialtat.

       "Estic bé, he tornat a casa"

       Aquest sms m'ha esvaït el neguit. He passat la nit en blanc. Des que el teu pare em comunicà que t'havies escapat de casa de la mare, no he pogut fer-te fora del meu pensament mentre anava mirant, al despertador, com transcorrien les hores.

       M'he perdut part de la teva biografia. No t'he dut al ventre, no t'he parit, no t'he criat de petit... Però des que vas tenir vuit anys has format part de la meva vida. T'he estimat pràcticament des del mateix moment en què em vaig enamorar del teu pare i malgrat els obstacles que hi interposava la teva mare. L'amor no entén de genètica ni de sang.

       Segurament aquest va ser el problema: estimar-te massa aviat. T'exigia, com fan les mares sense ser-ho, quan tu encara no estaves preparat per estimar-me i quan d'altres t'aconsellaven que no ho fessis. Al llarg d'aquests anys, la meva presència a la teva vida sovint ha semblat la d'un personatge secundari, amb veu però sense vot en moltes ocasions. Una certa persona, però, sempre ha pretès atorgar-me el paper d'antagonista.

       Malgrat tot, organitzava i planificava amb il·lusió el cap de setmana que havies de passar amb nosaltres. I mentre esperava que arribés el dia m'imaginava com estaries; des de la distància, et desitjava sort per a aquell examen que havíem preparat a casa o per a aquell partit de futbol que tenies tantes ganes de jugar.

       Ja ets gran, no seguim el règim de visites i no véns a casa quinzenalment, però jo no t'he oblidat. A casa romanen les teves empremtes: quan obro el sabater i veig les teves sabatilles, o quan deso les tovalloles al costat del teu barnús, o quan trec la pols del marc de la teva foto de la platja i percebo encara l'aroma del mar.

       Rellegeixo el missatge que t'havia enviat en el moment de la fatal notícia: "Les mares sempre perdonen. Envia'm un missatge quan arribis a casa teva. Si creus que et pot ajudar parlar amb mi, vine quan vulguis. T'estimo."

       I desitjo que, algun dia, el temps i la teva maduresa et permetin descobrir aquest amor i aquesta disponibilitat. Crec que sé com ets, que entenc la situació que estàs vivint i considero que podria aconsellar-te.

      Sona el timbre. Tan de bo siguis tu i m'hagis concedit la paraula i el vot.

De l'amor i de la vida

-Quines preguntes em feu, ja sóc massa gran per segons què.
"Als cent anys, ja no tens cap preocupació pel futur, te'n queda tan poc, que no és cap problema ignorar-lo."
Això solia dir-me l'avi que un altre avi li havia explicat. I jo, me'l mirava i pensava que era l'home més llest del món, més llest que el pare -i jo admirava el pare!-, era un savi distret aquell vellet encantador, amb les seves lents eternament penjades a la punta del nas. Quatre cabells blancs al vent li encerclaven la clepsa, i ens irradiava amb la brillantor d'un etern somriure; a tothora ensenyant aquella dentadura esgrogueïda pel tabac.
També ens deixava anar una sentència ben curiosa, que tampoc no era seva, sempre ens recordava el mateix. "Deia un savi d'una terra llunyana, que qui cuida el cos, li dura tota la vida". I en acabat d'aquella sentència, es feia un fart de riure, i recolzat en el seu bastó de fusta clara i de mànec d'ivori, ens explicava històries de l'Àfrica, de quan va fer-hi de soldat.
L'avi havia fumat mitja vida, i l'altra meitat sempre mastegava unes arrels que ens deixaven una dolça aroma en la cambra on ell s'estava. M'encantava aquell perfum, era part del seu missatge, aquella dolçor bonhomiosa que impregnava tot l'ambient. Ens explicava que era la seva arrel per sentir-se més lligat a la terra.
Ja fa uns setanta anys d'aquestes imatges, i ara fa quatre anys que m'he guanyat l'honor de ser avi. Els meus fills m'han fet esperar força, però ha pagat la pena ser perseverant. Quan un té paciència, i cuida el cos, arriba l'hora del desig amb més claredat. Sempre he tingut por de no ser un bon avi, però aquests dos menuts que juguen pel sòl de casa del meu fill són tot el que més desitjo trobar-me. I per sort tinc salut i estic fort, de tal manera que encara alguna nit empaito la Dolors, i sempre acabem rient.
Arribat el moment d'obrir la porta, una temença m'omple el pit.
Si vols saber quin és el grau d'amor dels teus nets, sols cal obrir la porta. També m'ho deia el meu avi això. Si et remenen les butxaques cercant qui sap què, tu no ets el més important per ells, sols t'has guanyat el seu interès amb galindaines, i tu no ets més que el transport dels seus anhels, però... si quan obres la porta es llencen al teu coll, i et diuen amb aquella veu tan dolça... -Avi, explica'ns aquell dia que cercaves figues a la masia del Montseny...
-Què més puc dir-vos amics, ser avi és... bé, no tinc paraules, trieu-la vosaltres mateixos.