Per molts anys, Jeremias!

Moltes felicitats Jeremias!! Un bon relat ;)
I gràcies a Riera per l'esforç, encara que s'hagi 'retrasat' una mica, entenem perfectament que tingués feina! Petons als dos!!

Estic molt content i molt agraït... No m'ho pensava pas veient relats tan ben escrits... de debò que no m'ho pensava gens.
M'agradaria explicar el meu relat, tenia pensat fer-ho encara que no guanyés.
Els peluts blancs són els neanderthals. Els homo sapiens vam arribar d'Àfrica fa quarantamil anys i vam arrabassar Europa als neandertals. Els Neandertals eren éssers intel·ligents, parlaven, tenien una tecnologia, enterraven els morts, ajudaven els seus ancians a triturar el menjar, estimaven els fills. Probablement eren blancs, perquè es van desenvolupar en climes freds, probablement peluts, per la mateixa raó, i probablement el pèl era blanc. La forma del seu cap i cos, és l'únic que sabem segur, per això en el relat parlo de la forma de meló del seu cap. L'extinció dels neandertals fou el primer gran genocidi que causà la nostra espècie.
Sabem que hi va haver un neandertal viu a l'actual granada fa uns trenta mil anys, la història que narro es de fa onzemil anys... època de l'última gran erupció del Croscat, i final del'última glaciació. Crec que encara que només podem assegurar que els neandertals van viure fa trenta mil anys pel fet de trobar-ne el cadàver, és molt probable que n'hi hagués fins molts milenis després tot i que els seus cossos encara no s'han trobat. Probablement la fi de l'era glacial va acabar de rematar-los.
Val a dir que només fa tretze mil anys hi havia una altra espècie intel·ligent humana, diferent a nosaltres, a l'ílla de flores. I que molts soldats que van tornar de la guerra de Corea, van afirmar que havien vist éssers semihumans vius a les selves. Conec un pastor dels pirineus que assegura haver trobat un esquelet d'un gegant, però que el va fer desaparèixer perquè no li busquessin problemes a les seves propietats.
A la zona de la Garrotxa no hi he trobat cap tribu ibèrica, la més propera era la dels Ausetans, una mica més al sud, per això he fet emigrar l'Irike cap el nord.
En fi... he volgut reflectir com l'Irike, criat en el més dur racisme humà... s'adona dels prejudicis que feien considerar els neandertals com bèsties, quan eren humans...

Ah una altra cosa... En alguns pobles del país basc existeixen unes llegendes ancestrals que parlen dels grans homes peluts que vivien en aquelles terres abans que els bascos arribessin...
En fi, un tema apassionant...

Bon repte!. Ara espero recuperar l'esperit del repte, amb el veredicte a poquetes hores després de tancar-se el termini.
Una abraçada i altre cop felicitas!

Moltes felicitats Jeremias!! En general tots els teus relats destil·len tendresa, i aquest no és una excepció.
Per cert, en el repte del 23F, primer vaig intentar-ho amb el Keats però em vaig rendir i vaig optar pel Guttenberg.

A tu Riera, moltes gràcies pel repte i pels comentaris.
* Quan parlava de jardí botànic em volia referir als jardins que envolten la torre Castanys (dins el Parc Nou) on està el Museu dels Volcans, però no sé si realment se'n diu Jardí botànic (?).
* En quant al final, la veritat és que vaig dubtar, però el recompte de paraules va ser taxatiu: Necessitava acabar el conte sense gaire més paraules (de fet em sembla que fins i tot així sortia alguna de més). Tinc una versió més llarga del conte i intentaré treballar-la una mica i penjar-la com relat.

I felicitats també a la resta de reptaires. Ens trobarem al següent repte.
Petonets a tots.

Ninona

Moltes felicitats Jeremias!! En general tots els teus relats destil·len tendresa, i aquest no és una excepció.
Per cert, en el repte del 23F, primer vaig intentar-ho amb el Keats però em vaig rendir i vaig optar pel Guttenberg.

A tu Riera, moltes gràcies pel repte i pels comentaris.
* Quan parlava de jardí botànic em volia referir als jardins que envolten la torre Castanys (dins el Parc Nou) on està el Museu dels Volcans, però no sé si realment se'n diu Jardí botànic (?).
* En quant al final, la veritat és que vaig dubtar, però el recompte de paraules va ser taxatiu: Necessitava acabar el conte sense gaire més paraules (de fet em sembla que fins i tot així sortia alguna de més). Tinc una versió més llarga del conte i intentaré treballar-la una mica i penjar-la com relat.

I felicitats també a la resta de reptaires. Ens trobarem al següent repte.
Petonets a tots.

Ninona