Pluja densa

Crits, cops i ràbia,…
treballant en cadena…
recordant el passat...
anulant la imaginació...
Fortes lluites que amb músiques
i paraules,
seguien vives...
Força, so, bullen...
les notes et transporten...
a un món més dolç.
SENSE SOROLL,
SENSE MALSONS,
SENSE NEGUITS,
on tots els somnis són ben humits.

POR

Sento el cor
bategar amb força
caminant per un
terreny xorrencat.

No em puc aturar
la por al dolor em persegueix.
Adopta formes monstruoses.

Deixo de caminar,
sota un cel rogent
començo a córrer.

No sé a on vaig.
de la meva boca
surt un crit de ràbia

Impotent i esgotada
miro enrere
no hi ha ningú.

Només hi sóc jo
i el bategar del meu cor.

Giragonses i tombarelles
al voltant dels dies mig morts,
estralls de somnis massa grans
que han esclatat en tocar el sostre,
cançons de difunts ofeguen
els carrers que trepitgen els vius,
el món canvia sense avisar
i les veus dels amors antics
perden força,
la infidelitat és la marca dels nou-nats.

Quin cúmul d'estimuls emergent
sobreixeix del meu cap cap al taulell
s'agombola a la punta del cervell!,...
no diré pas que no tinguin talent,.,..

pero he de fer durar encara uns anys (un poc més)
aquest meu cor sense fer-li més danys
amb una suma de soroll estranys
que alhora esclaten fent girs i viaranys ([esclaten]i em fan venir estrés)

Digue'm antic però m'agrada més
l'amic raimon que ja un poc demodé
encara s'arrossega i fa dobbers

Vespre trist, de col•legial,
solitud i pluja densa,
els mitjons blancs bruts de fang,
l’aire carregat d’absència.
Verd als arbres, traspuant
el temps melangiós que alena,
els passejos són deserts,
les estàtues indefenses.
S’escola aigua en regalims
d’una pena que es dispersa,
no hi ha horitzó, sols boirim
per on s’enfosqueix la pèrdua.

Lluita interna
Records, por,...
però pots!!
No et deixis vèncer.
Hi ha quelcom millor:
mil racons per descobrir,
mil espais per explorar,
mil paisatges per observar...
Deixa’t portar...
No pots rendir-te!
Segueix estimant...
L’única rendició la mort,
el teu adeú (el meu adéu).
Per tant mentre estiguis viu,
sent, avança, explora, gaudeix;
si cal crida, si cal plora...
Però viu, només tenim aquesta oportunitat.
No deixis que res ni ningú t’apagui...
Segueix...
Gaudeix...
Per tu, per ella,
Per ell, per mi,
Per vos, per tots…
Seguirem entre mots…

Recordo efluvis d'amnèsia, la línia divisòria
Entre la realitat i el somni, i la vida, l'engruna
Més valuosa quan s'agonitza, sense Fortuna,
Envoltat pels parracs d'una ànima que es desfà.

Quin és el meu crim? Potser ser un ésser humà
Que sent i desitja, que guaita al seu voltant
I no escolta la els falsaris de la vanaglòria?

Recordo haver de travessar mars ennegrides
Amb l'àncora de l'ofec lligada al turmell, buscant
Rutes esborrades, per sempre, enmig de l'onatge.

I la pell i els ossos i el cor són l'únic equipatge
Que carrego, nord enllà, mentre sé que no trobaré,
per molt que aprengui a miolar, cap de les sis vides
Que no he viscut, que no podré viure, al teu recer.


d.

El passat que vas conèixer, mou un gest d’ira incisiva
que et plou en allau d’espurnes de records incandescents.
Llavors crema i es rebrega; la vida t’esclata als dits
polvoritzant-se amb cruixits de fragor apocalíptic.
I tenies raó quan deies que seria una llarga nit.
Però ara duus marcada a foc l’empremta d’una centella,
mentre al teu pit hi batega fúria roja de guerrer.
L’eco agut dels cops d’acer reverbera pel congost
com una onada expansiva que avisa d’un nou combat,
i l’heroi que viu en tu, es desfà de la cuirassa i l’enfronta desarmat.
No és moment per mirar enrere,
resta a l’aguait perquè ja no hi ha res que et puguin prendre.
Que el món tremoli espantat d’un rugit aterridor,
alça el teu crit de victòria i reclama el teu llegat
en aquesta nit tan llarga que esdevindrà nit de cendra.

Rebota't robot
bot a bot
salta i puja
de sota la pluja.
Enrampa't i adona't
que l'aigua i l'electre
no poden conviure;
va, surt i posa't a riure.
Que no hi ha esquemes
per la sort,
ni cap matriu
que et torni a l'hort
de les infàncies
sense perdre-hi pel camí
l'adulteri de l'ànima tallant,
el somriure amb dentadura postissa
dissenyada per agradar tant,
subjectada amb la resina
on queden atrapats
per sempre més
els altres.

Ens van prendre l’ànima i la consciència,
vam restar immòbils com ninots de drap
amb el cap i les articulacions desllorigades,
no vam respirar per no trencar el silenci
de l’horror que ens percudia soterrat
en una carn aliena que no reconeixíem.
Desitjàvem morir per no esdevenir captius
del suplici - ens vam immolar perforant el foc -